Reivindicació dels comptables
13/04/2011 16:43
Aquesta injuriada professió s'ha convertit en l'objectiu de les pedres que llancen aquells que no volen acceptar la inevitabilitat de l'aritmètica per sobre de la ideologia.
En aquests moments, quan les retallades pressupostàries centren l'activitat dels governants, diversos col·lectius s'entesten a creure que ells sempre han de sortir menys perjudicats que els altres, que ells tenen aparentment més drets que el veí, que per a ells les retallades han de passar de llarg.
Des de "l'excepcionalitat cultural" reclamada per 'teatreros', cineastes i altres artistes protegits, fins a la demagògia de professionals de la salut i professors sobre l'estat del benestar, ningú sembla capaç, no ja d'entendre, sinó d'almenys respectar, les regles més simples de l'aritmètica comptable convencional.
Aquestes regles inevitables de sumar i restar a les quals hem de recórrer quan ja no ens creu ningú perquè hem retardat fins a la indecència els pagaments, quan ja no ens volen fiar ni les germanetes de la caritat que hem promès fins a la sacietat que -com diuen els britànics- "the check is in the mail".
Quan tot sembla acabat, els queda encara el recurs suprem, el gir dialèctic refermador, l'insult que evidentment els donarà la raó: "sou uns comptables!". O bé a Catalunya, l'encara més feridora frase vinculada a la categorització governamental del president Artur Mas: "el govern dels millors... comptables".
La professió comptable desperta menyspreu a tots aquests valents defensors de la seva prioritat per sobre de la dels altres.
És el menyspreu dels mestres que podrien veure's obligats a treballar una estona més, el dels metges als quals se'ls podria exigir una breu ampliació de la seva presència en les consultes en detriment de les seves dedicacions privades o, és el menyspreu del funcionari inamovible que podria veure lleugerament empitjorades seves esplèndides --en comoditat i seguretat-- condicions laborals, alienes sempre a les prosaiques visions de qui només suma i resta els diners inexistents.
En aquests moments, quan les retallades pressupostàries centren l'activitat dels governants, diversos col·lectius s'entesten a creure que ells sempre han de sortir menys perjudicats que els altres, que ells tenen aparentment més drets que el veí, que per a ells les retallades han de passar de llarg.
Des de "l'excepcionalitat cultural" reclamada per 'teatreros', cineastes i altres artistes protegits, fins a la demagògia de professionals de la salut i professors sobre l'estat del benestar, ningú sembla capaç, no ja d'entendre, sinó d'almenys respectar, les regles més simples de l'aritmètica comptable convencional.
Aquestes regles inevitables de sumar i restar a les quals hem de recórrer quan ja no ens creu ningú perquè hem retardat fins a la indecència els pagaments, quan ja no ens volen fiar ni les germanetes de la caritat que hem promès fins a la sacietat que -com diuen els britànics- "the check is in the mail".
Quan tot sembla acabat, els queda encara el recurs suprem, el gir dialèctic refermador, l'insult que evidentment els donarà la raó: "sou uns comptables!". O bé a Catalunya, l'encara més feridora frase vinculada a la categorització governamental del president Artur Mas: "el govern dels millors... comptables".
La professió comptable desperta menyspreu a tots aquests valents defensors de la seva prioritat per sobre de la dels altres.
És el menyspreu dels mestres que podrien veure's obligats a treballar una estona més, el dels metges als quals se'ls podria exigir una breu ampliació de la seva presència en les consultes en detriment de les seves dedicacions privades o, és el menyspreu del funcionari inamovible que podria veure lleugerament empitjorades seves esplèndides --en comoditat i seguretat-- condicions laborals, alienes sempre a les prosaiques visions de qui només suma i resta els diners inexistents.
Comentaris
