Colet: “El conseller Mena és més dur que Mar Serna i Josep María Rañé” 

La mala imatge és relativa, encara que és veritat que tenim alguns temes pendents amb els agents socials. El primer d'ells és la reducció del nombre de consells tripartits. Unim els antics departaments de Treball i Innovació, Universitat i Empresa; també reduïm els consells a un: el Consell de Relacions Laborals de Catalunya. Ho estem potenciant fins i tot en la Llei Òmnibus, on incloem una modificació per donar-li més autonomia. A canvi, eliminem altres consells.

Sí, els agents socials no ho interpreten massa bé. El mateix passa quan anunciem que deixarem un consell solament dels dos que preveia la llei de Política Industrial encara vigent, el consell rector d'ACC1O i el de Política Industrial. En tot cas, s'hauria de preguntar a ells per què els costa tant.

Aquí hi ha una altra qüestió damunt de la taula. En el moment difícil actual, tant pel context de crisi com per la reducció del pressupost, aquest Govern va a una velocitat de creuer molt alta. Dono la raó als agents en aquesta crítica, ja que quan les coses anaven més lentes es podien repensar més.

No, encara que també hi ha un altre punt crític amb els agents socials. Aquesta conselleria és la que transfereix els fons de representativitat dels quals pengen els de formació. Aquí els agents socials participen molt i s'han retallat el 15%, quan el pressupost conjunt de la conselleria ha baixat el 23%. Això també genera tensions.

No ho sé. Però entenc que tota organització social té les seves despeses i quan planteges una retallada li provoques un problema nou. Però en el moment actual s'ha de fer, ningú en la societat entendria que retallem als hospitals, serveis socials, educació, empreses, mitjans de comunicació i no en les patronals i sindicats. També hi ha un altre element que complica la nostra situació: l'obertura de la confrontació en la representativitat en les patronals. 

La falta d'un mecanisme objectiu de representativitat patronal dificulta establir-la. Fins ara funcionava un stato quo que havia determinat el president Pujol fa molt de temps: el 75% la té Foment del Treball i el 25%, Pimec.

En els últims anys s'ha qüestionat de tots dos costats. Foment vol donar carta de naturalesa a Fepime com a representació de les petites i mitjanes empreses, una associació que tradicionalment ha estat lligada a la patronal de les grans empreses; i Pimec afirma que hi ha un problema en els òrgans. Demanen que les organitzacions més representatives tinguin el mateix nombre de cadires que la resta.

S'ha de trobar una solució. L'òptim seria que les pròpies patronals es posessin d'acord. En el moment difícil que viu el país, és un repte afegit que posen al president de la Generalitat. Artur Mas ha de resoldre un tema que, potser, no és el moment més idoni per plantejar. Però les patronals són lliures de defensar els seus interessos.

El Govern intenta intervenir. Aquesta és la primera opció, encara que existeix una segona via: establir un mecanisme objectiu per valorar la representativitat. Però seria costós econòmicament i, en el context actual, no és el més adequat per arribar a una conclusió que probablement tots ells ja saben. Les patronals són conscients del que representen, si ho explicitessin ens estalviarien gastar diners en mesurar la representativitat.

No, però és indubtable que no es pot mantenir molt més temps.

Exacte, per convicció i per necessitat. Per convicció, perquè creiem que el teixit empresarial ha de ser lliure, amb empreses que competeixen al mercat i no per les ajudes públiques. L'Administració ha d'ajudar però sense crear situacions clientelars. En un escenari d'ajust pressupostari com l'actual, has de fer de la necessitat una virtut. Per això estem reforçant que menys empreses, associacions i gent estigui penjant de la mamella pública.

El govern business friendly és amic de les empreses que lluiten per competir en els seus mercats, que innoven, s'internacionalitzen, ocupen a treballadors, són responsables socialment, tenen bones pràctiques laborals, etc. El protagonisme l'han de tenir les empreses i els empresaris, no l'Administració. Els hem d'ajudar quan els creix l'activitat, quan han d'entrar més camions en la fàbrica i la carretera és estreta, per exemple. O quan es volen internacionalitzar i no saben com donar els primers passos.

Encara que en primer lloc s'ha de fomentar que s'ajudin entre ells a través de les associacions o les cambres de comerç. Nosaltres hem d'apropar la innovació a les empreses, però el cercle virtuós ha de funcionar: els que fan desenvolupament han de cobrar de les empreses i les empreses guanyar amb la innovació.

L'Administració ha d'intervenir quan sigui necessari, no estar en el centre. No hem de posar travesses als negocis. Les empreses el que volen és pagar menys imposats i més facilitat per guanyar-se la vida. A nosaltres ens interessa que vagin bé, perquè llavors paguen impostos que ens permet sustentar l'educació (que després beneficia a les empreses), la salut i el benestar social.

El model de la conselleria és el que va escollir el president. Artur Mas podia haver escollit a algú de dins de CiU disposat a fer de conseller, secretari general o director general. Però va confiar en Francesc Xavier Mena per organitzar el seu equip. És indubtable que som menys polítics, però tenim l'avantatge que coneixem les empreses amb molta profunditat. Tenim un aire diferent sobre el que tradicionalment es fa. No és tant d'on venim, d'Esade o IESE, si no de la classe de coneixements i habilitats que tenim. Hem observat durant molts anys des de l'educació superior el funcionament de les empreses amb competitivitat internacional demostrada. Aportem coses, se'ns escapen unes altres.

Una conselleria que en mig any no ha tingut cap deslocalització -que hi hauran perquè és llei de vida, les empreses se'n van- no és una conselleria tèbia. Si la comparem amb altres moments és més dura. El conseller Mena és més dur que Mar Serna i Josep Maria Rañé. Té una forma de tractar a les empreses diferents.

Crec que millor. La forma exquisida amb la qual el conseller tracta a les empreses i els directius japonesos és notòria.

També. El conseller s'ha reunit amb tots, s'ha avançat i s'ha arribat a acords. Als sindicats hi ha moltes persones disposades a salvar empreses, el nom de les quals no es pot dir perquè els comprometries. Tant en CCOO com en UGT, molt més enllà dels comitès.

La posició de CCOO i UGT va en el mateix sentit de la conselleria, una altra cosa són els comitès d'empresa de determinats centres.

No tinc constància que passés, ho lamentaria molt. Respectem escrupolosament als sindicats. El conseller, la secretària d'ocupació (Esther Sánchez) i jo, creiem que són completament necessaris, són la base del model social europeu. Una altra cosa és si estem d'acord en l'adaptació als temps actuals dels sindicats, aquí començaríem una discussió com qualsevol ciutadà. Els sindicats han de treballar més per la conservació dels llocs de treball i s'han d'implicar en les empreses perquè siguin serioses. Un comitè no pot esperar que caigui un centre per intervenir. Ha de seguir si l'empresa inverteix, és rendible i ha d'estar disposat a fer canvis i sacrificis per aconseguir-ho. Quan un sindicat o un comitè d'empresa vol mantenir les ocupacions de debò, ho fa. També existeix gent que vol cobrar les indemnitzacions i quan més cares, millor.

Sí. Hi ha empresaris excel·lents que lluiten pel negoci i els treballadors; i gent que va a veure el que recull i se'n va corrent. Passa tant en els sindicats com en les patronals. Però no s'ha d'oblidar que, al final, una empresa és una col·laboració entre empresari i treballadors.