La lenta agonia de la sobirania nacional en la perifèria europea
10/11/2011 19:27
En plena tempesta italiana, l'episodi del president del consell de ministres, Silvio Berlusconi, buscant una sortida desesperada al seu govern és, cada vegada més, una última rebel·lió impossible a l'inevitable diktat del directori europeu, els últims cops de cua d'una sobirania nacional que es desfà irremissiblement.
Tot va començar probablement amb les "intervencions", la inicial a Grècia, la irlandesa, la portuguesa. L'euro ens ha unit en el destí monetari, i encara que no ho acceptem, en el destí polític. Havia d'haver-se fet des de l'inici i així estem. La fallida nacional amb la nostra pròpia moneda i economia era "la nostra" fallida. Ara, amb la moneda única, podria ser la dels altres. Hem perdut la capacitat d'enfonsar-nos i salvar-nos pel nostre compte. Alerta amb no seguir les ordres del socorrista. Surant sense rumb i en mala maror, no ens toca res més que renunciar a qualsevol autonomia, a qualsevol acte sobirà.
Posades les bases del que ha de ser el "nou ordre" europeu, --no ens equivoquem, no són els mercats els que dicten sinó l'euro i el seu controller alemany--, s'havien de recollir les restes. A Espanya, Zapatero, tot i ser un obedient encara que lent oficial, deixarà pas a algun empleat més eficient. El proper president de Govern ha tingut temps de fer la seva composició de lloc i convèncer a ell mateix que el seu marge d'actuació serà escàs i la seva prioritat, administrativa i d'aplicació estricta dels mandats que arribin dels headquarters. El recent debat electoral no va ser sinó una representació més aviat dolenta per intentar ocultar que la política espanyola dels propers anys està absolutament determinada.
A Grècia, Papandreu no ha volgut passar pel mateix tràngol que el sempre somrient Premier espanyol. Per això es va inventar un doble salt mortal que, després d’amenaçar amb un referèndum, l'ha portat a desprendre’s del govern, perquè pateixi també l'oposició i ell arribi a unes eleccions anticipades on podrà tornar a optar al càrrec, cada vegada més honorífic però encara, per representatiu, desitjable.
Ara a Itàlia, l'immortal Cavaliere, no té prou amb el doble mortal del seu col·lega hel·lènic. Necessita intentar un triple salt i sense xarxa. Hi ha masses jutges darrere esperant que es doni la gran trompada. En tot cas, també aquí hi ha la rebel·lia d'un sistema que sap que s'acaba, però que, amb una barreja de dignitat ferida i fals orgull nacional, aparenta resistir-se a acceptar el que és més greu i determinant que la sortida de la crisi, l’indefectible fi de la sobirania nacional tal i com s’ha entès a Europa fins fa uns mesos.
Darrere les bambolines, Merkel, fins i tot sobrepassada per la responsabilitat i el cost del que li cau a sobre, proclama la "nova Europa" i la reforma en profunditat dels Tractats. Europa a dues velocitats? A una? És més aviat indiferent. En un cas i en un altre hi haurà els que dirigeixen la Unió i els que segueixen darrere. I encara els que, per exemple a Catalunya i a Espanya, aliens a la transcendència del que es cou, segueixen debatent, reclamant i negant respectivament, una sobirania que ha deixat d'existir.
No hi ha dubte que els federalistes i constitucionalistes europeistes hauran aconseguit, per fi, allò que reclamaven de joves: una Europa unida. Això si, una Europa molt més alemanya del que esperaven, molt més central del que haguessin pogut imaginar en el pitjor, --dic millor--, dels seus somnis.
Tot va començar probablement amb les "intervencions", la inicial a Grècia, la irlandesa, la portuguesa. L'euro ens ha unit en el destí monetari, i encara que no ho acceptem, en el destí polític. Havia d'haver-se fet des de l'inici i així estem. La fallida nacional amb la nostra pròpia moneda i economia era "la nostra" fallida. Ara, amb la moneda única, podria ser la dels altres. Hem perdut la capacitat d'enfonsar-nos i salvar-nos pel nostre compte. Alerta amb no seguir les ordres del socorrista. Surant sense rumb i en mala maror, no ens toca res més que renunciar a qualsevol autonomia, a qualsevol acte sobirà.
Posades les bases del que ha de ser el "nou ordre" europeu, --no ens equivoquem, no són els mercats els que dicten sinó l'euro i el seu controller alemany--, s'havien de recollir les restes. A Espanya, Zapatero, tot i ser un obedient encara que lent oficial, deixarà pas a algun empleat més eficient. El proper president de Govern ha tingut temps de fer la seva composició de lloc i convèncer a ell mateix que el seu marge d'actuació serà escàs i la seva prioritat, administrativa i d'aplicació estricta dels mandats que arribin dels headquarters. El recent debat electoral no va ser sinó una representació més aviat dolenta per intentar ocultar que la política espanyola dels propers anys està absolutament determinada.
A Grècia, Papandreu no ha volgut passar pel mateix tràngol que el sempre somrient Premier espanyol. Per això es va inventar un doble salt mortal que, després d’amenaçar amb un referèndum, l'ha portat a desprendre’s del govern, perquè pateixi també l'oposició i ell arribi a unes eleccions anticipades on podrà tornar a optar al càrrec, cada vegada més honorífic però encara, per representatiu, desitjable.
Ara a Itàlia, l'immortal Cavaliere, no té prou amb el doble mortal del seu col·lega hel·lènic. Necessita intentar un triple salt i sense xarxa. Hi ha masses jutges darrere esperant que es doni la gran trompada. En tot cas, també aquí hi ha la rebel·lia d'un sistema que sap que s'acaba, però que, amb una barreja de dignitat ferida i fals orgull nacional, aparenta resistir-se a acceptar el que és més greu i determinant que la sortida de la crisi, l’indefectible fi de la sobirania nacional tal i com s’ha entès a Europa fins fa uns mesos.
Darrere les bambolines, Merkel, fins i tot sobrepassada per la responsabilitat i el cost del que li cau a sobre, proclama la "nova Europa" i la reforma en profunditat dels Tractats. Europa a dues velocitats? A una? És més aviat indiferent. En un cas i en un altre hi haurà els que dirigeixen la Unió i els que segueixen darrere. I encara els que, per exemple a Catalunya i a Espanya, aliens a la transcendència del que es cou, segueixen debatent, reclamant i negant respectivament, una sobirania que ha deixat d'existir.
No hi ha dubte que els federalistes i constitucionalistes europeistes hauran aconseguit, per fi, allò que reclamaven de joves: una Europa unida. Això si, una Europa molt més alemanya del que esperaven, molt més central del que haguessin pogut imaginar en el pitjor, --dic millor--, dels seus somnis.
Comentaris
