La sortida de la crisi: la ruta de l'èxit
31/01/2012 17:29
Al 2012, segons el FMI, el PIB de la Unió Monetària Europa decreixerà un 0,5%. La sortida de la crisi no estarà més a prop, sinó més lluny. La culpa de la reculada no la tindrà la política econòmica realitzada durant l'exercici actual, sinó en el passat. La seva repercussió sobre el creixement econòmic no és immediata, sinó que triga aproximadament un any a visualitzar-se plenament.
No obstant això, la sortida de la crisi no és gens difícil, sinó extremadament fàcil. Inicialment, hem de detectar quin és la malaltia, posteriorment, hem de subministrar les medicines adequades. No hem d'inventar una nova, sinó només utilitzar aquelles que existeixen des de fa anys en la farmàcia (ciència econòmica).
El diagnòstic és clar: l'actual recessió és principalment conseqüència d'una gran crisi bancària. No s'observava una de similar calat als països occidentals des de la dècada dels 30. Aquesta crisi ha reduït dràsticament el crèdit i ha afectat de forma notable a la despesa de famílies i empreses, excessivament endeutades en nombrosos països de l'eurozona. En definitiva, la demanda de béns ha caigut substancialment.
Perquè torni a créixer, en primer lloc, necessitem sanejar per complet els balanços de les entitats financeres. Alguns països ja ho van fer en 2008 i 2009, però la majoria només parcialment. En l'actualitat, no s'han reconegut la totalitat de les pèrdues generades per la caiguda del preu de l'habitatge, l'augment de la morositat de famílies i empreses o les ruïnoses inversions en deute públic i privat.
En segon lloc, augmentar la despesa pública, ja que el gran endeutament del sector privat impedeix a aquest exercir de locomotora de l'economia. Aquest increment seria finançat mitjançant l'emissió de nou deute públic. No obstant això, el seu tipus d'interès no hauria de pujar, sinó baixar. És relativament fàcil aconseguir-ho, n'hi ha prou amb fer que la demanda de deute superi a l'oferta. La clau de l'èxit la té el BCE: consisteix en posar a treballar de gom a gom a la màquina de fer diners i inundar de liquiditat a l'economia.
Indiscutiblement, el ràtio dèficit públic/PIB augmentarà. No obstant això, si no hi ha dificultats per finançar el deute, no observo cap inconvenient significatiu perquè superi els seus nivells habituals. Em sembla una autèntica barbaritat que als països se'ls exigeixi el mateix límit de dèficit, independentment si l'economia va bé, regular o malament.
La inflació no hauria de ser una preocupació, ja que l'escassa velocitat de circulació dels diners impedirà que l'increment de la massa monetària es traslladi perillosament als preus dels béns i serveis. Addicionalment, el BCE hauria d'intervenir de forma decidida i continuada al mercat de divises. El seu objectiu: una considerable depreciació de l'euro. Si l'aconseguís, les empreses de la Unió Monetària Europea guanyarien ràpidament competitivitat i augmentarien en una considerable mesura les seves exportacions.
En resum, la solució és la penicil·lina: una combinació de política fiscal i monetària expansiva, unida a una agressiva gestió del tipus de canvi. Als polítics que no la coneixen, els recomano que la busquin en qualsevol farmàcia. És a dir, en el primer manual d'Economia que trobin, encara que tingui més de cinquanta anys.
No obstant això, la sortida de la crisi no és gens difícil, sinó extremadament fàcil. Inicialment, hem de detectar quin és la malaltia, posteriorment, hem de subministrar les medicines adequades. No hem d'inventar una nova, sinó només utilitzar aquelles que existeixen des de fa anys en la farmàcia (ciència econòmica).
El diagnòstic és clar: l'actual recessió és principalment conseqüència d'una gran crisi bancària. No s'observava una de similar calat als països occidentals des de la dècada dels 30. Aquesta crisi ha reduït dràsticament el crèdit i ha afectat de forma notable a la despesa de famílies i empreses, excessivament endeutades en nombrosos països de l'eurozona. En definitiva, la demanda de béns ha caigut substancialment.
Perquè torni a créixer, en primer lloc, necessitem sanejar per complet els balanços de les entitats financeres. Alguns països ja ho van fer en 2008 i 2009, però la majoria només parcialment. En l'actualitat, no s'han reconegut la totalitat de les pèrdues generades per la caiguda del preu de l'habitatge, l'augment de la morositat de famílies i empreses o les ruïnoses inversions en deute públic i privat.
En segon lloc, augmentar la despesa pública, ja que el gran endeutament del sector privat impedeix a aquest exercir de locomotora de l'economia. Aquest increment seria finançat mitjançant l'emissió de nou deute públic. No obstant això, el seu tipus d'interès no hauria de pujar, sinó baixar. És relativament fàcil aconseguir-ho, n'hi ha prou amb fer que la demanda de deute superi a l'oferta. La clau de l'èxit la té el BCE: consisteix en posar a treballar de gom a gom a la màquina de fer diners i inundar de liquiditat a l'economia.
Indiscutiblement, el ràtio dèficit públic/PIB augmentarà. No obstant això, si no hi ha dificultats per finançar el deute, no observo cap inconvenient significatiu perquè superi els seus nivells habituals. Em sembla una autèntica barbaritat que als països se'ls exigeixi el mateix límit de dèficit, independentment si l'economia va bé, regular o malament.
La inflació no hauria de ser una preocupació, ja que l'escassa velocitat de circulació dels diners impedirà que l'increment de la massa monetària es traslladi perillosament als preus dels béns i serveis. Addicionalment, el BCE hauria d'intervenir de forma decidida i continuada al mercat de divises. El seu objectiu: una considerable depreciació de l'euro. Si l'aconseguís, les empreses de la Unió Monetària Europea guanyarien ràpidament competitivitat i augmentarien en una considerable mesura les seves exportacions.
En resum, la solució és la penicil·lina: una combinació de política fiscal i monetària expansiva, unida a una agressiva gestió del tipus de canvi. Als polítics que no la coneixen, els recomano que la busquin en qualsevol farmàcia. És a dir, en el primer manual d'Economia que trobin, encara que tingui més de cinquanta anys.
Comentaris
