De la bola de neu del dèficit tarifari i dels consells i consellers de 'La Vanguardia'
17/02/2012 13:50
Una vegada incorporats a la Unió Econòmica i Monetària de l'euro, allà per 1998 i amb Rodrigo Rato com a totpoderós vicepresident econòmic del Govern de José María Aznar, la principal preocupació dels responsables econòmics del país era controlar la inflació, un dels criteris que facilitaven la pertinença a la moneda única.
Amb el BOE a la mà, que és com s'acaben resolent la majoria de qüestions transcendentals en aquest país, l'Administració va decidir congelar les tarifes elèctriques. El preu de l'energia va deixar d'incrementar-se al mateix ritme al que creixien els costos que les empreses productores suportaven. Aquesta diferència, que sostenien les companyies, es va batejar com a "dèficit de tarifa". Se'ls permetia incorporar-lo als seus balanços, l'Estat ho reconeixia com a deute i les empreses podien fins i tot titulizar-lo (quin palabro!) per fer efectiva la pèrdua real.
És cert que aquelles mesures van contribuir a frenar el creixement de la inflació en el curt termini, però van suposar la signatura d'una hipoteca que lluny d'amortitzar-se any a any ha crescut com a autèntica bola de neu fins a situar-se en els 24.000 milions d'euros de l'actualitat.
Per si tot això fos poc, l'aposta posterior dels socialistes per les energies renovables va acréixer encara més el dèficit tarifari, que ara augmenta a un ritme d'entre 3.000 i 4.000 milions anuals. Una aposta que tenia poca discussió des d'una perspectiva mediambiental ha derivat en un nou desastre col·lectiu, en una bombolla que d'esclatar pot provocar una ona expansiva d'efectes anàlegs als del col·lapse immobiliari.
Les energies eòliques i, sobretot, solars costen més de produir que les convencionals. El que es va dissenyar com una aposta política per la sostenibilitat s'ha convertit en el cas de les fotovoltaiques en pastura dels especuladors. Les primes a la producció han estimulat un negoci financer que ara, en temps de caixa buida, representa un risc altíssim per a l'economia del país.
Rajoy ha presentat ja el seu esquema de reforma financera i laboral, però amb prou feines ha enunciat què pensa fer amb l'energia. I potser va sent hora que alguna administració responsable es faci càrrec, de forma definitiva i sense demagògies, de frenar la bola de neu del dèficit tarifari.
Mentre aquests problemes planegen sobre el present i el futur immediat, des de la closca de la societat civil barcelonina segueixen gestionant-se les petites coses com a grans temes de país. En els últims dies, ha estat d'obligada lectura la secció de cartes al director del diari La Vanguardia. Per si algú no s'havia detingut en la seva lectura, els SMS i els correus electrònics han circulat a velocitat de vertigen entre els notables de la ciutat per assenyalar dues cartes publicades en aquesta secció per (i aquí ve la primera paradoxa!) dos membres del consell d'administració del grup propietat de la família Godó.
Va obrir foc Enrique Lacalle. Ja saben, l'home del Barcelona Meeting Point i aspirant emboscat a la presidència de Fira de Barcelona. En la seva carta es queixava amargament dels riscos i el dany que la vaga a TMB pot causar a la institució firal i, per descomptat, al congrés de mòbils de la ciutat. Una opinió que qualsevol pot compartir. La sorpresa és que el conseller de Fira de Barcelona i de Grup Godó utilitzés aquesta secció per defensar a l'entitat i no tingués major faristol en el mateix diari.
No hagués passat d'anècdota fins que pocs dies després la mateixa secció va publicar una altra carta d'un segon aspirant (també emboscat) a la presidència de la Fira: el caçatalents Luis Conde. En aquesta ocasió, amb una tancada defensa del perfil professional del primer executiu de Catalunya Caixa, Adolf Todó, així com de la seva retribució. El defensava apel·lant a la seva llarga experiència en la selecció d'alts executius. Clar, Conde obviava en el seu text que ell també és conseller d'aquesta entitat financera des de fa pocs mesos i que també està retribuït, fins i tot malgrat l'entrada/rescat del Frob. I que Todó va ser possiblement qui va proposar el seu nom al Frob, en una sospitosa devolució i encreuament de favors.
Es tracti de mera coincidència o d'un marcatge a l'home en aquesta carrera per ocupar la butaca firal, la veritat és que sorprenia que, malgrat el seu pes específic en el rotatiu, tots dos utilitzessin el mateix canal (el dels lectors del carrer) per suscitar notorietat i presència pública. Les bromes sobre com repartiria el Comte de Godó els semàfors entre els seus dos consellers quan s'obri el meló firal han estat objecte de no poques maledicències privades.
Són coses, cosetes, catalanes. No tenen major transcendència, però ens ajuden a la conllevancia, que diria Ortega i Gasset. Mentre el país acumula aturats, entitats financeres bloquejades o dèficit de tarifa, per exemple, aquí fem uns riures amb l'eròtica del poder, encara que sigui només firal...
Amb el BOE a la mà, que és com s'acaben resolent la majoria de qüestions transcendentals en aquest país, l'Administració va decidir congelar les tarifes elèctriques. El preu de l'energia va deixar d'incrementar-se al mateix ritme al que creixien els costos que les empreses productores suportaven. Aquesta diferència, que sostenien les companyies, es va batejar com a "dèficit de tarifa". Se'ls permetia incorporar-lo als seus balanços, l'Estat ho reconeixia com a deute i les empreses podien fins i tot titulizar-lo (quin palabro!) per fer efectiva la pèrdua real.
És cert que aquelles mesures van contribuir a frenar el creixement de la inflació en el curt termini, però van suposar la signatura d'una hipoteca que lluny d'amortitzar-se any a any ha crescut com a autèntica bola de neu fins a situar-se en els 24.000 milions d'euros de l'actualitat.
Per si tot això fos poc, l'aposta posterior dels socialistes per les energies renovables va acréixer encara més el dèficit tarifari, que ara augmenta a un ritme d'entre 3.000 i 4.000 milions anuals. Una aposta que tenia poca discussió des d'una perspectiva mediambiental ha derivat en un nou desastre col·lectiu, en una bombolla que d'esclatar pot provocar una ona expansiva d'efectes anàlegs als del col·lapse immobiliari.
Les energies eòliques i, sobretot, solars costen més de produir que les convencionals. El que es va dissenyar com una aposta política per la sostenibilitat s'ha convertit en el cas de les fotovoltaiques en pastura dels especuladors. Les primes a la producció han estimulat un negoci financer que ara, en temps de caixa buida, representa un risc altíssim per a l'economia del país.
Rajoy ha presentat ja el seu esquema de reforma financera i laboral, però amb prou feines ha enunciat què pensa fer amb l'energia. I potser va sent hora que alguna administració responsable es faci càrrec, de forma definitiva i sense demagògies, de frenar la bola de neu del dèficit tarifari.
Mentre aquests problemes planegen sobre el present i el futur immediat, des de la closca de la societat civil barcelonina segueixen gestionant-se les petites coses com a grans temes de país. En els últims dies, ha estat d'obligada lectura la secció de cartes al director del diari La Vanguardia. Per si algú no s'havia detingut en la seva lectura, els SMS i els correus electrònics han circulat a velocitat de vertigen entre els notables de la ciutat per assenyalar dues cartes publicades en aquesta secció per (i aquí ve la primera paradoxa!) dos membres del consell d'administració del grup propietat de la família Godó.
Va obrir foc Enrique Lacalle. Ja saben, l'home del Barcelona Meeting Point i aspirant emboscat a la presidència de Fira de Barcelona. En la seva carta es queixava amargament dels riscos i el dany que la vaga a TMB pot causar a la institució firal i, per descomptat, al congrés de mòbils de la ciutat. Una opinió que qualsevol pot compartir. La sorpresa és que el conseller de Fira de Barcelona i de Grup Godó utilitzés aquesta secció per defensar a l'entitat i no tingués major faristol en el mateix diari.
No hagués passat d'anècdota fins que pocs dies després la mateixa secció va publicar una altra carta d'un segon aspirant (també emboscat) a la presidència de la Fira: el caçatalents Luis Conde. En aquesta ocasió, amb una tancada defensa del perfil professional del primer executiu de Catalunya Caixa, Adolf Todó, així com de la seva retribució. El defensava apel·lant a la seva llarga experiència en la selecció d'alts executius. Clar, Conde obviava en el seu text que ell també és conseller d'aquesta entitat financera des de fa pocs mesos i que també està retribuït, fins i tot malgrat l'entrada/rescat del Frob. I que Todó va ser possiblement qui va proposar el seu nom al Frob, en una sospitosa devolució i encreuament de favors.
Es tracti de mera coincidència o d'un marcatge a l'home en aquesta carrera per ocupar la butaca firal, la veritat és que sorprenia que, malgrat el seu pes específic en el rotatiu, tots dos utilitzessin el mateix canal (el dels lectors del carrer) per suscitar notorietat i presència pública. Les bromes sobre com repartiria el Comte de Godó els semàfors entre els seus dos consellers quan s'obri el meló firal han estat objecte de no poques maledicències privades.
Són coses, cosetes, catalanes. No tenen major transcendència, però ens ajuden a la conllevancia, que diria Ortega i Gasset. Mentre el país acumula aturats, entitats financeres bloquejades o dèficit de tarifa, per exemple, aquí fem uns riures amb l'eròtica del poder, encara que sigui només firal...
Comentaris
