El trist paper de la Generalitat a Spanair
03/02/2012 20:33
Setmana de reunions i cimeres diverses. Entre altres, la del president del Govern, Mariano Rajoy, i el de la Generalitat, Artur Mas, a Madrid. Al final, en la roda de premsa posterior, un periodista trasllada a Mas la següent pregunta: Han parlat vostès de Spanair? La resposta del cap de la Generalitat: "No, no hem parlat".
Amb prou feines havien passat 72 hores des del tancament de l'aerolínia catalana i Mas va despatxar d'aquesta forma l'assumpte. Ni tan sols va tenir l'habilitat de dir que tots dos havien mostrat la seva preocupació pels gairebé 4.000 treballadors de la companyia o algun recurs polític d'aquestes característiques. Res, zero. No s'havia parlat i punt.
Segur que van tractar-ho, però a Mas no li interessava desviar l'atenció del suport que brindarà al PP en els propers mesos sota la coartada política del Primum vivere, deinde philosophari. L'única cosa certa d'aquella resposta és la que no va donar: la Generalitat vol córrer un vel de silenci i un altre de distància amb la fallida de Spanair.
Està en el seu ple dret de fer-ho. És més, el cercle més proper de Mas sempre ha defensat que el President no creia en el projecte. Mai ha apostat en privat per la companyia aèria, fins i tot abans d'accedir al Govern. Mas és dels qui pensava que la iniciativa havia nascut torta, era de José Montilla i Antoni Castells, i que no hi ha demanda per a una aerolínia d'aquestes característiques en aquests moments. Per a ell resulta molt més important qui i com es gestionarà l'aeroport barceloní del Prat, que és allò substantiu. La resta és accessòria.
Però dit això, quan va arribar al Govern, es va deixar seduir per l'entorn de coristes d'aduladors del projecte Spanair. Hi ha hagut uns quants: els empresaris de Femcat, entusiastes des del primer moment; institucions com la Cambra de Comerç, Fira de Barcelona, Turisme de Barcelona…; i, Joan Gaspart, l'autèntic agitador de la cosa. A Mas, Spanair li semblava un marró heretat del tripartit.
Els dies finals de l'aerolínia han estat millorables. Si els de Qatar deien que no, no existien alternatives per seguir endavant amb el projecte. Brussel·les no volia clarificar els dubtes sobre les ajudes públiques, els qatarís es van entossudir en no barrejar el nom de l'emirat amb possibles sancions i multes comunitàries, i la Generalitat va fer de mera corretja de transmissió entre l'emirat i els accionistes locals. Van ser els primers a conèixer la negativa i aquí es va forjar el tancament: no hi hauria més diners.
Tot seguit, tota la potència del Govern es va posar com un sol home a distanciar-se de l'aerolínia. Tema privat, és a dir no hi ha responsabilitats públiques. Com si Mas no hagués incorporat a la cúpula de la companyia a Miquel Lladó perquè fiscalitzés la gestió del discutit Ferran Soriano (300.000 euros anuals) i del seu segon Mike Szücs (450.000 euros anuals); com si l'administració catalana (via ICF o Ajuntament de Barcelona o Fira) no hagués estat injectant fons públics per a la supervivència del projecte fins a pocs mesos abans del tancament.
Si en les últimes campanyes electorals (autonòmiques i municipals) Spanair era un assumpte de país, ara és tema privat. Però al Govern li hagués correspost garantir un tancament més planificat i argumentat de l'aerolínia. El desenllaç dels fets mostra, una vegada més, que la improvisació és un gen que sembla recórrer l'ADN de la classe política sense excepció. Trist, però real. Excepte, és clar, amb les nevades que mai van arribar.
PD: Alguns de vostès (els més informats, segur) hauran sentit referències a l'incident amb el passaport que un responsable polític català va protagonitzar en les negociacions i trobades a Qatar. El nom: Joan Sureda, director general d'Indústria. És només una més de les cantades de l'equip d'independents i millors del conseller Francesc Xavier Mena. Seguim sumant.
Amb prou feines havien passat 72 hores des del tancament de l'aerolínia catalana i Mas va despatxar d'aquesta forma l'assumpte. Ni tan sols va tenir l'habilitat de dir que tots dos havien mostrat la seva preocupació pels gairebé 4.000 treballadors de la companyia o algun recurs polític d'aquestes característiques. Res, zero. No s'havia parlat i punt.
Segur que van tractar-ho, però a Mas no li interessava desviar l'atenció del suport que brindarà al PP en els propers mesos sota la coartada política del Primum vivere, deinde philosophari. L'única cosa certa d'aquella resposta és la que no va donar: la Generalitat vol córrer un vel de silenci i un altre de distància amb la fallida de Spanair.
Està en el seu ple dret de fer-ho. És més, el cercle més proper de Mas sempre ha defensat que el President no creia en el projecte. Mai ha apostat en privat per la companyia aèria, fins i tot abans d'accedir al Govern. Mas és dels qui pensava que la iniciativa havia nascut torta, era de José Montilla i Antoni Castells, i que no hi ha demanda per a una aerolínia d'aquestes característiques en aquests moments. Per a ell resulta molt més important qui i com es gestionarà l'aeroport barceloní del Prat, que és allò substantiu. La resta és accessòria.
Però dit això, quan va arribar al Govern, es va deixar seduir per l'entorn de coristes d'aduladors del projecte Spanair. Hi ha hagut uns quants: els empresaris de Femcat, entusiastes des del primer moment; institucions com la Cambra de Comerç, Fira de Barcelona, Turisme de Barcelona…; i, Joan Gaspart, l'autèntic agitador de la cosa. A Mas, Spanair li semblava un marró heretat del tripartit.
Els dies finals de l'aerolínia han estat millorables. Si els de Qatar deien que no, no existien alternatives per seguir endavant amb el projecte. Brussel·les no volia clarificar els dubtes sobre les ajudes públiques, els qatarís es van entossudir en no barrejar el nom de l'emirat amb possibles sancions i multes comunitàries, i la Generalitat va fer de mera corretja de transmissió entre l'emirat i els accionistes locals. Van ser els primers a conèixer la negativa i aquí es va forjar el tancament: no hi hauria més diners.
Tot seguit, tota la potència del Govern es va posar com un sol home a distanciar-se de l'aerolínia. Tema privat, és a dir no hi ha responsabilitats públiques. Com si Mas no hagués incorporat a la cúpula de la companyia a Miquel Lladó perquè fiscalitzés la gestió del discutit Ferran Soriano (300.000 euros anuals) i del seu segon Mike Szücs (450.000 euros anuals); com si l'administració catalana (via ICF o Ajuntament de Barcelona o Fira) no hagués estat injectant fons públics per a la supervivència del projecte fins a pocs mesos abans del tancament.
Si en les últimes campanyes electorals (autonòmiques i municipals) Spanair era un assumpte de país, ara és tema privat. Però al Govern li hagués correspost garantir un tancament més planificat i argumentat de l'aerolínia. El desenllaç dels fets mostra, una vegada més, que la improvisació és un gen que sembla recórrer l'ADN de la classe política sense excepció. Trist, però real. Excepte, és clar, amb les nevades que mai van arribar.
PD: Alguns de vostès (els més informats, segur) hauran sentit referències a l'incident amb el passaport que un responsable polític català va protagonitzar en les negociacions i trobades a Qatar. El nom: Joan Sureda, director general d'Indústria. És només una més de les cantades de l'equip d'independents i millors del conseller Francesc Xavier Mena. Seguim sumant.
Comentaris
