Els meus ex
17/02/2012 18:56
Últimament acumulo trucades dels meus ex. Són excompanys i excompanyes del sector de les empreses informatives que estan perdent el seu treball en les ràdios, televisions i periòdics del nostre país.
Quan em telefonen, la majoria ho fan dient-me que són conscients de que no trobaran treball en altres mitjans de comunicació, i fins i tot que estan pensant a abandonar el sector. Uns altres, més radicals, pensen a abandonar el país: formar-se fora, aprendre idiomes o ,simplement, buscar-se la vida en altres fronteres.
Començo a acumular curriculums de persones amb les que he treballat en un o un altre moment i que desconeixia amb detall la seva alta formació, les seves inquietuds i fins als seus entreteniments. Tinc, amb això, una sensació de retrobament amb la que es produeix una intimitat que no havia aconseguit amb ells quan estaven al meu costat, en els mitjans de comunicació que compartim laboralment.
Començo a acumular suficient personal per muntar un parell de diaris i em temo que en breu fins a tres. Però sobretot tinc la convicció de que ells no són els responsables que els seus mitjans estiguin tancant o passin serioses dificultats econòmiques i, no obstant això, són els que estan pagant la crisi de l'empresa periodística.
Per darrere vénen noves fornades de periodistes, sobretot, audiovisuals que ja saben que els espera una infinitat de portes tancades o, en el millor cas, de treballs mal pagats.
Alguns em truquen per consultar-me com veig un projecte que volen emprendre a la xarxa perquè aquesta no té barreres d'entrada, però si molta competència.
Els vells periodistes ja no tornaran. Van rebre en el millor dels casos una indemnització raonable i orienten la seva vida de forma pausada i cap a altres horitzons. Els joves, que estan abandonant forçosament els mitjans, caminen despistats i llançant curriculums amb poca esperança.
Es que això és comú a moltes professions. Els aturats dels mitjans de comunicació són una ínfima part dels cinc milions llargs del nostre país. Però puc assegurar que el degoteig no ha acabat, perquè no s'ha tocat fons en aquest sector i, sobretot, perquè a ningú se li ocorrerà crear nous mitjans en aquest context. Molt abans tornarem a veure l'activitat de les grues aixecant de nou edificis i això, sembla, que també trigarà temps.
Els meus ex no només estan pagant la crisi general, sinó la d'uns mitjans que no han pogut aguantar davant les noves tecnologies, la gratuïtat de la informació i la falta de suport dels consumidors i anunciants. No ho tenen fàcil.
Quan em telefonen, la majoria ho fan dient-me que són conscients de que no trobaran treball en altres mitjans de comunicació, i fins i tot que estan pensant a abandonar el sector. Uns altres, més radicals, pensen a abandonar el país: formar-se fora, aprendre idiomes o ,simplement, buscar-se la vida en altres fronteres.
Començo a acumular curriculums de persones amb les que he treballat en un o un altre moment i que desconeixia amb detall la seva alta formació, les seves inquietuds i fins als seus entreteniments. Tinc, amb això, una sensació de retrobament amb la que es produeix una intimitat que no havia aconseguit amb ells quan estaven al meu costat, en els mitjans de comunicació que compartim laboralment.
Començo a acumular suficient personal per muntar un parell de diaris i em temo que en breu fins a tres. Però sobretot tinc la convicció de que ells no són els responsables que els seus mitjans estiguin tancant o passin serioses dificultats econòmiques i, no obstant això, són els que estan pagant la crisi de l'empresa periodística.
Per darrere vénen noves fornades de periodistes, sobretot, audiovisuals que ja saben que els espera una infinitat de portes tancades o, en el millor cas, de treballs mal pagats.
Alguns em truquen per consultar-me com veig un projecte que volen emprendre a la xarxa perquè aquesta no té barreres d'entrada, però si molta competència.
Els vells periodistes ja no tornaran. Van rebre en el millor dels casos una indemnització raonable i orienten la seva vida de forma pausada i cap a altres horitzons. Els joves, que estan abandonant forçosament els mitjans, caminen despistats i llançant curriculums amb poca esperança.
Es que això és comú a moltes professions. Els aturats dels mitjans de comunicació són una ínfima part dels cinc milions llargs del nostre país. Però puc assegurar que el degoteig no ha acabat, perquè no s'ha tocat fons en aquest sector i, sobretot, perquè a ningú se li ocorrerà crear nous mitjans en aquest context. Molt abans tornarem a veure l'activitat de les grues aixecant de nou edificis i això, sembla, que també trigarà temps.
Els meus ex no només estan pagant la crisi general, sinó la d'uns mitjans que no han pogut aguantar davant les noves tecnologies, la gratuïtat de la informació i la falta de suport dels consumidors i anunciants. No ho tenen fàcil.
Comentaris
