Emprenent per plaer, no per diners
22/02/2012 10:47
Fa uns dies vaig assistir a una interessant presentació del llibre Emprèn la teva pròpia aventura de dos individus peculiars, Tomas Soler i Joan Riera. Tots dos consultors i el segon professor a Esade. Malgrat ser una persona crítica, en els meus articles, pels enfocaments de les escoles de negoci, crec que sempre és positiu escoltar opinions diferents per seguir aprenent.
Reconec que em van agradar alguns moments, i com no algunes cites. Per exemple aquella de Victor Hugo "El futur té molts noms. Per als febles és l'inassolible. Per als temorosos, el desconegut. Per als valents, és oportunitat", o aquelles d'Albert Einstein com "La creativitat neix de l'angoixa, com el dia neix de la nit fosca" o "La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països perquè la crisi porta progressos".
Em quedo, però, una mica desolat perquè vaig pensar, com en la majoria de conferències nascudes en escoles de negocis -pot ser ESADE, IESE, IE o d'altres -, que les grans cites van quedar novament amagades com anècdotes en un mar de principis massa tangibles. I, quins són aquests principis pensaran? Bàsicament que l'objectiu d'emprendre és l'èxit, i aquestes escoles, no té sentit negar-ho, basen l'èxit en el simple rendiment econòmic. És a dir, en l'acumulació de diners.
I aquí plantejo la meva total divergència amb els principis de les escoles de negoci. Per a elles emprendre és el mitjà per aconseguir un èxit econòmic. Per a mi, i alguns més, és una mica més senzill i potser menys tangible, que és simplement ser feliç. I el mitjà per ser feliç no sempre ha d'estar basat en l'estigma econòmic, sinó en fer el que un vol o desitja, col·laborar en noves idees o projectes, i sentir el dia a dia com una experiència única. La vida és curta, viu-la intensament.
Curiosament, però, la visió de les escoles de negocis és la que més ha impregnat la societat espanyola en totes les seves capes. On diu Einstein que "la creativitat neix de l'angoixa" aquí, amb tota l'angoixa que hi ha, som tot menys creatius. És més, veiem que alguns surten al carrer per protestar perquè entenen que ja no poden aconseguir l'èxit econòmic. No van a escoles de negocis però exerceixen els seus principis de forma eficient.
Diu Einstein que les "crisis porten progressos", i aquí a Espanya porta pors. Alguns comencen a sortir al carrer temorosos de perdre els seus status, atiats per uns suposats líders que fa anys que ja no treballen. Gent curiosament que viuen de no treballar, de no estar angoixats per les seves prebendes econòmiques, per tant no poden progressar o aportar cap valor afegit a la societat que els manté. Som un país tan hipòcrita i egoista que preferim manifestar-nos perquè baixi un grau la temperatura en una aula, abans que per milers de desnonats que dormen al carrer.
Les "oportunitats" de Victor Hugo o les "creativitats" d'Albert Einstein volen per davant dels nostres nassos mentre alguns solament busquen la comoditat d'una feina de vuit a tres, i sous de 2.000 euros cap amunt. En el fons, tots ells són carn d'escoles de negocis. I en una situació com l'actual no hem de negar que tenen tots els números de ser uns infeliços. I la veritat, viure en un país d'infeliços no és el millor entorn per a l'emprenedor.
Sí, és dur plantejar-ho així; però la majoria dels que es queixen ara mai tindran una millor oportunitat d'emprendre. Però no només això, van camí de convertir la infelicitat en el motor de la seva vida. La vida es viu una vegada, i la finalitat d'aconseguir diners com a mitjà de la felicitat és tan banal com pretendre tenir una feina de per vida amb les màximes garanties. Alguns parlen d'esclavitud quan nostra legislació laboral segueix sent la més benèvola per al treballador d'Europa.
Que ningú dubti de que sindicats i alguns partits polítics s'equivoquen en dirigir tota l'atenció en aquesta línia. Crear o mobilitzar infeliços no els farà omplir les seves motxilles de vots o d'afiliats. Tot el contrari quan un és feliç pot pensar en millorar els seus drets i buscar l'esforç comú per progressar, quan un és infeliç només busca la confrontació i allunyar-se de les normes. Qui es manifesta no és carn de sindicat, és carn d'escola de negocis. Per això, no cal ser un geni de la comunicació de masses per adonar-se que el camí que pretenen seguir els sindicats els portarà al seu final. La qual cosa, siguem francs, no és positiu per a cap país.
Estem vivint uns moments únics en la història d'Espanya. Uns moments on les oportunitats sorgeixen de sota cada pedra. Encara que sorprengui ho he repetit infinitat de vegades. A més, tenim una generació amb estudis i preparada. És una llàstima que alguns líders, gent més pròpia del segle XIX, els vulgui manipular sota el pretext, més estúpid que qualsevol altra cosa, que l'èxit depèn del capital a qui critiquen.
Hem de, per això, començar a treballar perquè la gent jove i no tan jove emprengui més per plaer que per diners. I aquesta tasca l'han d'assumir el Govern i els mitjans. Aquí parlem de canviar una mentalitat, bé per la via de la comunicació, per la via dels incentius o fins i tot de la il·lusió. A més, sentia a la conferència de fa uns dies una cosa que crec que és bàsica. Una cosa tan elemental a la vida que de vegades no la valorem en la seva justa mesura: disposar de sentit de l'humor.
Personalment detesto a la gent que és incapaç de riure's de si mateix, de riure's dels problemes, i que afronta el seu dia a dia com un monòton avorriment del seu pas per la vida. Realment és detestable néixer per simplement morir. I això és l'antítesi d'un emprenedor. Curiosament, però, és el que molts volen convertir aquest país. En un lloc on simplement es neix, i simplement es mor.
Hem de, doncs, treballar per emprendre basant-nos en el plaer del que volem fer abans que pensar en els diners que ens pot aportar. Si fem el que ens ve de gust segurament serem més feliços, i sent més feliços tindrem més oportunitats de gaudir la vida, amb els seus riures i els seus plors. Però tots som lliures de prendre la decisió més oportuna. Llavors, si simplement volen quedar-se amb el seu avorrit horari de vuit a tres, no ho dubti demà toca manifestar-se. Segueixin sent infeliços.
Reconec que em van agradar alguns moments, i com no algunes cites. Per exemple aquella de Victor Hugo "El futur té molts noms. Per als febles és l'inassolible. Per als temorosos, el desconegut. Per als valents, és oportunitat", o aquelles d'Albert Einstein com "La creativitat neix de l'angoixa, com el dia neix de la nit fosca" o "La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països perquè la crisi porta progressos".
Em quedo, però, una mica desolat perquè vaig pensar, com en la majoria de conferències nascudes en escoles de negocis -pot ser ESADE, IESE, IE o d'altres -, que les grans cites van quedar novament amagades com anècdotes en un mar de principis massa tangibles. I, quins són aquests principis pensaran? Bàsicament que l'objectiu d'emprendre és l'èxit, i aquestes escoles, no té sentit negar-ho, basen l'èxit en el simple rendiment econòmic. És a dir, en l'acumulació de diners.
I aquí plantejo la meva total divergència amb els principis de les escoles de negoci. Per a elles emprendre és el mitjà per aconseguir un èxit econòmic. Per a mi, i alguns més, és una mica més senzill i potser menys tangible, que és simplement ser feliç. I el mitjà per ser feliç no sempre ha d'estar basat en l'estigma econòmic, sinó en fer el que un vol o desitja, col·laborar en noves idees o projectes, i sentir el dia a dia com una experiència única. La vida és curta, viu-la intensament.
Curiosament, però, la visió de les escoles de negocis és la que més ha impregnat la societat espanyola en totes les seves capes. On diu Einstein que "la creativitat neix de l'angoixa" aquí, amb tota l'angoixa que hi ha, som tot menys creatius. És més, veiem que alguns surten al carrer per protestar perquè entenen que ja no poden aconseguir l'èxit econòmic. No van a escoles de negocis però exerceixen els seus principis de forma eficient.
Diu Einstein que les "crisis porten progressos", i aquí a Espanya porta pors. Alguns comencen a sortir al carrer temorosos de perdre els seus status, atiats per uns suposats líders que fa anys que ja no treballen. Gent curiosament que viuen de no treballar, de no estar angoixats per les seves prebendes econòmiques, per tant no poden progressar o aportar cap valor afegit a la societat que els manté. Som un país tan hipòcrita i egoista que preferim manifestar-nos perquè baixi un grau la temperatura en una aula, abans que per milers de desnonats que dormen al carrer.
Les "oportunitats" de Victor Hugo o les "creativitats" d'Albert Einstein volen per davant dels nostres nassos mentre alguns solament busquen la comoditat d'una feina de vuit a tres, i sous de 2.000 euros cap amunt. En el fons, tots ells són carn d'escoles de negocis. I en una situació com l'actual no hem de negar que tenen tots els números de ser uns infeliços. I la veritat, viure en un país d'infeliços no és el millor entorn per a l'emprenedor.
Sí, és dur plantejar-ho així; però la majoria dels que es queixen ara mai tindran una millor oportunitat d'emprendre. Però no només això, van camí de convertir la infelicitat en el motor de la seva vida. La vida es viu una vegada, i la finalitat d'aconseguir diners com a mitjà de la felicitat és tan banal com pretendre tenir una feina de per vida amb les màximes garanties. Alguns parlen d'esclavitud quan nostra legislació laboral segueix sent la més benèvola per al treballador d'Europa.
Que ningú dubti de que sindicats i alguns partits polítics s'equivoquen en dirigir tota l'atenció en aquesta línia. Crear o mobilitzar infeliços no els farà omplir les seves motxilles de vots o d'afiliats. Tot el contrari quan un és feliç pot pensar en millorar els seus drets i buscar l'esforç comú per progressar, quan un és infeliç només busca la confrontació i allunyar-se de les normes. Qui es manifesta no és carn de sindicat, és carn d'escola de negocis. Per això, no cal ser un geni de la comunicació de masses per adonar-se que el camí que pretenen seguir els sindicats els portarà al seu final. La qual cosa, siguem francs, no és positiu per a cap país.
Estem vivint uns moments únics en la història d'Espanya. Uns moments on les oportunitats sorgeixen de sota cada pedra. Encara que sorprengui ho he repetit infinitat de vegades. A més, tenim una generació amb estudis i preparada. És una llàstima que alguns líders, gent més pròpia del segle XIX, els vulgui manipular sota el pretext, més estúpid que qualsevol altra cosa, que l'èxit depèn del capital a qui critiquen.
Hem de, per això, començar a treballar perquè la gent jove i no tan jove emprengui més per plaer que per diners. I aquesta tasca l'han d'assumir el Govern i els mitjans. Aquí parlem de canviar una mentalitat, bé per la via de la comunicació, per la via dels incentius o fins i tot de la il·lusió. A més, sentia a la conferència de fa uns dies una cosa que crec que és bàsica. Una cosa tan elemental a la vida que de vegades no la valorem en la seva justa mesura: disposar de sentit de l'humor.
Personalment detesto a la gent que és incapaç de riure's de si mateix, de riure's dels problemes, i que afronta el seu dia a dia com un monòton avorriment del seu pas per la vida. Realment és detestable néixer per simplement morir. I això és l'antítesi d'un emprenedor. Curiosament, però, és el que molts volen convertir aquest país. En un lloc on simplement es neix, i simplement es mor.
Hem de, doncs, treballar per emprendre basant-nos en el plaer del que volem fer abans que pensar en els diners que ens pot aportar. Si fem el que ens ve de gust segurament serem més feliços, i sent més feliços tindrem més oportunitats de gaudir la vida, amb els seus riures i els seus plors. Però tots som lliures de prendre la decisió més oportuna. Llavors, si simplement volen quedar-se amb el seu avorrit horari de vuit a tres, no ho dubti demà toca manifestar-se. Segueixin sent infeliços.
Comentaris
