Res de nou en la política de comunicació de la Generalitat: sectarisme i buidesa
18/02/2012 18:13
El dimecres 15 de febrer els mitjans de comunicació catalans vam ser convocats al Palau de Generalitat per assistir a la presentació, amb la solemnitat requerida, del "Primer Rànquing de mitjans digitals en català". Com no podia ser d'una altra manera, allí estàvem tots o gairebé tots. El convocant, clar, era la Direcció General de Comunicació. Va presidir l'acte, per donar-li encara major rang a la cita, Quico Homs, secretari general de la Presidència i portaveu del Govern.
Decepció, almenys per a alguns dels que estàvem allí. El citat rànquing no és més que un extracte del global al que cadascun de nosaltres pot accedir cada mes sense fer capa altre cosa que clicar a la pàgina web de l'OJD i entrar en l'apartat d'últims mitjans auditats. Res més.
Però així és aquest país, o el seu actual govern. Orgullós en els detalls i excessivament poruc en les grans decisions. El dolent és que aquest treure pit per coses banals el condueix a situacions que voregen del ridícul, com quan va justificar el citat rànquing perquè l'administració catalana tingui "una font segura de dades independents i auditades per assignar campanyes institucionals i les ajudes a la promoció dels mitjans de comunicació digitals en català". Poden fer-se vostès una idea del que significava escoltar això allí, a pocs metres d'alguns col·legues de diaris digitals, que sense estar auditats sí accedeixen sense problemes a totes les insercions publicitàries de la Generalitat, per no parlar d'altres subvencions.
No. Aquest rànquing no servirà per a això, i de fet no servirà per res, perquè les dades dels mitjans auditats de Catalunya o de la conca minera del Xaló ja estan fàcilment disponibles per a tothom a la corresponent pàgina de l'OJD, i per a qualsevol persona interessada del sector publicitari o de qualsevol un altre, pagant, hi ha encara unes dades més exhaustives en Nielsen, Comscore o qualsevol de les empreses solvents que es dediquen a la investigació de mercat. Si alguna utilitat tindrà aquest rànquing, i no ho crec, és la d'ocultar alguna cosa molt més preocupant: el sectarisme i la buidesa de la política comunicativa de què està fent gala fins ara l'actual Govern.
Sectarisme. El Govern de CiU no ha aportat tristament cap bona notícia en aquest sentit per als mitjans catalans. La política comunicativa del pujolisme va ser sectària, encara que eficaç per als seus interessos; la del tripartit va caminar pels mateixos camins, encara que d'una manera encara més maldestra; i la del Govern que presideix Artur Mas i executa Quico Homs no s'ha apartat ni un mil·límetre d'aquesta pràctica nefasta. El periodisme independent no entra en els seus càlculs. Prefereixen el dels amiguets. Jutgin vostès mateixos si tenen temps de fer un recorregut pels diferents mitjans que coexistim a Catalunya i si desitgen documentar-se més vagin al DOGC i busquin a les pàgines on es publiquen les ajudes concedides. Les últimes que he llegit, per exemple, les atorgades a diferents mitjans pel seu suport a la ciència, que dóna el Departement d'Economia i Coneixement, són per passar-se una bona estona o rient o indignant-se.
Les campanyes institucionals, doncs, seguiran assignant-se en funció d'altres criteris, que tindran més que veure amb objectius partidistes que d'influència i qualitat del mitjà. Com ha estat descaradament fins ara, amb Pujol, Maragall, Montilla o Mas al capdavant. I pel que fa a les ajudes a la promoció dels mitjans digitals ja hi ha una subvenció, l'estructural, que es recolza en criteris objectius, com l'audiència, el volum de plantilla, l'estructura de despeses fixes, etc. Ja era així, des de l'època del tripartit. No obstant això, el Govern de CiU ha reduït aquesta subvenció en favor d'altres més subjectives.
Buidesa. No obstant això, amb ser greu la deriva sectària de la política comunicativa d'aquest Govern, hi ha qüestions al meu entendre encara més greus --al cap i a la fi, ja estem acostumats a aquestes pràctiques--. El pitjor és el buit, l'absència d'una autèntica política de comunicació, comprovar en cada intervenció, en cada proposta, que darrere no hi ha res, res, excepte la permanent excusa de la defensa del català.
M'anticipo ja als pals que previsiblement alguns vulguin donar-me per l'anterior: crec que a l'actual món global el català ha de ser recolzat, ha de gaudir, utilitzant un concepte que no m'agrada, d'una certa discriminació positiva. Una altra cosa és com es doni aquest suport. Però el millor suport que pot tenir el català està en la potència i ambició de les gents que el parlen; en comunicació, dels seus continguts.
No tindrem una llengua forta si Catalunya no és forta i aquesta no ho serà si persisteix en els seus tics reduccionistas, si tota la política que poden enfilar els seus dirigents es limita una vegada i una altra a llepar-se les suposades ferides que l'ocasiona Espanya. Desgraciadament, els gestos de l'actual Govern són un complet catàleg d'aquests tics.
Deia el comunicat de premsa de la presentació del citat rànquing que així "es posaran en valor els mitjans on line catalans i no quedaran diluïts en llocs baixos en el rànquing espanyol". Pot haver-hi major pobresa d'esperit? Se m'ocorre que si encara així no és suficient hauríem de crear un altre rànquing, comarcal per exemple, en el qual d'aquesta manera sortim més afavorits.
No va haver-hi en la intervenció d'Homs, ni hi ha hagut fins avui, en la política d'aquest Govern una sola proposta interessant per crear a Catalunya un sector de la comunicació més potent. No la hi ha hagut ni tan sols en el camp de la formació, on ha permès la proliferació de facultats o carreres de segon grau suposadament destinades a la generació de professionals del periodisme, malament dotades, amb plans d'estudis allunyats de la realitat i que s'han convertit en autèntiques fàbriques d'aturats, malgrat que se segueixen autoritzant noves obertures.
Tampoc hi ha hagut en aquest Govern una política mínimament coherent de suport al sector empresarial de mitjans de comunicació. No la hi ha hagut ni tan sols cap als mitjans públics, en el que s'ha limitat a aprimar alguna cosa, una miqueta, la bombolla que heretava (CCMA, COM, Xarxa...) sense ser capaç de dissenyar una política racional i de futur en aquest camp. Amb el reeixit model de TV3 en fallida no hi ha res de nou preparat per després, tret que fem cas a les males llengües que sospiten que es lliuraran les despulles a algun amic que ja estigui en el sector.
Una prova més d'aquesta confusió és la recent reforma de les lleis de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. S'aprova "reduir de manera progressiva la publicitat" i que en el cas de Catalunya Ràdio "la reducció progressiva ha d'avançar cap a la desaparició", per afavorir la lliure competència al mercat i a continuació el ponent de CiU, Santi Vila, puntualitza que això només "serà factible amb la plena sobirania fiscal". (!) S'aprova alguna cosa que ara com ara és impossible. Més brindis al sol. Com el d'uns pressupostos que s'esmenen pel propi ponent hores després de ser presentats.
Res de nou en el sector públic. Tampoc en el privat. La pròpia limitació de la mostra de mitjans digitals exhibida sense pudor pels organitzadors de l'acte dóna una idea del que falta per fer. I, no obstant això, no hi ha cap idea sobre la taula, excepte mirar-nos una vegada i una altra el melic, ara amb aquesta ximpleria del rànquing de mitjans digitals catalans.
No tenim bones, encara que sí moltes, facultats de periodisme; no tenim centres d'investigació sobre comunicació; no tenim diners, però els malgastem en iniciatives de dubtosa eficàcia i en el manteniment d'una repartidora que mantingui mínimament contents als fidels i als quals no ens qüestionen. Mentre, la resta del món avança. El Punt Avui, emblema de tantes coses, es ven finalment per 1€ a l'amo d'uns supermercats, senador per CDC i amo d'una televisió fracassada. Tot això no estava present a la sala on es va presentar el rànquing de marras davant l'aplaudiment dels mitjans allí convocats, en una imatge que em va provocar un cert enrogiment corporatiu. No tenim Estat, però tampoc tinc clar què sabríem fer amb ell.
Decepció, almenys per a alguns dels que estàvem allí. El citat rànquing no és més que un extracte del global al que cadascun de nosaltres pot accedir cada mes sense fer capa altre cosa que clicar a la pàgina web de l'OJD i entrar en l'apartat d'últims mitjans auditats. Res més.
Però així és aquest país, o el seu actual govern. Orgullós en els detalls i excessivament poruc en les grans decisions. El dolent és que aquest treure pit per coses banals el condueix a situacions que voregen del ridícul, com quan va justificar el citat rànquing perquè l'administració catalana tingui "una font segura de dades independents i auditades per assignar campanyes institucionals i les ajudes a la promoció dels mitjans de comunicació digitals en català". Poden fer-se vostès una idea del que significava escoltar això allí, a pocs metres d'alguns col·legues de diaris digitals, que sense estar auditats sí accedeixen sense problemes a totes les insercions publicitàries de la Generalitat, per no parlar d'altres subvencions.
No. Aquest rànquing no servirà per a això, i de fet no servirà per res, perquè les dades dels mitjans auditats de Catalunya o de la conca minera del Xaló ja estan fàcilment disponibles per a tothom a la corresponent pàgina de l'OJD, i per a qualsevol persona interessada del sector publicitari o de qualsevol un altre, pagant, hi ha encara unes dades més exhaustives en Nielsen, Comscore o qualsevol de les empreses solvents que es dediquen a la investigació de mercat. Si alguna utilitat tindrà aquest rànquing, i no ho crec, és la d'ocultar alguna cosa molt més preocupant: el sectarisme i la buidesa de la política comunicativa de què està fent gala fins ara l'actual Govern.
Sectarisme. El Govern de CiU no ha aportat tristament cap bona notícia en aquest sentit per als mitjans catalans. La política comunicativa del pujolisme va ser sectària, encara que eficaç per als seus interessos; la del tripartit va caminar pels mateixos camins, encara que d'una manera encara més maldestra; i la del Govern que presideix Artur Mas i executa Quico Homs no s'ha apartat ni un mil·límetre d'aquesta pràctica nefasta. El periodisme independent no entra en els seus càlculs. Prefereixen el dels amiguets. Jutgin vostès mateixos si tenen temps de fer un recorregut pels diferents mitjans que coexistim a Catalunya i si desitgen documentar-se més vagin al DOGC i busquin a les pàgines on es publiquen les ajudes concedides. Les últimes que he llegit, per exemple, les atorgades a diferents mitjans pel seu suport a la ciència, que dóna el Departement d'Economia i Coneixement, són per passar-se una bona estona o rient o indignant-se.
Les campanyes institucionals, doncs, seguiran assignant-se en funció d'altres criteris, que tindran més que veure amb objectius partidistes que d'influència i qualitat del mitjà. Com ha estat descaradament fins ara, amb Pujol, Maragall, Montilla o Mas al capdavant. I pel que fa a les ajudes a la promoció dels mitjans digitals ja hi ha una subvenció, l'estructural, que es recolza en criteris objectius, com l'audiència, el volum de plantilla, l'estructura de despeses fixes, etc. Ja era així, des de l'època del tripartit. No obstant això, el Govern de CiU ha reduït aquesta subvenció en favor d'altres més subjectives.
Buidesa. No obstant això, amb ser greu la deriva sectària de la política comunicativa d'aquest Govern, hi ha qüestions al meu entendre encara més greus --al cap i a la fi, ja estem acostumats a aquestes pràctiques--. El pitjor és el buit, l'absència d'una autèntica política de comunicació, comprovar en cada intervenció, en cada proposta, que darrere no hi ha res, res, excepte la permanent excusa de la defensa del català.
M'anticipo ja als pals que previsiblement alguns vulguin donar-me per l'anterior: crec que a l'actual món global el català ha de ser recolzat, ha de gaudir, utilitzant un concepte que no m'agrada, d'una certa discriminació positiva. Una altra cosa és com es doni aquest suport. Però el millor suport que pot tenir el català està en la potència i ambició de les gents que el parlen; en comunicació, dels seus continguts.
No tindrem una llengua forta si Catalunya no és forta i aquesta no ho serà si persisteix en els seus tics reduccionistas, si tota la política que poden enfilar els seus dirigents es limita una vegada i una altra a llepar-se les suposades ferides que l'ocasiona Espanya. Desgraciadament, els gestos de l'actual Govern són un complet catàleg d'aquests tics.
Deia el comunicat de premsa de la presentació del citat rànquing que així "es posaran en valor els mitjans on line catalans i no quedaran diluïts en llocs baixos en el rànquing espanyol". Pot haver-hi major pobresa d'esperit? Se m'ocorre que si encara així no és suficient hauríem de crear un altre rànquing, comarcal per exemple, en el qual d'aquesta manera sortim més afavorits.
No va haver-hi en la intervenció d'Homs, ni hi ha hagut fins avui, en la política d'aquest Govern una sola proposta interessant per crear a Catalunya un sector de la comunicació més potent. No la hi ha hagut ni tan sols en el camp de la formació, on ha permès la proliferació de facultats o carreres de segon grau suposadament destinades a la generació de professionals del periodisme, malament dotades, amb plans d'estudis allunyats de la realitat i que s'han convertit en autèntiques fàbriques d'aturats, malgrat que se segueixen autoritzant noves obertures.
Tampoc hi ha hagut en aquest Govern una política mínimament coherent de suport al sector empresarial de mitjans de comunicació. No la hi ha hagut ni tan sols cap als mitjans públics, en el que s'ha limitat a aprimar alguna cosa, una miqueta, la bombolla que heretava (CCMA, COM, Xarxa...) sense ser capaç de dissenyar una política racional i de futur en aquest camp. Amb el reeixit model de TV3 en fallida no hi ha res de nou preparat per després, tret que fem cas a les males llengües que sospiten que es lliuraran les despulles a algun amic que ja estigui en el sector.
Una prova més d'aquesta confusió és la recent reforma de les lleis de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. S'aprova "reduir de manera progressiva la publicitat" i que en el cas de Catalunya Ràdio "la reducció progressiva ha d'avançar cap a la desaparició", per afavorir la lliure competència al mercat i a continuació el ponent de CiU, Santi Vila, puntualitza que això només "serà factible amb la plena sobirania fiscal". (!) S'aprova alguna cosa que ara com ara és impossible. Més brindis al sol. Com el d'uns pressupostos que s'esmenen pel propi ponent hores després de ser presentats.
Res de nou en el sector públic. Tampoc en el privat. La pròpia limitació de la mostra de mitjans digitals exhibida sense pudor pels organitzadors de l'acte dóna una idea del que falta per fer. I, no obstant això, no hi ha cap idea sobre la taula, excepte mirar-nos una vegada i una altra el melic, ara amb aquesta ximpleria del rànquing de mitjans digitals catalans.
No tenim bones, encara que sí moltes, facultats de periodisme; no tenim centres d'investigació sobre comunicació; no tenim diners, però els malgastem en iniciatives de dubtosa eficàcia i en el manteniment d'una repartidora que mantingui mínimament contents als fidels i als quals no ens qüestionen. Mentre, la resta del món avança. El Punt Avui, emblema de tantes coses, es ven finalment per 1€ a l'amo d'uns supermercats, senador per CDC i amo d'una televisió fracassada. Tot això no estava present a la sala on es va presentar el rànquing de marras davant l'aplaudiment dels mitjans allí convocats, en una imatge que em va provocar un cert enrogiment corporatiu. No tenim Estat, però tampoc tinc clar què sabríem fer amb ell.
Comentaris
