El cost d’un somriure
“Je suis dessolée” et diuen abans de donar-te un cop de colze al bell mig de les costelles per passar davant teu al metro de Paris. Molt bones maneres però aquí cadascú va a la seva. He hagut de sortir fora de Catalunya per trobar tres persones que m'han alegrat la setmana.
Començaré pel final: La Mònica i la Roxy, dues TCP (hosteses de vol) de Vueling feien broma amb els passatgers mentre els servien begudes al passadís de l'avió. Reien? Si. Estaven contentes? Si. En plena crisi? Si. I ho contagiaven als seus clients? Si. Es fa estrany oi? Si.
Segona anècdota. Arribo a París desconec la ciutat i m’acosto a un taxi perquè em dugui a l’adreça indicada. El conductor em diu que si estic de broma. Em diu que el viatge és molt curt i de males maneres em convida a sortir del vehicle. El que havien de ser 250 metres es converteixen en kilòmetre i mig i arribo 10 minuts tard i suat.
Tercera anècdota: Control de seguretat. Barcelona. Terminal 1. El guàrdia de seguretat que m’escorcolla, ho fa amb elegància i bon humor. Em fa posar un peu en el detector de metalls. Aquest el trio jo. El segon peu diu que el tria ell. Tot correcte, gens humiliant i gens traumàtic. És l’experiència més agradable que he tingut mai en un control de seguretat en un aeroport. I n’he fet uns quants de viatges a la meva vida.
Un altre escorcoll. Aquest cop a l’aeroport d’Orly. La dona que m’atén desganada em diu que hi ha líquids a la maleta. Jo ho nego i la convidao a veure-la. La noia l’escorcolla tant malament que no troba res. Va passant l’estona i segueix regirant la roba cap a una banda i l’altre. Sembla un escorcoll de pel·lícula. La roba, uns minuts abans ben plegada és un manyoc tèxtil irreconeixible. Al final troba un petit tub de pasta de dents. 30 mil·lilitres deuen ser molt perillosos.
Quarta anècdota. Arribo a l’hotel. La meva reserva no està confirmada. Li ensenyo els papers, el número de reserva i em segueix que no està confirmada. Finalment em dona una altra habitació. Al dia següent me n’adono que m’han cobrat les dues habitacions. La no confirmada i la que hi vaig dormir.
Totes aquestes anècdotes em donen bon i mal kharma que dirien “les joves” (*) però m’han fet reflexionar sobre l’humor que demostrem. Les cares de la gent són cares llargues. El mal humor està de moda. Els somriures surten massa cars. I el que ens està costant aquesta crisi encara no ho sabem valorar.
Fins i tot si ets un ric, t’has de mostrar compungit davant dels altres. Ni que sigui per aparentar. I per anar bé t’has de queixar dels bancs, dels polítics i dels constructors immobiliaris. I dir que tots ells són uns lladres, mentre et menges una llagosta al Via Veneto.
La meva dona m’explicava que a l’Àfrica la gent no té res, però els nens somriuen sempre. I els adults també. La gent en té prou amb poc. Aquest crisi ens està costant quelcom més que diners, ens està costant l’humor. Quina llàstima!
Començaré pel final: La Mònica i la Roxy, dues TCP (hosteses de vol) de Vueling feien broma amb els passatgers mentre els servien begudes al passadís de l'avió. Reien? Si. Estaven contentes? Si. En plena crisi? Si. I ho contagiaven als seus clients? Si. Es fa estrany oi? Si.
Segona anècdota. Arribo a París desconec la ciutat i m’acosto a un taxi perquè em dugui a l’adreça indicada. El conductor em diu que si estic de broma. Em diu que el viatge és molt curt i de males maneres em convida a sortir del vehicle. El que havien de ser 250 metres es converteixen en kilòmetre i mig i arribo 10 minuts tard i suat.
Tercera anècdota: Control de seguretat. Barcelona. Terminal 1. El guàrdia de seguretat que m’escorcolla, ho fa amb elegància i bon humor. Em fa posar un peu en el detector de metalls. Aquest el trio jo. El segon peu diu que el tria ell. Tot correcte, gens humiliant i gens traumàtic. És l’experiència més agradable que he tingut mai en un control de seguretat en un aeroport. I n’he fet uns quants de viatges a la meva vida.
Un altre escorcoll. Aquest cop a l’aeroport d’Orly. La dona que m’atén desganada em diu que hi ha líquids a la maleta. Jo ho nego i la convidao a veure-la. La noia l’escorcolla tant malament que no troba res. Va passant l’estona i segueix regirant la roba cap a una banda i l’altre. Sembla un escorcoll de pel·lícula. La roba, uns minuts abans ben plegada és un manyoc tèxtil irreconeixible. Al final troba un petit tub de pasta de dents. 30 mil·lilitres deuen ser molt perillosos.
Quarta anècdota. Arribo a l’hotel. La meva reserva no està confirmada. Li ensenyo els papers, el número de reserva i em segueix que no està confirmada. Finalment em dona una altra habitació. Al dia següent me n’adono que m’han cobrat les dues habitacions. La no confirmada i la que hi vaig dormir.
Totes aquestes anècdotes em donen bon i mal kharma que dirien “les joves” (*) però m’han fet reflexionar sobre l’humor que demostrem. Les cares de la gent són cares llargues. El mal humor està de moda. Els somriures surten massa cars. I el que ens està costant aquesta crisi encara no ho sabem valorar.
Fins i tot si ets un ric, t’has de mostrar compungit davant dels altres. Ni que sigui per aparentar. I per anar bé t’has de queixar dels bancs, dels polítics i dels constructors immobiliaris. I dir que tots ells són uns lladres, mentre et menges una llagosta al Via Veneto.
La meva dona m’explicava que a l’Àfrica la gent no té res, però els nens somriuen sempre. I els adults també. La gent en té prou amb poc. Aquest crisi ens està costant quelcom més que diners, ens està costant l’humor. Quina llàstima!
Comentaris
