Barça-Madrid, dos models diferents?
Escric aquest article hores abans que saltin a la gespa els protagonistes del nou "clàssic" –designació universalment acceptada, però una miqueta ridícula- de la temporada. Ignoro, per tant, el resultat que vostè ja coneixerà, però que no crec sincerament que vagi a tenir importància sobre el que m'agradaria comentar-vos avui: algunes de les similituds i diferències que uneixen o separen als dos grans de l'esport espanyol i mundial.
D'entrada, la seva aspiració comuna a transcendir l'àmbit purament esportiu. El Barça és "més que un club" i el Reial Madrid no renuncia a ser el genuí representant del tot espanyol i no només d'una de les seves parts. Res d'això succeeix en els grans competidors europeus com el Manchester Utd, el Chelsea, el Bayern de Munich, equips en els quals les victòries o derrotes només tenen una lectura purament esportiva, la qual cosa no ocorre quan s'és o es vol o es creu ser una mica més que un simple club esportiu, per molt important que aquest sigui.
Els modals, o en pla més transcendent, els valors. La meva àvia, una gran escèptica, solia repetir allò de "sant que pixa, no t'ho creguis" i el propi Pep Guardiola ja va reconèixer públicament que no pixava colònia, malgrat que tots dos equips tenen una certa tendència a considerar-se els representants genuïns d'un comportament esportiu excels, la qual cosa no acaba de quadrar amb la realitat.
Encara que Mourinho i el seu cohort han trencat qualsevol barrera en el àmbit de les actituds antiesportives i des de que l'entrenador portuguès va assumir el comandament del Reial Madrid, la diferència entre tots dos clubs és notable, quan les coses van mal donades cap dels dos són un exemple per a ningú. No obstant això, sent sincers i buscant una certa objectivitat, la capacitat del malcarat entrenador merenga per portar els seus arguments al llot fan que la temprança i certa tendència a l'intel·lectualisme del seu homòleg culé siguin vists sovint com un decàleg de virtuts.
La balança aquí certament no està equilibrada. Amb freqüència, els gestos dels Mourinho, Faria, Ronaldo, Pepe... no tenen afortunadament parangó al futbol espanyol i molt menys al Barça, que excepte un parell d'excepcions mostra normalment al camp un comportament allunyat de la supèrbia i la provocació dels madridistes. Evidentment, Butragueño, que és el director de Relacions Institucionals, no està en el mateix sac, però el silenci del Reial Madrid davant les actituds lamentables i contínues d'alguns dels seus empleats li fa còmplice. És possible que aquí hi hagi dos models molt diferents de valors, almenys així ho sembla en el dia a dia.
No està tan clara la diferència en altres àmbits societaris, de model d'empresa, com sembla en el cas de la jerarquia organizacional. En tots dos clubs, la figura de l'entrenador sembla, potser de fet i no de dret, que està per sobre del paper que en teoria els correspon. Guardiola i Mourinho tenen un rol que no està escrit i imposen amb freqüència els seus criteris als de les directives que els paguen, fins i tot en àmbits allunyats de les seves competències. Ni Rosell ni Florentino Pérez tenen capacitat per alterar el full de ruta que els marca, o no l'han volgut o pogut exercir fins avui.
On potser s'hagi destriat més sobre el que separa a un club de l'un altre és en el terreny del model econòmic: el Madrid dels galàctics, que trenca el mercat buscant i fitxant a cop de talonari als millors jugadors del món enfront del Barça fidel als seus esportistes criats i educats a la Masia; un Madrid d'aparador enfront d'un Barça orgullós de la seva pedrera; un Madrid curull d'egos enfront d'un Barça on la veu cantant la porta gent que des de la seva infància s'ha vingut xopant de l'esperit del club. Assegurances? Quan s'analitzen els comptes dels uns i els altres i s'observa que els costos salarials del Barça són molt superiors als del Reial Madrid, no sembla que els balanços reflecteixin adequadament aquests diferents models de societat esportiva.
En fi, les reflexions anteriors no deixen de ser unes disquisicions prepartit que, de ben segur, a molta gent no és el que més li importaria en aquests moments. A la fi, un canvia d'empresa, de professió, d'amics i fins a de dona o home, però mai de club. Deixo aquí aquest article; m'esperen uns amics per veure'l al bar del poble on estic. Vostès el llegeixen a partir del diumenge i el partit ja és història. Espero que ho hagin gaudit.
D'entrada, la seva aspiració comuna a transcendir l'àmbit purament esportiu. El Barça és "més que un club" i el Reial Madrid no renuncia a ser el genuí representant del tot espanyol i no només d'una de les seves parts. Res d'això succeeix en els grans competidors europeus com el Manchester Utd, el Chelsea, el Bayern de Munich, equips en els quals les victòries o derrotes només tenen una lectura purament esportiva, la qual cosa no ocorre quan s'és o es vol o es creu ser una mica més que un simple club esportiu, per molt important que aquest sigui.
Els modals, o en pla més transcendent, els valors. La meva àvia, una gran escèptica, solia repetir allò de "sant que pixa, no t'ho creguis" i el propi Pep Guardiola ja va reconèixer públicament que no pixava colònia, malgrat que tots dos equips tenen una certa tendència a considerar-se els representants genuïns d'un comportament esportiu excels, la qual cosa no acaba de quadrar amb la realitat.
Encara que Mourinho i el seu cohort han trencat qualsevol barrera en el àmbit de les actituds antiesportives i des de que l'entrenador portuguès va assumir el comandament del Reial Madrid, la diferència entre tots dos clubs és notable, quan les coses van mal donades cap dels dos són un exemple per a ningú. No obstant això, sent sincers i buscant una certa objectivitat, la capacitat del malcarat entrenador merenga per portar els seus arguments al llot fan que la temprança i certa tendència a l'intel·lectualisme del seu homòleg culé siguin vists sovint com un decàleg de virtuts.
La balança aquí certament no està equilibrada. Amb freqüència, els gestos dels Mourinho, Faria, Ronaldo, Pepe... no tenen afortunadament parangó al futbol espanyol i molt menys al Barça, que excepte un parell d'excepcions mostra normalment al camp un comportament allunyat de la supèrbia i la provocació dels madridistes. Evidentment, Butragueño, que és el director de Relacions Institucionals, no està en el mateix sac, però el silenci del Reial Madrid davant les actituds lamentables i contínues d'alguns dels seus empleats li fa còmplice. És possible que aquí hi hagi dos models molt diferents de valors, almenys així ho sembla en el dia a dia.
No està tan clara la diferència en altres àmbits societaris, de model d'empresa, com sembla en el cas de la jerarquia organizacional. En tots dos clubs, la figura de l'entrenador sembla, potser de fet i no de dret, que està per sobre del paper que en teoria els correspon. Guardiola i Mourinho tenen un rol que no està escrit i imposen amb freqüència els seus criteris als de les directives que els paguen, fins i tot en àmbits allunyats de les seves competències. Ni Rosell ni Florentino Pérez tenen capacitat per alterar el full de ruta que els marca, o no l'han volgut o pogut exercir fins avui.
On potser s'hagi destriat més sobre el que separa a un club de l'un altre és en el terreny del model econòmic: el Madrid dels galàctics, que trenca el mercat buscant i fitxant a cop de talonari als millors jugadors del món enfront del Barça fidel als seus esportistes criats i educats a la Masia; un Madrid d'aparador enfront d'un Barça orgullós de la seva pedrera; un Madrid curull d'egos enfront d'un Barça on la veu cantant la porta gent que des de la seva infància s'ha vingut xopant de l'esperit del club. Assegurances? Quan s'analitzen els comptes dels uns i els altres i s'observa que els costos salarials del Barça són molt superiors als del Reial Madrid, no sembla que els balanços reflecteixin adequadament aquests diferents models de societat esportiva.
En fi, les reflexions anteriors no deixen de ser unes disquisicions prepartit que, de ben segur, a molta gent no és el que més li importaria en aquests moments. A la fi, un canvia d'empresa, de professió, d'amics i fins a de dona o home, però mai de club. Deixo aquí aquest article; m'esperen uns amics per veure'l al bar del poble on estic. Vostès el llegeixen a partir del diumenge i el partit ja és història. Espero que ho hagin gaudit.
Comentaris
