Espanya SA està en concurs de creditors
Una de les veritats més habituals als Jutjats Mercantils és que la majoria d'empreses que entren, ho fan tard. Molt, molt tard. Tan tard, que només poden optar a la liquidació. En el fons, per a alguns estadístes, és una manera més de diluir societats i capital humà en aquest país anomenat Espanya.
Sempre existeix el dubte de saber per què existeix una capacitat tan hispana, fins i tot diria que llatina, com la de resistir fins al final. I es busquen a responsables de forma aleatòria en tot moment. Els primers en passar per la palestra són els bancs. Prefereixen mantenir, i més ara, a un zombie que els doni alguns beneficis que a un cadàver putrefacte que empudegui encara més les seves sales daurades.
Així doncs, no és estrany que milers d'empreses efectuïn els seus últims esforços retornant als bancs aquella petita anhelada d'aire fresc que els van deixar per tal de no tancar. S'hauria d'esbrinar quin és el motiu per què el sistema bancari espanyol es quedi per voluntat pròpia el paper de servei funerari en comptes d'exercir el de metge preventiu. Però això serà un altre dia!. Avui, sí els sembla bé, traslladem el model a una altra escala. Posem la lupa a una societat anomenada Espanya SA.
Com és Setmana Santa, època de passions, abordarem sense embuts diverses xifres extretes dels Pressupost Generals de l'Estat. Per fer més intel·ligible la tasca, he suprimit uns quants zeros. És la forma més senzilla perquè fem nostres aquests números: els deixem al mateix nivell que l'economia domèstica.
Espanya SA té finançats, a llarg i curt termini, uns 630.000 euros (xifres del 2012). Ingressa uns 265.000 euros a l'any i, en el mateix període de temps, gasta gairebé 285.000 euros. Aquest any, algú ens concedirà més préstecs per valor de 186.000 euros, el valor de les emissions de bons que es realitzaran. La major part d'aquests ingressos aniran destinats a pagar deute. És a dir, farem la pilota : obtenir finançament per pagar factures pendents. Això sí, destinarem 35.000 euros de les emissions a necessitats de caixa.
Aquest finançament o emissió --queda millor i és un terme més polític-- té mèrit. Repto a qualsevol lector al que, amb aquestes xifres, truqui a la porta d'un banc espanyol i sol·liciti finançament per a la seva empresa. Espanya SA factura la meitat del deute que té, uns 285.000 euros sobre 630.000, i necessita nous crèdits per pagar els préstecs que li vencen. A sobre, el finançament que sol·licita (186.000 euros) supera en més del 60% la previsió de facturació el 2012.
Tornant a la història inicial, algun banc o caixa acceptaria aquestes condicions? Sobre tot quan sap que Espanya SA està més a prop d'una situació concursal que de tenir alguna opció real de crèdit. Doncs que ningú s'equivoqui, els mercats actuen en aquest sentit com a un banc. I coneixen de sobres que la companyia està a la vora de la insolvència, però permetran i acceptaran les seves emissions de deutes.
Com en qualsevol empresa zombie, la inestabilitat és pa per avui i gana per demà. És la il·lusió d'un empresari que aposta fort pel que té, però que no és responsable del que fa. Siguem francs, en una empresa privada una irresponsabilitat de tal dimensió seria jutjada en peces de qualificació. Aquelles que valoren si l'empresari ha actuat de forma correcta. Però a la nostra Espanya SA, qui es penjarà el mort?
Realment, crec que ningú veu al Ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, o al d'Economia, Luís De Guindos, fent un mea culpa si s'arriba a la fase de liquidació. El pitjor del cas és que ningú ha exigit cap responsabilitat als anteriors gestors de l'empresa. Tornem a un concurs. Qualsevol jutge hagués separat ja una peça contra Zapatero i els seus amics per la deterioració que han deixat a Espanya SA. Però aquí tothom calla. És més, se'ls manté i paga en el Consell d'Estat. Una institució que, per cert, té més pressupost que la Casa Real. Ignoro què coi fa, malgrat llegir la seva web. Un ciutadà pot criticar a la Casa Real, però crec que ningú dubta que la seva representativitat internacional és superior a la del Consell d'Estat. Una institució que la integren, entre d'altres: José Luís Rodriguez Zapatero, María Teresa Fernández de la Vega, Isabel Tocino, Juan Carlos Rodriguez Ibarra, Alberto Aza o Landelino Lavilla. O sigui, és el lloc dels ex.
Però tornem a Espanya SA. Amb els números del país a la mà, en comptes de satisfer als creditors gairebé 30.000 milions d'interessos --una quantitat superior a les retallades-- algú hauria de tenir visió de futur i assumir responsabilitats. Com la majoria dels nostres polítics no han treballat en tota la seva vida (entenem treball com allò que genera valor afegit) es comporten com a empresaris joves. Uns líders que sempre confien en un miracle d'última hora, s'endeuten amb noves pòlisses i, mentre, arruïnen el seu futur.
Però existeix una diferència primordial. Aquest jove empresari respon amb el seu futur i els senyors ministres i/o president/s, com trilers, juguen amb el de tots. Segurament, és dur presentar el concurs voluntari de creditors d'Espanya SA. Però un professional, i dubto que tinguin aquesta qualificació, no li tremolaria el pols en portar els papers de forma immediata al Jutjat Mercantil quan s'està en semblant jardí. Encara que reconec que no sé on s'han de lliurar en el cas d'aquesta empresa tan peculiar. Amb tot, l'obvi és canviar de terç.
Tampoc entenc, més enllà d'interpretacions puerils, quin és l'objectiu del Govern actual o a quins foscos interessos respon. Actuen simplement des de la ignorància o la bona fe? En tot cas, si es miren els Pressupostos Generals de l'Estat un s'adona que a Espanya SA no li queda més camí que la liquidació. I el que ara són laments, després seran llàgrimes.
Els concursos són durs, molt durs. Però de vegades són completament necessaris si es presenten a temps. Serveixen per solucionar els veritables problemes d'una empresa. Que ningú esperi en ells somriures ni paraules amables. Però que ningú oblidi tampoc que, dilatar-los en el temps, és la pitjor solució que existeix. Sí, el concurs és dur, molt dur. Però la liquidació és simplement terrible. Allí, directament, no hi ha marge de maniobra. Ni tan sols paraules. Els ministres Montoro i De Guindos podrien preguntar-li al seu homòleg grec. A no, perdó! Ara ningú vol parlar amb ell. I menys encara sortir en fotos al seu costat.
Sempre existeix el dubte de saber per què existeix una capacitat tan hispana, fins i tot diria que llatina, com la de resistir fins al final. I es busquen a responsables de forma aleatòria en tot moment. Els primers en passar per la palestra són els bancs. Prefereixen mantenir, i més ara, a un zombie que els doni alguns beneficis que a un cadàver putrefacte que empudegui encara més les seves sales daurades.
Així doncs, no és estrany que milers d'empreses efectuïn els seus últims esforços retornant als bancs aquella petita anhelada d'aire fresc que els van deixar per tal de no tancar. S'hauria d'esbrinar quin és el motiu per què el sistema bancari espanyol es quedi per voluntat pròpia el paper de servei funerari en comptes d'exercir el de metge preventiu. Però això serà un altre dia!. Avui, sí els sembla bé, traslladem el model a una altra escala. Posem la lupa a una societat anomenada Espanya SA.
Com és Setmana Santa, època de passions, abordarem sense embuts diverses xifres extretes dels Pressupost Generals de l'Estat. Per fer més intel·ligible la tasca, he suprimit uns quants zeros. És la forma més senzilla perquè fem nostres aquests números: els deixem al mateix nivell que l'economia domèstica.
Espanya SA té finançats, a llarg i curt termini, uns 630.000 euros (xifres del 2012). Ingressa uns 265.000 euros a l'any i, en el mateix període de temps, gasta gairebé 285.000 euros. Aquest any, algú ens concedirà més préstecs per valor de 186.000 euros, el valor de les emissions de bons que es realitzaran. La major part d'aquests ingressos aniran destinats a pagar deute. És a dir, farem la pilota : obtenir finançament per pagar factures pendents. Això sí, destinarem 35.000 euros de les emissions a necessitats de caixa.
Aquest finançament o emissió --queda millor i és un terme més polític-- té mèrit. Repto a qualsevol lector al que, amb aquestes xifres, truqui a la porta d'un banc espanyol i sol·liciti finançament per a la seva empresa. Espanya SA factura la meitat del deute que té, uns 285.000 euros sobre 630.000, i necessita nous crèdits per pagar els préstecs que li vencen. A sobre, el finançament que sol·licita (186.000 euros) supera en més del 60% la previsió de facturació el 2012.
Tornant a la història inicial, algun banc o caixa acceptaria aquestes condicions? Sobre tot quan sap que Espanya SA està més a prop d'una situació concursal que de tenir alguna opció real de crèdit. Doncs que ningú s'equivoqui, els mercats actuen en aquest sentit com a un banc. I coneixen de sobres que la companyia està a la vora de la insolvència, però permetran i acceptaran les seves emissions de deutes.
Com en qualsevol empresa zombie, la inestabilitat és pa per avui i gana per demà. És la il·lusió d'un empresari que aposta fort pel que té, però que no és responsable del que fa. Siguem francs, en una empresa privada una irresponsabilitat de tal dimensió seria jutjada en peces de qualificació. Aquelles que valoren si l'empresari ha actuat de forma correcta. Però a la nostra Espanya SA, qui es penjarà el mort?
Realment, crec que ningú veu al Ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, o al d'Economia, Luís De Guindos, fent un mea culpa si s'arriba a la fase de liquidació. El pitjor del cas és que ningú ha exigit cap responsabilitat als anteriors gestors de l'empresa. Tornem a un concurs. Qualsevol jutge hagués separat ja una peça contra Zapatero i els seus amics per la deterioració que han deixat a Espanya SA. Però aquí tothom calla. És més, se'ls manté i paga en el Consell d'Estat. Una institució que, per cert, té més pressupost que la Casa Real. Ignoro què coi fa, malgrat llegir la seva web. Un ciutadà pot criticar a la Casa Real, però crec que ningú dubta que la seva representativitat internacional és superior a la del Consell d'Estat. Una institució que la integren, entre d'altres: José Luís Rodriguez Zapatero, María Teresa Fernández de la Vega, Isabel Tocino, Juan Carlos Rodriguez Ibarra, Alberto Aza o Landelino Lavilla. O sigui, és el lloc dels ex.
Però tornem a Espanya SA. Amb els números del país a la mà, en comptes de satisfer als creditors gairebé 30.000 milions d'interessos --una quantitat superior a les retallades-- algú hauria de tenir visió de futur i assumir responsabilitats. Com la majoria dels nostres polítics no han treballat en tota la seva vida (entenem treball com allò que genera valor afegit) es comporten com a empresaris joves. Uns líders que sempre confien en un miracle d'última hora, s'endeuten amb noves pòlisses i, mentre, arruïnen el seu futur.
Però existeix una diferència primordial. Aquest jove empresari respon amb el seu futur i els senyors ministres i/o president/s, com trilers, juguen amb el de tots. Segurament, és dur presentar el concurs voluntari de creditors d'Espanya SA. Però un professional, i dubto que tinguin aquesta qualificació, no li tremolaria el pols en portar els papers de forma immediata al Jutjat Mercantil quan s'està en semblant jardí. Encara que reconec que no sé on s'han de lliurar en el cas d'aquesta empresa tan peculiar. Amb tot, l'obvi és canviar de terç.
Tampoc entenc, més enllà d'interpretacions puerils, quin és l'objectiu del Govern actual o a quins foscos interessos respon. Actuen simplement des de la ignorància o la bona fe? En tot cas, si es miren els Pressupostos Generals de l'Estat un s'adona que a Espanya SA no li queda més camí que la liquidació. I el que ara són laments, després seran llàgrimes.
Els concursos són durs, molt durs. Però de vegades són completament necessaris si es presenten a temps. Serveixen per solucionar els veritables problemes d'una empresa. Que ningú esperi en ells somriures ni paraules amables. Però que ningú oblidi tampoc que, dilatar-los en el temps, és la pitjor solució que existeix. Sí, el concurs és dur, molt dur. Però la liquidació és simplement terrible. Allí, directament, no hi ha marge de maniobra. Ni tan sols paraules. Els ministres Montoro i De Guindos podrien preguntar-li al seu homòleg grec. A no, perdó! Ara ningú vol parlar amb ell. I menys encara sortir en fotos al seu costat.
Comentaris
