La caiguda del Rei
Amb la prima de risc sobre els 420 punts; el debat al carrer relatiu a una possible intervenció del país; les estadístiques, públiques o privades, mostrant un empobriment creixent d'amplis sectors de les nostres classes mitjanes i notícies en els mitjans sobre un possible compte opac a Suïssa vinculat a Iñaki Urdangarín... la notícia sobre l'accident del Rei mentre caçava elefants a Botswana no ajuda ni al país ni a ells, precisament.
Per descomptat que sempre podrà argumentar-se que el Rei té dret a emprar en el que més li agradi els seus moments de lleure, que compleix de sobres amb les obligacions derivades del seu càrrec i que si els seus emoluents, que emanen completament dels pressupostos de l'Estat, i la gestió del seu patrimoni personal li permet cert nivell de despeses doncs que no hi ha res que dir.
Però la Casa Reial espanyola no pot estar al marge de la situació que viu la majoria del país ni ser insensible a la sensació d'incertesa que envaeix en aquests moments a una bona part dels seus conciutadans. Quan des del Govern s'exigeix austeritat i sacrificis d'una duresa extraordinària, s'ajusten els pressupostos de Sanitat i Educació, se suprimeixen ajudes i pugen impostos, la cacera del primer servidor públic no sembla lògica.
La institució monàrquica espanyola va acumular durant els primers anys de la democràcia un extraordinari prestigi i certament el comportament del Rei Juan Carles en moments molt delicats va ser extraordinari. El seu paper com a primer cap de les Forces Armades, liderant la transformació d'un exèrcit format en el sosteniment d'una dictadura en un cos absolutament homologable en qualsevol organisme europeu de defensa, mereix tot el nostre reconeixement. La seva coexistència amb els diferents governs ha estat sempre exemplar. Però res fa pensar que el crèdit de la monarquia espanyola hagi de ser etern.
Si com ja és comunament acceptat, la duresa, profunditat i extensió d'aquesta crisi ens portarà un món diferent en el qual poques coses seran com eren abans, per descomptat que molta gent podria començar a preguntar-se si continuen tenint sentit aquestes relíquies de segles passats que són les cases reials europees i si els beneficis polítics o simbòlics que proporcionen justifiquen el cost que tenen per als seus contribuents.
Per descomptat, almenys a Espanya, la institució monàrquica ha passat per temps millors. La seva reacció al cas Urdangarín no està sent tan àgil com podria esperar-se; la seva resistència a detallar el pressupost de la Casa Reial tampoc ha jugat al seu favor. Potser hàgim de començar a preguntar-nos si en aquests moments en el qual l'estat del benestar està en profunda revisió no deuríem d'igual manera plantejar-nos la dimensió o fins a l'existència d'algunes institucions que fins ara no estaven en qüestió: el Senat la utilitat del qual és creixentment discutible; les Diputacions, imprescindibles... abans de l'administració autonòmica i avui clarament sobredimensionades i de molt poc interès excepte per als partits que les ocupen, i, per què no?, la Monarquia.
Per descomptat que sempre podrà argumentar-se que el Rei té dret a emprar en el que més li agradi els seus moments de lleure, que compleix de sobres amb les obligacions derivades del seu càrrec i que si els seus emoluents, que emanen completament dels pressupostos de l'Estat, i la gestió del seu patrimoni personal li permet cert nivell de despeses doncs que no hi ha res que dir.
Però la Casa Reial espanyola no pot estar al marge de la situació que viu la majoria del país ni ser insensible a la sensació d'incertesa que envaeix en aquests moments a una bona part dels seus conciutadans. Quan des del Govern s'exigeix austeritat i sacrificis d'una duresa extraordinària, s'ajusten els pressupostos de Sanitat i Educació, se suprimeixen ajudes i pugen impostos, la cacera del primer servidor públic no sembla lògica.
La institució monàrquica espanyola va acumular durant els primers anys de la democràcia un extraordinari prestigi i certament el comportament del Rei Juan Carles en moments molt delicats va ser extraordinari. El seu paper com a primer cap de les Forces Armades, liderant la transformació d'un exèrcit format en el sosteniment d'una dictadura en un cos absolutament homologable en qualsevol organisme europeu de defensa, mereix tot el nostre reconeixement. La seva coexistència amb els diferents governs ha estat sempre exemplar. Però res fa pensar que el crèdit de la monarquia espanyola hagi de ser etern.
Si com ja és comunament acceptat, la duresa, profunditat i extensió d'aquesta crisi ens portarà un món diferent en el qual poques coses seran com eren abans, per descomptat que molta gent podria començar a preguntar-se si continuen tenint sentit aquestes relíquies de segles passats que són les cases reials europees i si els beneficis polítics o simbòlics que proporcionen justifiquen el cost que tenen per als seus contribuents.
Per descomptat, almenys a Espanya, la institució monàrquica ha passat per temps millors. La seva reacció al cas Urdangarín no està sent tan àgil com podria esperar-se; la seva resistència a detallar el pressupost de la Casa Reial tampoc ha jugat al seu favor. Potser hàgim de començar a preguntar-nos si en aquests moments en el qual l'estat del benestar està en profunda revisió no deuríem d'igual manera plantejar-nos la dimensió o fins a l'existència d'algunes institucions que fins ara no estaven en qüestió: el Senat la utilitat del qual és creixentment discutible; les Diputacions, imprescindibles... abans de l'administració autonòmica i avui clarament sobredimensionades i de molt poc interès excepte per als partits que les ocupen, i, per què no?, la Monarquia.
Comentaris
