Pep Guardiola, tancat al Penal de la Illa d'If
És fàcil buscar similituds entre Pep Guardiola, entrenador del FC Barcelona, i molts personatges literaris. Curiosament, tant pel que s'ha dit com pel que calla. Per sort per a vostès, Economia Digital no és un diari esportiu. Durant aquests dies, aquest tipus de mitjans s'ompliran d'informacions sobre la seva doble derrota davant el Reial Madrid i el Chelsea. Pel que donarem un enfocament diferent sobre Pep. Veuran que la seva història és més curiosa i rica del que podíem pensar.
És un personatge que des de petit ha estat al món de l'empresa, el FC Barcelona. Coneix tots els secrets i vel·leïtats dels seus personatges. Quan es va fer gran va emigrar per conèixer altres cultures i altres formes de fer. És a dir, va voler veure altres realitats més enllà del club català.
Personalment, crec que recorda en alguns aspectes a la història de Josep Maria Loza, aquell director general de Caixa Catalunya de finals dels 90, salvant la distància. El banquer era fill del conserge de l'edifici central de l'entitat a la Via Laietana de Barcelona. Va començar de botons i va acabar dirigint la que era la segona caixa d'estalvis de Catalunya en aquell moment, després de La Caixa de Fainé i Nin. I la va liderar fins el 2008, quan va ser destituït. Perdó, el van convidar a marxar.
Suposo que coneixen el final d'aquesta història. Igualment, els hi explicaré. El director Loza no era una persona molt públic, era reservat i estimava la seva feina. També adorava el seu temps lliure. Deien que no li agradaven els privilegis i que s'envoltava d'un equip fidel. Preferia parlar sobre la idoneïtat de donar un crèdit a un client per comprar un cotxe que de subprimes massives. Li agradaven els detalls i la perfecció en cada acció.
Un dia, li van col·locar de president a un tipus que a Catalunya se´l coneixia com a Narcís Serra --Narciso en d'altres àmbits –. D'aquests per sobre de la Diagonal. Ja saben, aquesta zona de Barcelona on és més fàcil trobar-se a gent que mai saps d'on ve, encara que tots surten del mateix lloc. No cal dir que la relació entre un fill de conserge i un fill de per sobre de la Diagonal mai és fàcil. Crec recordar que, després de dos anys de convivència, al primer se'l va convidat a marxar. La resta de la història de Caixa Catalunya crec que ja ha estat profusament explicada.
Alguns ho desconeixeran, però Pep Guardiola és fill d'un paleta. Pel que la cultura de l'esforç la té ben apresa, encara que ara soni a tòpic. Per cert, jo sóc fill d'un sastre. Potser la diferència entre Pep i Loza és que quan va arribar el seu moment, va creuar la frontera per conèixer nous països i noves formes d'actuar. Un viatge que li va permetre tornar amb una aurèola de nou coneixement que li va servir per entrar amb més llibertat a la seva antiga casa, quan va tornar per entrenar els jugadors de tercera divisió. El seu esforç i treball li va valer per pujar al primer equip.
Però que ningú s'enganyi, el seu món dista molt de la vida plaent que un es pot imaginar. Com Loza, és una persona intel·ligent que s'ha llaurat el seu camí a base d'esforç. I Pep no ignora que el FC Barcelona s'ha convertit en la seva presó. Com el personatge del Comte de Montecristo, lluita per canviar les coses. Però a la seva lluita contra la junta directiva li han sortit noves ramificacions amb les què no comptava, a la mateixa plantilla.
No parlarem de menyspreu, encara que és ben conegut que alguns directius se senten ofesos perquè el fill del paleta no coneix ni els seus noms. Ja saben, aquesta classe de persones a les que es coneix més per exercir un càrrec "social" que per realitzar un treball "social". Això sí, portes enfora, com si Pep fos el seu amic de l'ànima. Així ho expressen a tercers. Portes endins i amb el seu cercle íntim, el posen a parir. En tot cas, igual que a Loza, a Pep aquesta part de faràndula externa --tan pròpia de gent amb escàs afecte-- l'importa més aviat poc. Ell es dedica al negoci, a estudiar a altres equips, a representar al seu i a dirigir als treballadors més propers.
Un incís, fixin-se en el nivell de la junta. Recordo una reunió, fa gairebé un any, en què un directiu del Barça va parlar més del seu càrrec dins del club que del seu treball professional. Fins i tot les seves sales estan batejades amb noms de campionats. Els asseguro que el càrrec que exerceix aquesta persona no m'importava gens ni mica. Això sí, havia convençut a dos de les famílies més poderoses de Catalunya (de les que tenen més diners, fins i tot una d'elles té una companyia cotitzada) per entrar al seu negoci. Suposo que no ho va fer en un McDonald's. Realment, se sorprendrien de les coses --no precisament boniques-- que es diuen entre ells en donar mitja volta. Això sí, de cara a la galeria "són pocs i covards", com diria Loquillo. Per cert, un altre esforçat de debò.
Guardiola és una persona llesta que sap perfectament el tarannà d'aquesta classe de gent. I el va acceptar com a part del joc. Cadascun dins del seu troç, que diria. Però li va faltar intuïció davant certs jugadors. Arribats a aquest punt, podem dir alguns noms. Són ben públics. Com els de Piqué o Cesc, que s'anaven a convertir en una còpia simple dels directius. Si ni el mateix Loza va poder davant un sol front, sembla encara més complicat que Guardiola pugui tancar les seves dues batalles obertes.
Pep va pensar que podria canviar la forma de fer de casa seva, del seu club. Però no va tenir en compte que hi ha gent que es pensa que el Barça és seu, encara que arribin de fora. A les juntes, es repeteixen els perfils de directius: fracassats que estan més preparats per a la glòria que per a la derrota i que dediquen més temps en aparentar que a treballar. I això, per a algú que ha nascut per gaudir de la seva feina com Pep Guardiola, és un problema gairebé d'índole moral.
Al final, com el personatge del Comte de Montecristo, Guardiola és conscient de que està tancat en el seu propi penal a la illa d'If. Una presó de la qual només ell pot sortir. Potser amb l'ajuda de Tito Vilanova o Manuel Estiarte, gent que també ve de la cultura de l'esforç. Tots s'han d'adonar que són útils i necessaris. Com l'heroi de la ficció de Dumas, que fuig emmascarat en una altra personalitat i es venja d'els qui el "van arruïnar" sota una altra identitat. Ara, el FC Barcelona és la seva presó. Però no dubto que les seves esquenes li permetran saltar des del penya-segat i arribar de nou a una riba civilitzada. I si és necessari, ja tornarà per transformar definitivament més coses.
Al final, vaig llegir que Loza es dedica simplement a les seves aficions, a la família i a ajudar a alguna ONG. No oblidin que la idea que alguns prediquen i defensen és que no hi ha una altra finalitat a la vida que ser ric. I viure del conte és fals. Siguem francs, per a què serveix enganyar a alguns per després no atrevir-se ni a donar la cara? O seure enmig d'un grup de desconeguts per xisclar per l'esforç d'uns altres? Aquest esforç, tenyit sempre d'Honor, és el que realment val. Però, per desgràcia, no el que toca avui. Encara existeixen moltes males pràctiques que ni la crisi ha aconseguit eliminar.
Per això, i no només Guardiola, comencem per sortir del penal i saltar, com diu Dumas i el seu Comte de Montecristo. Segurament, més endavant, tocarà recuperar a Emile Zola, i el seu "j'accuse" del cas Dreyfus. Però siguem pacients, cada cosa al seu temps.
És un personatge que des de petit ha estat al món de l'empresa, el FC Barcelona. Coneix tots els secrets i vel·leïtats dels seus personatges. Quan es va fer gran va emigrar per conèixer altres cultures i altres formes de fer. És a dir, va voler veure altres realitats més enllà del club català.
Personalment, crec que recorda en alguns aspectes a la història de Josep Maria Loza, aquell director general de Caixa Catalunya de finals dels 90, salvant la distància. El banquer era fill del conserge de l'edifici central de l'entitat a la Via Laietana de Barcelona. Va començar de botons i va acabar dirigint la que era la segona caixa d'estalvis de Catalunya en aquell moment, després de La Caixa de Fainé i Nin. I la va liderar fins el 2008, quan va ser destituït. Perdó, el van convidar a marxar.
Suposo que coneixen el final d'aquesta història. Igualment, els hi explicaré. El director Loza no era una persona molt públic, era reservat i estimava la seva feina. També adorava el seu temps lliure. Deien que no li agradaven els privilegis i que s'envoltava d'un equip fidel. Preferia parlar sobre la idoneïtat de donar un crèdit a un client per comprar un cotxe que de subprimes massives. Li agradaven els detalls i la perfecció en cada acció.
Un dia, li van col·locar de president a un tipus que a Catalunya se´l coneixia com a Narcís Serra --Narciso en d'altres àmbits –. D'aquests per sobre de la Diagonal. Ja saben, aquesta zona de Barcelona on és més fàcil trobar-se a gent que mai saps d'on ve, encara que tots surten del mateix lloc. No cal dir que la relació entre un fill de conserge i un fill de per sobre de la Diagonal mai és fàcil. Crec recordar que, després de dos anys de convivència, al primer se'l va convidat a marxar. La resta de la història de Caixa Catalunya crec que ja ha estat profusament explicada.
Alguns ho desconeixeran, però Pep Guardiola és fill d'un paleta. Pel que la cultura de l'esforç la té ben apresa, encara que ara soni a tòpic. Per cert, jo sóc fill d'un sastre. Potser la diferència entre Pep i Loza és que quan va arribar el seu moment, va creuar la frontera per conèixer nous països i noves formes d'actuar. Un viatge que li va permetre tornar amb una aurèola de nou coneixement que li va servir per entrar amb més llibertat a la seva antiga casa, quan va tornar per entrenar els jugadors de tercera divisió. El seu esforç i treball li va valer per pujar al primer equip.
Però que ningú s'enganyi, el seu món dista molt de la vida plaent que un es pot imaginar. Com Loza, és una persona intel·ligent que s'ha llaurat el seu camí a base d'esforç. I Pep no ignora que el FC Barcelona s'ha convertit en la seva presó. Com el personatge del Comte de Montecristo, lluita per canviar les coses. Però a la seva lluita contra la junta directiva li han sortit noves ramificacions amb les què no comptava, a la mateixa plantilla.
No parlarem de menyspreu, encara que és ben conegut que alguns directius se senten ofesos perquè el fill del paleta no coneix ni els seus noms. Ja saben, aquesta classe de persones a les que es coneix més per exercir un càrrec "social" que per realitzar un treball "social". Això sí, portes enfora, com si Pep fos el seu amic de l'ànima. Així ho expressen a tercers. Portes endins i amb el seu cercle íntim, el posen a parir. En tot cas, igual que a Loza, a Pep aquesta part de faràndula externa --tan pròpia de gent amb escàs afecte-- l'importa més aviat poc. Ell es dedica al negoci, a estudiar a altres equips, a representar al seu i a dirigir als treballadors més propers.
Un incís, fixin-se en el nivell de la junta. Recordo una reunió, fa gairebé un any, en què un directiu del Barça va parlar més del seu càrrec dins del club que del seu treball professional. Fins i tot les seves sales estan batejades amb noms de campionats. Els asseguro que el càrrec que exerceix aquesta persona no m'importava gens ni mica. Això sí, havia convençut a dos de les famílies més poderoses de Catalunya (de les que tenen més diners, fins i tot una d'elles té una companyia cotitzada) per entrar al seu negoci. Suposo que no ho va fer en un McDonald's. Realment, se sorprendrien de les coses --no precisament boniques-- que es diuen entre ells en donar mitja volta. Això sí, de cara a la galeria "són pocs i covards", com diria Loquillo. Per cert, un altre esforçat de debò.
Guardiola és una persona llesta que sap perfectament el tarannà d'aquesta classe de gent. I el va acceptar com a part del joc. Cadascun dins del seu troç, que diria. Però li va faltar intuïció davant certs jugadors. Arribats a aquest punt, podem dir alguns noms. Són ben públics. Com els de Piqué o Cesc, que s'anaven a convertir en una còpia simple dels directius. Si ni el mateix Loza va poder davant un sol front, sembla encara més complicat que Guardiola pugui tancar les seves dues batalles obertes.
Pep va pensar que podria canviar la forma de fer de casa seva, del seu club. Però no va tenir en compte que hi ha gent que es pensa que el Barça és seu, encara que arribin de fora. A les juntes, es repeteixen els perfils de directius: fracassats que estan més preparats per a la glòria que per a la derrota i que dediquen més temps en aparentar que a treballar. I això, per a algú que ha nascut per gaudir de la seva feina com Pep Guardiola, és un problema gairebé d'índole moral.
Al final, com el personatge del Comte de Montecristo, Guardiola és conscient de que està tancat en el seu propi penal a la illa d'If. Una presó de la qual només ell pot sortir. Potser amb l'ajuda de Tito Vilanova o Manuel Estiarte, gent que també ve de la cultura de l'esforç. Tots s'han d'adonar que són útils i necessaris. Com l'heroi de la ficció de Dumas, que fuig emmascarat en una altra personalitat i es venja d'els qui el "van arruïnar" sota una altra identitat. Ara, el FC Barcelona és la seva presó. Però no dubto que les seves esquenes li permetran saltar des del penya-segat i arribar de nou a una riba civilitzada. I si és necessari, ja tornarà per transformar definitivament més coses.
Al final, vaig llegir que Loza es dedica simplement a les seves aficions, a la família i a ajudar a alguna ONG. No oblidin que la idea que alguns prediquen i defensen és que no hi ha una altra finalitat a la vida que ser ric. I viure del conte és fals. Siguem francs, per a què serveix enganyar a alguns per després no atrevir-se ni a donar la cara? O seure enmig d'un grup de desconeguts per xisclar per l'esforç d'uns altres? Aquest esforç, tenyit sempre d'Honor, és el que realment val. Però, per desgràcia, no el que toca avui. Encara existeixen moltes males pràctiques que ni la crisi ha aconseguit eliminar.
Per això, i no només Guardiola, comencem per sortir del penal i saltar, com diu Dumas i el seu Comte de Montecristo. Segurament, més endavant, tocarà recuperar a Emile Zola, i el seu "j'accuse" del cas Dreyfus. Però siguem pacients, cada cosa al seu temps.
Comentaris
