Apocalipsi periodístic
La vida de la columnista de mitjans està plena d'emocions. La setmana a Twitter ha sigut apocalíptica. L'etiqueta #ElfindeElMundo va arribar a ser trending topic. No, no es tractava aquesta vegada de cap profecia maia sobre el final dels temps. Encara que bé podria ser el moment que viu el periodisme. El tema apocalíptic no va acabar aquí, perquè a la poca estona va aparèixer un altre hashtag una mica menys impactant, #elfindeElPaís. D'això, els maies no van dir res.
Tant Prisa com a Unidad Editorial anunciaven la setmana passada que l'ombra de nous ERO planejaven sobre tots dos grups. Per a terror dels seus treballadors que porten a les seves esquenes diversos plans d'eficiència i retallades a les des de 2007. Els hashtags de tots dos ajustos són en realitat fruit de l'organització dels propis periodistes, una acció de pressió que com ja vam veure, l'estan començant a utilitzar periodistes d'altres mitjans. Els treballadors dels mitjans trenquen el silenci per explicar la seva situació laboral. Ja ho van fer els treballadors d'El Punt Avui i els d'El Periódico, ara també els de TV3 i Catalunya Ràdio.
Diverses novel·les de recent publicació parlen de la caiguda de la premsa. Més enllà de la ficció, no estem segurs que la gent estigui entenent què significa la pèrdua de capçaleres, la cruïlla en la qual es troben les televisions públiques, la reducció de plantilles, o la precarització de la precarització -ja existia- en el periodisme, perquè lògicament caminen ocupats fent malabarismes per treure a les seves famílies avanci. Parafrasejant al títol d'una pel·lícula, algú s'en recordarà de nosaltres quan haguem mort?
Els confesso que sofreixo un trastorn bipolar. Uns dies em dóna per pensar que el periodisme se'n va a norris. Uns altres, que viu i que viurà temps daurats. Depèn del dia, del peu amb el que m'aixequi.
Li poso una mica d'humor al tema, perquè porto cinc anys explicant penes i m'esforço a buscar alegries. Com dic sovint, avui no porto la bola de cristall damunt com per saber quin aspecte tindrà el sector després del tsunami --2014? 2015?, 2016?-- que estem vivint. Alguns mitjans quedaran, uns altres moriran (pot ser que algun diari més…), i probablement el paisatge serà més de "micros" que de grans músculs periodístics.
I què farem tants periodistes mentre s'aclareix la indústria? Perquè és clar que el que no podem fer és hibernar com si fóssim óssos esperant a que passi el cru hivern o capbussar-nos sota l'aigua guardant la respiració un parell d'anys.
Segons dades de l'Informe Anual de professió periodística, des de 1976 s'han llicenciat uns 75.000 persones en tota Espanya. Fent un cop d'ull a l'atur registrat en els últims anys, ens adonem que el 2008, just en l'inici de la crisi, l'atur se situava en uns 3.000 periodistes, el 2009 es va elevar a 5.155 per pujar lleugerament el 2010 fins als 5.564. La sagnia ha estat el 2011: en un sol any pràcticament s'ha doblat la xifra, 9.937.
Però què faran aquestes persones? Moren les empreses o mor el periodisme? Sense empreses pot haver-hi periodisme? Molts pensen que el periodisme no necessita de les empreses. No sé si tant, però és clar que cal fer-ho possible i això requereix (alguna) estructura. Volent deixar el meu bipolarisme a casa amb la meva bola de cristall, em plantejo que alguna cosa hauran de fer aquests 9.937 i els que vinguin darrere.
Diverses pistes. Fa dues setmanes un grup de periodistes andalusos van decidir passar a l'acció. Si no hi ha mitjans, haurem de crear-los. Es van reunir en assemblea per tractar de trobar la manera d'organitzar-se. La plataforma, que compta amb el suport de l'associació de la premsa es diu Es busquen periodistes. Pot ser que no puguin crear grans grups com els d'abans, però per crear nous mitjans cal posar-se a la feina. El lament no dóna de menjar.
Ja els vaig parlar en el seu moment de crowdfunding com una porta per al finançament del periodisme. Coincidint amb el 3 de maig, es va presentar a Barcelona el segon anuari de l'observatori Media.cat, que recopila els 15 temes més silenciats pel mitjans tractats amb profunditat i amb informació sobre fonts i dades. Aquesta vegada ha estat finançat per crowdfunding. Tenien 40 dies per aconseguir els diners. Els van sobrar els 39. En menys de 24 hores van reunir la xifra que demanaven i van poder ampliar el projecte. Aquest gest mostra que segueix havent-hi gent que creu que el periodisme és necessari, i que si ho volem, hem de fer-nos co-responsables. És esperançador.
Desitjaríem que ningú més hagués de perdre el seu treball. Però alguna cosa haurem de fer mentre no n'hi hagi. L' inventem? Mentre algú segueixi pensant que el nostre treball és necessari, seguirà havent-hi periodisme.
Tant Prisa com a Unidad Editorial anunciaven la setmana passada que l'ombra de nous ERO planejaven sobre tots dos grups. Per a terror dels seus treballadors que porten a les seves esquenes diversos plans d'eficiència i retallades a les des de 2007. Els hashtags de tots dos ajustos són en realitat fruit de l'organització dels propis periodistes, una acció de pressió que com ja vam veure, l'estan començant a utilitzar periodistes d'altres mitjans. Els treballadors dels mitjans trenquen el silenci per explicar la seva situació laboral. Ja ho van fer els treballadors d'El Punt Avui i els d'El Periódico, ara també els de TV3 i Catalunya Ràdio.
Diverses novel·les de recent publicació parlen de la caiguda de la premsa. Més enllà de la ficció, no estem segurs que la gent estigui entenent què significa la pèrdua de capçaleres, la cruïlla en la qual es troben les televisions públiques, la reducció de plantilles, o la precarització de la precarització -ja existia- en el periodisme, perquè lògicament caminen ocupats fent malabarismes per treure a les seves famílies avanci. Parafrasejant al títol d'una pel·lícula, algú s'en recordarà de nosaltres quan haguem mort?
Els confesso que sofreixo un trastorn bipolar. Uns dies em dóna per pensar que el periodisme se'n va a norris. Uns altres, que viu i que viurà temps daurats. Depèn del dia, del peu amb el que m'aixequi.
Li poso una mica d'humor al tema, perquè porto cinc anys explicant penes i m'esforço a buscar alegries. Com dic sovint, avui no porto la bola de cristall damunt com per saber quin aspecte tindrà el sector després del tsunami --2014? 2015?, 2016?-- que estem vivint. Alguns mitjans quedaran, uns altres moriran (pot ser que algun diari més…), i probablement el paisatge serà més de "micros" que de grans músculs periodístics.
I què farem tants periodistes mentre s'aclareix la indústria? Perquè és clar que el que no podem fer és hibernar com si fóssim óssos esperant a que passi el cru hivern o capbussar-nos sota l'aigua guardant la respiració un parell d'anys.
Segons dades de l'Informe Anual de professió periodística, des de 1976 s'han llicenciat uns 75.000 persones en tota Espanya. Fent un cop d'ull a l'atur registrat en els últims anys, ens adonem que el 2008, just en l'inici de la crisi, l'atur se situava en uns 3.000 periodistes, el 2009 es va elevar a 5.155 per pujar lleugerament el 2010 fins als 5.564. La sagnia ha estat el 2011: en un sol any pràcticament s'ha doblat la xifra, 9.937.
Però què faran aquestes persones? Moren les empreses o mor el periodisme? Sense empreses pot haver-hi periodisme? Molts pensen que el periodisme no necessita de les empreses. No sé si tant, però és clar que cal fer-ho possible i això requereix (alguna) estructura. Volent deixar el meu bipolarisme a casa amb la meva bola de cristall, em plantejo que alguna cosa hauran de fer aquests 9.937 i els que vinguin darrere.
Diverses pistes. Fa dues setmanes un grup de periodistes andalusos van decidir passar a l'acció. Si no hi ha mitjans, haurem de crear-los. Es van reunir en assemblea per tractar de trobar la manera d'organitzar-se. La plataforma, que compta amb el suport de l'associació de la premsa es diu Es busquen periodistes. Pot ser que no puguin crear grans grups com els d'abans, però per crear nous mitjans cal posar-se a la feina. El lament no dóna de menjar.
Ja els vaig parlar en el seu moment de crowdfunding com una porta per al finançament del periodisme. Coincidint amb el 3 de maig, es va presentar a Barcelona el segon anuari de l'observatori Media.cat, que recopila els 15 temes més silenciats pel mitjans tractats amb profunditat i amb informació sobre fonts i dades. Aquesta vegada ha estat finançat per crowdfunding. Tenien 40 dies per aconseguir els diners. Els van sobrar els 39. En menys de 24 hores van reunir la xifra que demanaven i van poder ampliar el projecte. Aquest gest mostra que segueix havent-hi gent que creu que el periodisme és necessari, i que si ho volem, hem de fer-nos co-responsables. És esperançador.
Desitjaríem que ningú més hagués de perdre el seu treball. Però alguna cosa haurem de fer mentre no n'hi hagi. L' inventem? Mentre algú segueixi pensant que el nostre treball és necessari, seguirà havent-hi periodisme.
Comentaris
