Cantant 'I am sexy and I know it'
La veritat, no pensin que després del meu pas fugaç dels últims articles pels temes de futbol --encara queden moltes coses que explicar de la Junta del FC Barcelona, però això serà un altre dia--, em dedicaré ara a la música. No sofreixin, encara molt menys em dedicaré a cantar. Reconec que no tinc veu ni aptituds.
Però si admeto que fa unes setmanes vaig escoltar una cançó que em va impactar del grup americà LMFAO, I am sexy and I know it. La lletra vulgar, el vídeo divertit i, en principi, sense cap interès especial.
El curiós del tema és que és un dels vídeos amb més paròdies a la xarxa. Del I am sexy and I know it (per a aquells profans de l'anglès: "sóc sexy i ho sé") han sortit, entre altres, versions com a I am jewish and you know it ("sóc jueu i ho saps"), I am Elmo and you know it ("sóc Elmo --el personatge de Barrio Sésamo-- i ho saps"), I am Santa and you know it ("sóc Pare Noël i ho saps") o fins i tot, encara més irònic, I am homeless and you know it ("no tinc casa i ho saps"). Algunes d'elles les podeu trobar aquí.
Totes amb les lletres canviades i la imaginació al màxim. La veritat és que trobo a faltar alguna adaptació catalana o espanyola. Per exemple, una del president català Artur Mas amb consellers com Mas-Colell o Mena; o una més absurda encara amb el president del Govern, Mariano Rajoy, i els ministres Montoro i De Guindos. El problema és que crec que tots dos convertirien el I know it en alguna cosa així com I do not know it i això és un problema, no només líric, sinó conceptual.
Imaginem la lletra de les versions aquí. Hauria de ser alguna cosa així com I am poor and I do not know it ("sóc pobre i no ho sé"), més cruel seria I am Las Vegas and I do not know it ("sóc Las Vegas -vull ser seria millor- i no ho sé") o un clàssic I am gardener and I do not know it ("sóc jardiner -pel de les retallades- i no ho sé"). Siguem francs el problema no és que els nostres polítics sàpiguen cantar o ballar la cançó --si ho fessin riuríem una mica, que falta li fa al país--, sinó que per no saber no saben ni quin camí triar. I un pot ser millor o pitjor en la seva vida, però si no sap el que vol té un gran problema.
Tres coses haurien d'aprendre els nostres polítics --segueixo usant nostres, perquè tan culpables són ells com nosaltres de triar-los-- de la cançó. Les detallarem una a una.
La primera, d'una banda, creure que són sexys encara que no ho siguin. És a dir creure en el que fan. Traduït a política i economia seria tenir confiança i transmetre-la.
La segona, d'altra banda, ser capaços de ballar en calçotets com en el vídeo sobre una barra de bar encara que mai hagin ballat. És a dir, no tenir por a exposar-se a la crítica. Traduït a política i economia, ser ètics i transparents.
La tercera, i no per això menys important, ser capaços d'adaptar la lletra --i potser finsi tot la paròdia-- al nostre entorn diari, encara que mai hagin estat capaços de pensar més enllà dels mercats. És a dir assumir responsabilitats i innovar en economia. Traduït a política i economia seria pensar més en el carrer que en la Borsa.
Fa dies que escoltem a diversos responsables i organismes internacionals posar en dubte que la sortida de la crisi sigui simplement fer retallades. Sense incentivar polítiques de creixement simultànies, la crisi seguirà enfonsant l'economia. Des d'aquesta columna hem insistit --Espanya SA està en concurs de creditors-- que és poc coherent sortir de la crisi només reduint i tallant. És una mesura més pensada a satisfer als creditors --ells pensen que si tallen pagaran amb aquestes retallades-- que pensada en créixer --amb retallades, menys consum, i menys ingressos--.
Són temps durs i vindran més durs encara. Amb les polítiques actuals ens apropem cada vegada més a l'abisme --si no hem caigut ja-- i la veritat, la llum al final del túnel està, dia a dia, més lluny. Dir, no obstant això, que només és un missatge als polítics seria potser també un error. Però ells han de dirigir les accions, han de coordinar i imposar amb duresa --la mateixa que usen al carrer-- a agents com els bancs.
És inadmissible que, d'una banda, el senyor Botín del Banc Santander avanci beneficis de milers de milions per a la seva entitat i per l'altra asfixiï l'economia i posi la mà per rebre més capital per sobreviure. Que ningú s'enganyi, el que molts han fet i ha estat criticat --cosa que per cert jo no entenc-- de viure per sobre de les seves possibilitats és el mateix que han fet els bancs. La diferència és que a uns --les persones i empreses-- els han tancat l'aixeta i als bancs se'ls ha obert per salvar-los.
I unificar aquest discurs hauria de ser una funció --si tenen la capacitat, cosa que ara està en dubte-- dels nostres polítics. Seguint el fil de la cançó: ser sexys, ser capaços de ballar en calçotets i crear una lletra adaptada a la nostra situació. I la nostra situació és clara, Espanya SA està en concurs de creditors. Només admetent-ho podem trobar la solució. Potser esperi assegut però m'agradaria sentir als polítics, banquers i a molts ciutadans, cantar I am "concursat" and I know it, ("estic en concurs i ho sé"). Algú s'anima a escriure la lletra?. Només sabent i admetent el que som ens podrem superar.
Però si admeto que fa unes setmanes vaig escoltar una cançó que em va impactar del grup americà LMFAO, I am sexy and I know it. La lletra vulgar, el vídeo divertit i, en principi, sense cap interès especial.
El curiós del tema és que és un dels vídeos amb més paròdies a la xarxa. Del I am sexy and I know it (per a aquells profans de l'anglès: "sóc sexy i ho sé") han sortit, entre altres, versions com a I am jewish and you know it ("sóc jueu i ho saps"), I am Elmo and you know it ("sóc Elmo --el personatge de Barrio Sésamo-- i ho saps"), I am Santa and you know it ("sóc Pare Noël i ho saps") o fins i tot, encara més irònic, I am homeless and you know it ("no tinc casa i ho saps"). Algunes d'elles les podeu trobar aquí.
Totes amb les lletres canviades i la imaginació al màxim. La veritat és que trobo a faltar alguna adaptació catalana o espanyola. Per exemple, una del president català Artur Mas amb consellers com Mas-Colell o Mena; o una més absurda encara amb el president del Govern, Mariano Rajoy, i els ministres Montoro i De Guindos. El problema és que crec que tots dos convertirien el I know it en alguna cosa així com I do not know it i això és un problema, no només líric, sinó conceptual.
Imaginem la lletra de les versions aquí. Hauria de ser alguna cosa així com I am poor and I do not know it ("sóc pobre i no ho sé"), més cruel seria I am Las Vegas and I do not know it ("sóc Las Vegas -vull ser seria millor- i no ho sé") o un clàssic I am gardener and I do not know it ("sóc jardiner -pel de les retallades- i no ho sé"). Siguem francs el problema no és que els nostres polítics sàpiguen cantar o ballar la cançó --si ho fessin riuríem una mica, que falta li fa al país--, sinó que per no saber no saben ni quin camí triar. I un pot ser millor o pitjor en la seva vida, però si no sap el que vol té un gran problema.
Tres coses haurien d'aprendre els nostres polítics --segueixo usant nostres, perquè tan culpables són ells com nosaltres de triar-los-- de la cançó. Les detallarem una a una.
La primera, d'una banda, creure que són sexys encara que no ho siguin. És a dir creure en el que fan. Traduït a política i economia seria tenir confiança i transmetre-la.
La segona, d'altra banda, ser capaços de ballar en calçotets com en el vídeo sobre una barra de bar encara que mai hagin ballat. És a dir, no tenir por a exposar-se a la crítica. Traduït a política i economia, ser ètics i transparents.
La tercera, i no per això menys important, ser capaços d'adaptar la lletra --i potser finsi tot la paròdia-- al nostre entorn diari, encara que mai hagin estat capaços de pensar més enllà dels mercats. És a dir assumir responsabilitats i innovar en economia. Traduït a política i economia seria pensar més en el carrer que en la Borsa.
Fa dies que escoltem a diversos responsables i organismes internacionals posar en dubte que la sortida de la crisi sigui simplement fer retallades. Sense incentivar polítiques de creixement simultànies, la crisi seguirà enfonsant l'economia. Des d'aquesta columna hem insistit --Espanya SA està en concurs de creditors-- que és poc coherent sortir de la crisi només reduint i tallant. És una mesura més pensada a satisfer als creditors --ells pensen que si tallen pagaran amb aquestes retallades-- que pensada en créixer --amb retallades, menys consum, i menys ingressos--.
Són temps durs i vindran més durs encara. Amb les polítiques actuals ens apropem cada vegada més a l'abisme --si no hem caigut ja-- i la veritat, la llum al final del túnel està, dia a dia, més lluny. Dir, no obstant això, que només és un missatge als polítics seria potser també un error. Però ells han de dirigir les accions, han de coordinar i imposar amb duresa --la mateixa que usen al carrer-- a agents com els bancs.
És inadmissible que, d'una banda, el senyor Botín del Banc Santander avanci beneficis de milers de milions per a la seva entitat i per l'altra asfixiï l'economia i posi la mà per rebre més capital per sobreviure. Que ningú s'enganyi, el que molts han fet i ha estat criticat --cosa que per cert jo no entenc-- de viure per sobre de les seves possibilitats és el mateix que han fet els bancs. La diferència és que a uns --les persones i empreses-- els han tancat l'aixeta i als bancs se'ls ha obert per salvar-los.
I unificar aquest discurs hauria de ser una funció --si tenen la capacitat, cosa que ara està en dubte-- dels nostres polítics. Seguint el fil de la cançó: ser sexys, ser capaços de ballar en calçotets i crear una lletra adaptada a la nostra situació. I la nostra situació és clara, Espanya SA està en concurs de creditors. Només admetent-ho podem trobar la solució. Potser esperi assegut però m'agradaria sentir als polítics, banquers i a molts ciutadans, cantar I am "concursat" and I know it, ("estic en concurs i ho sé"). Algú s'anima a escriure la lletra?. Només sabent i admetent el que som ens podrem superar.
Comentaris
