Els números de Mas-Colell, sota el cel de Sió
La fallida del sector financer i l'amenaça d'intervenció (de Brussel·les o de Madrid) pessiguen els comptes públics catalans. A un costat, l'ultimàtum de Guindos a l'Eurogrup i en l'altre extrem, l'amenaça de Montoro, des del cim de l'Hisenda Pública, blandint la seva coercitiva llei d'estabilitat pressupostària. I, just al mig, en el fidel de la balança, Andreu Mas-Colell, un conseller d'Economia muntat en el centelleig del seu perfil acadèmic.
Aquest és el mapa actual del tercer pla d'ajust català (uns altres 1.500 milions menys) confirmada la recessió (caiguda del 0,1% en el primer trimestre) i agreujada pel forat de la banca i pel sainet envolupant de les autonomies díscoles, resumides en el daltabaix de València, el fulanisme de Cascos al Principat d'Astúries o el desviacionisme dégoutant de la Junta d'Andalusia.
Fer números i refinanciar bons patriòtics no és tasca fàcil. Però, al professor emèrit de la Harvard de Masachussetts no li tremola el pols ni li falten les idees, encara que no sempre l'acompanyi el do de la paraula. Va exercir la docència en Berkeley entre 1972 i 1981 i quan va arribar a Harvard, el seu despatx compartia el passadís amb sèniors contrastats, com Lesther Thurow o Modigliani.
En aquells anys va escriure Microeconomic Theory amb Michael Whinston i Jerry Green, un manual de referència que figura en les hemeroteques científiques al costat dels seus treballs entorn de l'equilibri general inspirats en Leon Walras. Va presidir l'Econometric Society i va ser editor de la revista Econometrica, la més influent en la seva especialitat, al costat de l'American Economic Review.
Al seu retorn, el 1995, Mas-Colell es va instal·lar amb la seva esposa Esther Silvernstein, en un pis de l'esquerra de l'Eixample, que era dels seus pares i va adquirir una casa antiga (profusament rehabilitada després) en el cor del barri jueu, el Call, de Barcelona, a pocs metres de la paret oest del Palau de la Generalitat.
Va optar per viure sota el mantell de Jordi Pujol i, paral·lelament, es va fer fort en la Pompeu Fabra. Va reprendre el pols de la Catalunya d'esperit jueu que fa olor d'Emerson i a Carlyle; un país reforçat en la seva identitat però enrocat en el renomenat cosmopolitisme i embolicat en un mar de merenga intel·lectual.
Mas-Colell va reforçar el nucli profesoral de la Pompeu promocionant a figures com Sala Martín o Jordi Galí i va dissenyar amb sigil, al costat de Salvador Barberà, una baula acadèmica d'enorme calat: la Graduate School of Economics (BGSE), que avui presideix Ramón Marimón i que compta amb un elenc de premis Nobel, com Robert Lucas, James A. Mirrlees, Edward C. Prescott, Orley Ashenfelter, o Jacques Drèze.
A la seva dimensió de savi, el conseller d'Economia afegeix una estranya paciència de caçador. Amaga avui davant el baluern estòlid de Montoro igual que fa uns mesos es va faixar amb Salgado, la vicepresidenta de l'últim Govern sedicentment progressista de Zapatero. Però on el professor tira la resta és davant els grans inversors, a l'estil de Sheldon Adelson, l'amo de les Vegas Sands amb el qual Mas-Colell es va entrevistar el passat novembre per aplanar l'aterratge d'Eurovegas, amb un desemborsament d'entre 15.000 i 20.000 milions d'euros i capacitat per crear 150.000 ocupacions d'una tacada.
Encara que el projecte recolzat per Cuatrecasas i PricewaterhouseCoopers es troba ara en via morta, queda clar que el jueu més ric del planeta va voler temptar a Mas-Colell i gairebé va aconseguir embruixar a Santiago Fisas, conseller de la Comunitat de Madrid i exmembre de la Junta de Foment del Treball Nacional. Jugant al tot o res, Adelson va mantenir no fa tant una segona ronda catalana en la qual, a més de Mas-Colell i del president Artur Mas, van participar Lluis Recoder i Isaak Andik, el patró de Mango, nascut enfront del Bòsfor i criat en la minoria sefardí de l'Anatolia.
La intenció del milionari de Las Vegas consisteix a descol·locar. Es va atrevir fins i tot amb el mateix Ehud Olmert, l'ex primer ministre israelià laminat per Benjamí Netanyahu gràcies a les aportacions dineraries d'aquest home de negocis agressiu, que hagués fet les delícies de l'Irgún.
Mas-Colell desconfia de la interinitat pidolaire dels diners fàcils. Recentment s'ha mesurat amb arguments de fons en favor de la indústria i els serveis enfront d'els qui defensen, com a única via, la implantació del macro projecte turístic-lúdic amb la mateixa naturalitat amb la qual l'il·lustrat Charles Deering va aixecar a Sitges el Palau de Marivent, el 1910. Afortunadament, l'escenari imaginat per Adelson, un gran fresc aeroportuari pintat a l'anyil i al cioccolato, no va impressionar al conseller.
Mas-Colell és fruit del puritanisme que va bressolar en els seus anys lectius de Boston, la ciutat blanca de Nova Anglaterra. Entre 2009 i 2010 va exercir la secretària general del Consell Europeu d'Investigació, la plataforma de coneixement més dotada de fons del planeta, finançada amb aportacions directes dels països de la UE i amb sumes de grans inversors privats.
Aquest és el mapa actual del tercer pla d'ajust català (uns altres 1.500 milions menys) confirmada la recessió (caiguda del 0,1% en el primer trimestre) i agreujada pel forat de la banca i pel sainet envolupant de les autonomies díscoles, resumides en el daltabaix de València, el fulanisme de Cascos al Principat d'Astúries o el desviacionisme dégoutant de la Junta d'Andalusia.
Fer números i refinanciar bons patriòtics no és tasca fàcil. Però, al professor emèrit de la Harvard de Masachussetts no li tremola el pols ni li falten les idees, encara que no sempre l'acompanyi el do de la paraula. Va exercir la docència en Berkeley entre 1972 i 1981 i quan va arribar a Harvard, el seu despatx compartia el passadís amb sèniors contrastats, com Lesther Thurow o Modigliani.
En aquells anys va escriure Microeconomic Theory amb Michael Whinston i Jerry Green, un manual de referència que figura en les hemeroteques científiques al costat dels seus treballs entorn de l'equilibri general inspirats en Leon Walras. Va presidir l'Econometric Society i va ser editor de la revista Econometrica, la més influent en la seva especialitat, al costat de l'American Economic Review.
Al seu retorn, el 1995, Mas-Colell es va instal·lar amb la seva esposa Esther Silvernstein, en un pis de l'esquerra de l'Eixample, que era dels seus pares i va adquirir una casa antiga (profusament rehabilitada després) en el cor del barri jueu, el Call, de Barcelona, a pocs metres de la paret oest del Palau de la Generalitat.
Va optar per viure sota el mantell de Jordi Pujol i, paral·lelament, es va fer fort en la Pompeu Fabra. Va reprendre el pols de la Catalunya d'esperit jueu que fa olor d'Emerson i a Carlyle; un país reforçat en la seva identitat però enrocat en el renomenat cosmopolitisme i embolicat en un mar de merenga intel·lectual.
Mas-Colell va reforçar el nucli profesoral de la Pompeu promocionant a figures com Sala Martín o Jordi Galí i va dissenyar amb sigil, al costat de Salvador Barberà, una baula acadèmica d'enorme calat: la Graduate School of Economics (BGSE), que avui presideix Ramón Marimón i que compta amb un elenc de premis Nobel, com Robert Lucas, James A. Mirrlees, Edward C. Prescott, Orley Ashenfelter, o Jacques Drèze.
A la seva dimensió de savi, el conseller d'Economia afegeix una estranya paciència de caçador. Amaga avui davant el baluern estòlid de Montoro igual que fa uns mesos es va faixar amb Salgado, la vicepresidenta de l'últim Govern sedicentment progressista de Zapatero. Però on el professor tira la resta és davant els grans inversors, a l'estil de Sheldon Adelson, l'amo de les Vegas Sands amb el qual Mas-Colell es va entrevistar el passat novembre per aplanar l'aterratge d'Eurovegas, amb un desemborsament d'entre 15.000 i 20.000 milions d'euros i capacitat per crear 150.000 ocupacions d'una tacada.
Encara que el projecte recolzat per Cuatrecasas i PricewaterhouseCoopers es troba ara en via morta, queda clar que el jueu més ric del planeta va voler temptar a Mas-Colell i gairebé va aconseguir embruixar a Santiago Fisas, conseller de la Comunitat de Madrid i exmembre de la Junta de Foment del Treball Nacional. Jugant al tot o res, Adelson va mantenir no fa tant una segona ronda catalana en la qual, a més de Mas-Colell i del president Artur Mas, van participar Lluis Recoder i Isaak Andik, el patró de Mango, nascut enfront del Bòsfor i criat en la minoria sefardí de l'Anatolia.
La intenció del milionari de Las Vegas consisteix a descol·locar. Es va atrevir fins i tot amb el mateix Ehud Olmert, l'ex primer ministre israelià laminat per Benjamí Netanyahu gràcies a les aportacions dineraries d'aquest home de negocis agressiu, que hagués fet les delícies de l'Irgún.
Mas-Colell desconfia de la interinitat pidolaire dels diners fàcils. Recentment s'ha mesurat amb arguments de fons en favor de la indústria i els serveis enfront d'els qui defensen, com a única via, la implantació del macro projecte turístic-lúdic amb la mateixa naturalitat amb la qual l'il·lustrat Charles Deering va aixecar a Sitges el Palau de Marivent, el 1910. Afortunadament, l'escenari imaginat per Adelson, un gran fresc aeroportuari pintat a l'anyil i al cioccolato, no va impressionar al conseller.
Mas-Colell és fruit del puritanisme que va bressolar en els seus anys lectius de Boston, la ciutat blanca de Nova Anglaterra. Entre 2009 i 2010 va exercir la secretària general del Consell Europeu d'Investigació, la plataforma de coneixement més dotada de fons del planeta, finançada amb aportacions directes dels països de la UE i amb sumes de grans inversors privats.
Comentaris
