Montiel, un 'slow food' amb cuina

El corrent slow food és molt heterogènia, fins al punt que encara no sabria dir si sempre va associada al quilòmetre 0. Crec que és així en la major part dels casos, però no acabo d'aclarir-me perquè en tots els restaurants que exhibeixen el distintiu he trobat productes que estan a uns quants quilòmetres de distància, la qual cosa no resta mèrit, ni molt menys; solament que em despista.

A Barcelona he visitat uns quants, i d'alguns d'ells he parlat aquí, com Can Josep o Fastvinic, fins i tot Laburg, que s'apunta a la mateixa tendència des de l'hamburguesa de qualitat. El que tenen en comú és el desig d'oferir aliments poc tractats en el trajecte que va del camp o el mar fins a la taula, amb la mínima intermediació possible i amb la bandera ecològica per davant.

Una de les conseqüències d'aquesta obstinació ha de ser el cost, la qual cosa al seu torn ha de notar-se per força al compte del comensal. Potser aquest aspecte de la qüestió ajudi a entendre per què entre els locals que s'apunten al slow food abunden els informals, els de manteniment més assequible.



Montiel trenca aquest esquema. Cal concloure que quan el seu propietari i cuiner, Ferran Bofarull, va triar l'emplaçament del seu restaurant al Born, al carrer paral·lel a Montcada, on està el Museu Picasso, tenia un projecte clar i una clientela potencial bastant definida: turistes i visitants nocturns de la Barcelona antiga, amb multitud d'ofertes de copes al seu entorn.

De fet, aquesta ubicació en un dels cors de la Barcelona nocturna explica l'extrema diversitat dels comentaris del local que es poden trobar a webs i blogs. Des dels entusiastes que han descobert un racó romàntic fins a detractors radicals sorpresos pels preus, i els estrangers que elogien la delicadesa dels seus plats. Per a uns és una sopresa mentre que a altres els sorprèn --encara que malament-- el nivell de la casa entre aquells carrers. 

En Montiel hi ha cuina, de fet se subtitula a si mateix com Espai gastronòmic. La petita entrada està flanquejada per una vitrina refrigerada en la qual exposa la compra recentment portada del mercat, amb més verd que carn o peix. Damunt de l'aparador, tres classes de pa que estimulen l'apetit només veure'ls. És la seva targeta de presentació: abans de res, el producte.

El local és petit, amb un altell que duplica la seva capacitat, i està decorat amb cura, sense luxes, és acollidor. Algunes parets amb murals pintats, unes altres amb la pedra vista que li dóna un toc d'autenticitat i en les superfícies llises quadres d'artistes locals a la venda.

El servei és molt amable; se li nota que està habituat a donar moltes explicacions de la seva oferta. La carta no és molt llarga; el primer que presenta és un menú degustació, abundant, amb la possibilitat de maridatge per 50 euros. És una carta curiosa perquè encara que incorpora productes com els cargols de punxes a la sal o les sardines marinades -plats poc freqüents a la ciutat-, el seu fort és la carn, sobretot el garrí. 

Al costat de l'oferta fixa, el cambrer recita sempre algun producte que no apareix negre sobre blanc, que el xef ha trobat al mercat i li ha cridat l'atenció, i amb els quals apunta quins són els seus gustos personals. L'altre dia va portar tellerines, polpets i tonyina vermella.

El cambrer va posar tant interès en les novetats que em vaig decantar per les tellerines i la tonyina, amb un entrant de pernil ibèric –d'impossible quilòmetre 0- amb un pa amb tomàquet molt bo. Abans va servir un aperitiu amb l'aire dels bistronòmics, però casolà: oli d'oliva verge de l'Empordà per untar els trossets de pa, olives de Lleida, secallona de la Garrotxa i minisardines adobades.

No té cervesa de barril, així que per a l'aperitiu o Moritz –saragossana- o Almogàver -artesanal de la terra, suau i bona-, però crec que no és la més adequada per al migdia. L'oferta de vins és sorprenent per la varietat i la qualitat –i els preus, clar-; no és freqüent trobar fins a quatre possibilitats de Vega Sicília en un restaurant d'aquestes característiques. Em vaig conformar amb un Altún de 2008 que vaig pagar a una mica més del doble que al celler. En total, 45 euros.