El dèficit públic, els ocells i els economistes
Quan es parla de les posicions en relació al dèficit públic en el mon anglosaxó, normalment es fa referència a diferents tipus d’ocells. Així, des de fa molts anys, s’ha parlat dels deficit hawks o els deficit doves, tot fent referència als partidaris de la duresa per lluitar contra el dèficit públic –els hawks, els falcons- o als partidaris d’una posició més suau –-els doves, els coloms--. Darrerament, però, s’ha començat a parlar també dels deficit owls, es a dir les òlibes, que quasi no donen cap importància a l’existència dels dèficits públics: el dèficit públic no és un problema, sinó que és un símptoma, un element endogen del procés de funcionament de l’economia.
Els deficit hawks s’oposen per principi als dèficits públics i, per tant, volen retallades immediates i severes en cas d’existència de dèficit, són partidaris estrictes de les normes legislatives per tal de mantenir uns pressupostos equilibrats, i els hi agraden les regles estrictes pel control de la quantitat de diner i del valor de les monedes a partir, per exemple, de l’existència del gold standard. En el mon acadèmic són els anomenats nous clàssics, que representen l’ala més conservadora de la ortodòxia (mainstream) econòmica, i creuen que les recessions i les expansions de l’economia són inevitables i que el govern no pot (ni hauria de) fer pràcticament res per a controlar l’economia a curt termini. Han tingut la influència de John Hicks i hi trobem economistes com Robert Lucas, Edward Prescott o Robert Barro. Entre els policymakers, els conservadors solen ser els més partidaris d’aquesta posició.
Els deficit doves donen suport a dèficits públics limitats en temps de crisi, prefereixen esperar a que l’economia es comenci a recuperar abans d’imposar polítiques d’austeritat i, en aquest cas, poden donar suport a eventuals retallades limitades. Tanmateix, volen que el pressupost estigui equilibrat al llarg del cicle econòmic, i donen suport a regles que limitin la dimensió del dèficit, com és el cas en el Pacte Fiscal de Maastricht. En el mon acadèmic són els neo-keynesians, l’ala més progressista de la ortodòxia econòmica, que creuen que els governs poden (i han de) jugar un paper en la lluita contra les recessions, mitjançant un dèficit públic controlat i la política monetària. A partir de la influència de Paul Samuelson, hi trobem economistes com Joseph Stiglitz, Paul Krugman, Lawrence H. Summers, David Romer o Greg Mankiw. Entre els policymakers aquesta és la posició que tenen normalment els anomenats liberals als USA i els socialdemòcrates als països europeus.
Els deficit owls no posen cap límit arbitrari a la dimensió o a la durada dels dèficits públics, utilitzen una aproximació a la realitat econòmica basada en els equilibris o desequilibris comptables sectorials, i relacionen els dèficits o superàvits del sector públic amb els dels altres sectors (empreses, famílies i sector exterior) de l’economia. El que està clar és que, si algun dels sectors ha d’estar en situació de superàvit, n’hi haurà d’haver algun altre que estigui en dèficit. En el mon acadèmic són una família dels anomenats post-keynesians, són heterodoxes, donen molta importància al risc, a la irracionalitat dels actors econòmics (als animal spirits), i a la inestabilitat inherent del sector financer. Tendeixen a ser decidits partidaris de la intervenció pública a l’economia però bàsicament a partir de la política fiscal o de rendes, ja que són molt escèptics en relació a les possibilitats de la política monetària. Tot partint de Keynes, en són precedents Joan Robinson, Nicholas Kaldor, Abba Lerner i Hyman Minsky, i en formen part, entre d’altres, Wynne Godley (recentment traspassat), L. Randall Wray, James K. Galbraith, Warren Mosler, Stephanie Kelton o Marshall Auerback. Se’ls pot seguir al bloc New Economic Perspectives o al Levy Economics Institute del Bard College. La seva influència en el mon econòmic i polític tendeix a créixer.
Més concretament, seguint als deficit owls, si el sector privat (empreses no financeres i famílies) ha de tenir superàvit necessàriament s’ha de donar alguna d’aquestes circumstàncies: un dèficit públic i un superàvit de la balança per compte corrent; o un dèficit públic superior al dèficit de la balança per compte corrent; o un superàvit públic inferior al superàvit de la balança per compte corrent. És a dir, només els països que tinguin superàvits en la balança per compte corrent podran evitar tenir dèficits públics; tanmateix, cal tenir en compte que és impossible que tots els països puguin tenir superàvits en la balança per compte corrent al mateix temps. D’altra banda, és impossible que el sector privat pugui endeutar-se contínuament i indefinidament; o, com va dir Hyman Minsky, arriba un moment en que els nivells de deute privat poden esdevenir insostenibles. Aleshores les bombolles esclaten, comença la recessió i amb aquesta arriba inevitablement, pel propi funcionament de l’economia, el creixement del dèficit públic.
*Antoni Soy és professor d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic.
Els deficit hawks s’oposen per principi als dèficits públics i, per tant, volen retallades immediates i severes en cas d’existència de dèficit, són partidaris estrictes de les normes legislatives per tal de mantenir uns pressupostos equilibrats, i els hi agraden les regles estrictes pel control de la quantitat de diner i del valor de les monedes a partir, per exemple, de l’existència del gold standard. En el mon acadèmic són els anomenats nous clàssics, que representen l’ala més conservadora de la ortodòxia (mainstream) econòmica, i creuen que les recessions i les expansions de l’economia són inevitables i que el govern no pot (ni hauria de) fer pràcticament res per a controlar l’economia a curt termini. Han tingut la influència de John Hicks i hi trobem economistes com Robert Lucas, Edward Prescott o Robert Barro. Entre els policymakers, els conservadors solen ser els més partidaris d’aquesta posició.
Els deficit doves donen suport a dèficits públics limitats en temps de crisi, prefereixen esperar a que l’economia es comenci a recuperar abans d’imposar polítiques d’austeritat i, en aquest cas, poden donar suport a eventuals retallades limitades. Tanmateix, volen que el pressupost estigui equilibrat al llarg del cicle econòmic, i donen suport a regles que limitin la dimensió del dèficit, com és el cas en el Pacte Fiscal de Maastricht. En el mon acadèmic són els neo-keynesians, l’ala més progressista de la ortodòxia econòmica, que creuen que els governs poden (i han de) jugar un paper en la lluita contra les recessions, mitjançant un dèficit públic controlat i la política monetària. A partir de la influència de Paul Samuelson, hi trobem economistes com Joseph Stiglitz, Paul Krugman, Lawrence H. Summers, David Romer o Greg Mankiw. Entre els policymakers aquesta és la posició que tenen normalment els anomenats liberals als USA i els socialdemòcrates als països europeus.
Els deficit owls no posen cap límit arbitrari a la dimensió o a la durada dels dèficits públics, utilitzen una aproximació a la realitat econòmica basada en els equilibris o desequilibris comptables sectorials, i relacionen els dèficits o superàvits del sector públic amb els dels altres sectors (empreses, famílies i sector exterior) de l’economia. El que està clar és que, si algun dels sectors ha d’estar en situació de superàvit, n’hi haurà d’haver algun altre que estigui en dèficit. En el mon acadèmic són una família dels anomenats post-keynesians, són heterodoxes, donen molta importància al risc, a la irracionalitat dels actors econòmics (als animal spirits), i a la inestabilitat inherent del sector financer. Tendeixen a ser decidits partidaris de la intervenció pública a l’economia però bàsicament a partir de la política fiscal o de rendes, ja que són molt escèptics en relació a les possibilitats de la política monetària. Tot partint de Keynes, en són precedents Joan Robinson, Nicholas Kaldor, Abba Lerner i Hyman Minsky, i en formen part, entre d’altres, Wynne Godley (recentment traspassat), L. Randall Wray, James K. Galbraith, Warren Mosler, Stephanie Kelton o Marshall Auerback. Se’ls pot seguir al bloc New Economic Perspectives o al Levy Economics Institute del Bard College. La seva influència en el mon econòmic i polític tendeix a créixer.
Més concretament, seguint als deficit owls, si el sector privat (empreses no financeres i famílies) ha de tenir superàvit necessàriament s’ha de donar alguna d’aquestes circumstàncies: un dèficit públic i un superàvit de la balança per compte corrent; o un dèficit públic superior al dèficit de la balança per compte corrent; o un superàvit públic inferior al superàvit de la balança per compte corrent. És a dir, només els països que tinguin superàvits en la balança per compte corrent podran evitar tenir dèficits públics; tanmateix, cal tenir en compte que és impossible que tots els països puguin tenir superàvits en la balança per compte corrent al mateix temps. D’altra banda, és impossible que el sector privat pugui endeutar-se contínuament i indefinidament; o, com va dir Hyman Minsky, arriba un moment en que els nivells de deute privat poden esdevenir insostenibles. Aleshores les bombolles esclaten, comença la recessió i amb aquesta arriba inevitablement, pel propi funcionament de l’economia, el creixement del dèficit públic.
*Antoni Soy és professor d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic.
Comentaris
