L'herència de Serra Ramoneda, en la fi de l'estalvi popular
S'ha acabat. La crisi de CatalunyaCaixa, iniciada en la ruïnosa herència de Multinacional Asseguradora (MNA) i sobretot en un gegantí bucle immobiliari, no se sosté; lluny d'haver-se eixugat, el forat de l'entitat creix i creix, empès per una decadència que es fa endèmica. La seva recent involució semàntica (es deia Caixa Catalunya i ara es diu CatalunyaCaixa) sembla haver empitjorat les coses.
El testimoni del seu expresident, Narcís Serra, ha perdut el glamur d'un altre temps, fins a buidar-se per falta de substància. Fernando Casado acceptà i va rebutjar el càrrec gairebé en el mateix instant, mentre que, els seus minvants successors han demostrat que li temen al tron més que al mateix dimoni. No és per menys, quan s'obre el meló de les imputacions en tot el sector.
Encara que l'entitat es troba en la llista de les que han rebut ajudes de l'Estat, la remuneració dels seus directius va voler mantenir l'empremta de l'antic règim (el seu actual president executiu, Adolf Todó, percebia 1,5 milions d'euros anuals, fins que el fons de rescat Frob li va imposar, el febrer passat, una reducció dràstica i se'l va deixar en 300.000 euros), un mecanisme que sumava salaris, blindatges, sistemes d'estalvi i primes d'assegurances. De la pista del Frob, presentada pel duo Congrés-Banc d'Espanya, no cal esperar gran cosa. De la Fiscalia, en canvi, sortiran els laments: "ho tenim clar i només ens falta donar forma a les acusacions", assenyalen mitjans judicials.
La compra de MNA es va realitzar sota el mandat del llavors president Antoni Serra Ramoneda, economista de fust però tan bon acadèmic (exrector de la UAB) com a mal gestor. La va dur a terme l'exdirector general, Francesc Costabella, un home amb pedres en les sabates i comptes a l'exterior. El financer André David Grebler va ser el beneficiari de la venda de MNA a Caixa Catalunya, al febrer de 1995, a través d'una empresa instrumental suïssa però, el nus gordià d'aquella opaca operació no va començar a desfer-se fins a anys després, a través d'una querella contra Grebler i contra el mateix Costabella i també contra altres dos, l'ex director general adjunt, Carles Monreal, i el llavors secretari del consell de l'asseguradora, Carles Ferrer. En el curs de la instrucció, la Fiscalia Anticorrupció va abocar seriosos dubtes, mai aclarits, sobre l'auditoria externa de MNA i sobre les comissions generades de la confusió.
En els anys del fulgor, Caixa Catalunya va abordar adquisicions de renom, com una participació a Catalana Occident, l'asseguradora dels Serra Santamans i dels Juncadella, o l'intent menys gloriós de fer-se amb el control de Banc Atlàntic, llavors en mans del grup financer saudita ABC, i que havia estat presidit pel cimenter Casimiro Molins, en l'etapa en què l'entitat va pertànyer a l'antic holding de Ruíz Mateos. La caixa d'estalvis de fundació pública va travessar la temptació de fer banca-segurs, una especialitat maleïda si es té en compte el seu nefast balanç (Fortis en La Caixa o, salvant les distàncies, Agrupació Mútua amb Bankpime).
Hi ha moments en què els negocis són huracans. Quan el vent bufava a favor, Caixa Catalunya va aixecar el que fet i fet seria el seu segon mausoleu: la febre del maó. El 1998, Josep Maria Loza es va encimbellar a la direcció general, gràcies a l'impuls de Serra Ramoneda i a la decadència de Costabella. Loza havia nascut a l'últim pis de la seu de l'entitat (situada a Via Laietana) ja que és fill d'un antic conserge que ocupava un pis a l'àtic del mateix edifici. Loza es considerava de la casa, fins al punt de prendre's el seu cessament com una traïció que va venjar en ingressar en la competència (La Caixa, la casa gran) un xec de cinc milions d'euros, en concepte d'indemnització i una quantitat equivalent del seu fons de pensions.
Serra Ramoneda el propulsà i Narcis Serra li va fer la vida impossible, fins que el propi Loza va marxar donant un cop de porta. Va ser ell solament qui va hipotecar la caixa. Loza es va llançar sobre el negoci immobiliari al mateix temps que posava la gestió en mans de Boston Consulting. Va obrir a França i Portugal, i va entrar als països de l'Est d'Europa; també va inaugurar 300 noves oficines. La seva fugida cap endavant va ser sostinguda fins a l'arribada de Narcís Serra a la presidència, el 2005. Es retirava el veterà professor, que recentment va resumir el seu periple en el llibre-violí Els errors de les caixes i, a canvi, entrava el polític, ex alcalde, democratizador de la maquinària bèl·lica espanyola en Defensa i vicepresident durant el segon Felipisme.
Entre 2005 i 2010, es va marcar l'últim preu i va esclatar la bombolla. Loza es va refugiar en el Consorci Hospitalari i va ennoblir la seva carrera al costat de Mariona Carulla, al Palau de la Música. La fusió Catalunya-Tarragona-Manresa va desembocar en la dura realitat actual: la fi de l'estalvi popular, de l'obra social i del mecenatge. La nostàlgia viurà un temps en la memòria de la Pedrera, la seu de la Fundació CatalunyaCaixa, que va organitzar el 2010 la seva última exposició de referència, basada en l'obra de Marià Fortuny, el pintor que va enlluernar a Gabriele d'Annunzio i al que Proust va anomenar el "mag de Venècia". Mentre s'apaguen les llums de la Casa Milà, mai oblidarem les tardes de foc que ens van proporcionar els fauvistes penjats en les seves parets ni els llenços del Petit Leonardo, com reconèixer a Fortuny en el seu temps. Després, res.
CatalunyaCaixa és una cruïlla entre la cosa pública i la privada. Va ser creada per la Diputació de Barcelona però ha estat gestionada sempre des d'interessos personals. La va presidir el mític Joan Sureda i la va dirigir Joan Bilbao, conegut per les escoltes que ell instal·lava en els despatxos dels seus equips. A Sureda li han succeït un filo socialista (Serra Ramoneda, procedent de la saga tèxtil Serra-Feliu) i un socialista confés (Narcís). CatalunyaCaixa ha de ser (i no és) la dona del César. Convé no oblidar que va ser nacionalitzada, fa uns mesos, per 3.000 milions d'euros, uns diners sortits de la butxaca del contribuent.
El testimoni del seu expresident, Narcís Serra, ha perdut el glamur d'un altre temps, fins a buidar-se per falta de substància. Fernando Casado acceptà i va rebutjar el càrrec gairebé en el mateix instant, mentre que, els seus minvants successors han demostrat que li temen al tron més que al mateix dimoni. No és per menys, quan s'obre el meló de les imputacions en tot el sector.
Encara que l'entitat es troba en la llista de les que han rebut ajudes de l'Estat, la remuneració dels seus directius va voler mantenir l'empremta de l'antic règim (el seu actual president executiu, Adolf Todó, percebia 1,5 milions d'euros anuals, fins que el fons de rescat Frob li va imposar, el febrer passat, una reducció dràstica i se'l va deixar en 300.000 euros), un mecanisme que sumava salaris, blindatges, sistemes d'estalvi i primes d'assegurances. De la pista del Frob, presentada pel duo Congrés-Banc d'Espanya, no cal esperar gran cosa. De la Fiscalia, en canvi, sortiran els laments: "ho tenim clar i només ens falta donar forma a les acusacions", assenyalen mitjans judicials.
La compra de MNA es va realitzar sota el mandat del llavors president Antoni Serra Ramoneda, economista de fust però tan bon acadèmic (exrector de la UAB) com a mal gestor. La va dur a terme l'exdirector general, Francesc Costabella, un home amb pedres en les sabates i comptes a l'exterior. El financer André David Grebler va ser el beneficiari de la venda de MNA a Caixa Catalunya, al febrer de 1995, a través d'una empresa instrumental suïssa però, el nus gordià d'aquella opaca operació no va començar a desfer-se fins a anys després, a través d'una querella contra Grebler i contra el mateix Costabella i també contra altres dos, l'ex director general adjunt, Carles Monreal, i el llavors secretari del consell de l'asseguradora, Carles Ferrer. En el curs de la instrucció, la Fiscalia Anticorrupció va abocar seriosos dubtes, mai aclarits, sobre l'auditoria externa de MNA i sobre les comissions generades de la confusió.
En els anys del fulgor, Caixa Catalunya va abordar adquisicions de renom, com una participació a Catalana Occident, l'asseguradora dels Serra Santamans i dels Juncadella, o l'intent menys gloriós de fer-se amb el control de Banc Atlàntic, llavors en mans del grup financer saudita ABC, i que havia estat presidit pel cimenter Casimiro Molins, en l'etapa en què l'entitat va pertànyer a l'antic holding de Ruíz Mateos. La caixa d'estalvis de fundació pública va travessar la temptació de fer banca-segurs, una especialitat maleïda si es té en compte el seu nefast balanç (Fortis en La Caixa o, salvant les distàncies, Agrupació Mútua amb Bankpime).
Hi ha moments en què els negocis són huracans. Quan el vent bufava a favor, Caixa Catalunya va aixecar el que fet i fet seria el seu segon mausoleu: la febre del maó. El 1998, Josep Maria Loza es va encimbellar a la direcció general, gràcies a l'impuls de Serra Ramoneda i a la decadència de Costabella. Loza havia nascut a l'últim pis de la seu de l'entitat (situada a Via Laietana) ja que és fill d'un antic conserge que ocupava un pis a l'àtic del mateix edifici. Loza es considerava de la casa, fins al punt de prendre's el seu cessament com una traïció que va venjar en ingressar en la competència (La Caixa, la casa gran) un xec de cinc milions d'euros, en concepte d'indemnització i una quantitat equivalent del seu fons de pensions.
Serra Ramoneda el propulsà i Narcis Serra li va fer la vida impossible, fins que el propi Loza va marxar donant un cop de porta. Va ser ell solament qui va hipotecar la caixa. Loza es va llançar sobre el negoci immobiliari al mateix temps que posava la gestió en mans de Boston Consulting. Va obrir a França i Portugal, i va entrar als països de l'Est d'Europa; també va inaugurar 300 noves oficines. La seva fugida cap endavant va ser sostinguda fins a l'arribada de Narcís Serra a la presidència, el 2005. Es retirava el veterà professor, que recentment va resumir el seu periple en el llibre-violí Els errors de les caixes i, a canvi, entrava el polític, ex alcalde, democratizador de la maquinària bèl·lica espanyola en Defensa i vicepresident durant el segon Felipisme.
Entre 2005 i 2010, es va marcar l'últim preu i va esclatar la bombolla. Loza es va refugiar en el Consorci Hospitalari i va ennoblir la seva carrera al costat de Mariona Carulla, al Palau de la Música. La fusió Catalunya-Tarragona-Manresa va desembocar en la dura realitat actual: la fi de l'estalvi popular, de l'obra social i del mecenatge. La nostàlgia viurà un temps en la memòria de la Pedrera, la seu de la Fundació CatalunyaCaixa, que va organitzar el 2010 la seva última exposició de referència, basada en l'obra de Marià Fortuny, el pintor que va enlluernar a Gabriele d'Annunzio i al que Proust va anomenar el "mag de Venècia". Mentre s'apaguen les llums de la Casa Milà, mai oblidarem les tardes de foc que ens van proporcionar els fauvistes penjats en les seves parets ni els llenços del Petit Leonardo, com reconèixer a Fortuny en el seu temps. Després, res.
CatalunyaCaixa és una cruïlla entre la cosa pública i la privada. Va ser creada per la Diputació de Barcelona però ha estat gestionada sempre des d'interessos personals. La va presidir el mític Joan Sureda i la va dirigir Joan Bilbao, conegut per les escoltes que ell instal·lava en els despatxos dels seus equips. A Sureda li han succeït un filo socialista (Serra Ramoneda, procedent de la saga tèxtil Serra-Feliu) i un socialista confés (Narcís). CatalunyaCaixa ha de ser (i no és) la dona del César. Convé no oblidar que va ser nacionalitzada, fa uns mesos, per 3.000 milions d'euros, uns diners sortits de la butxaca del contribuent.
Comentaris
