Més austeritat = més crisi
La crisi cada vegada és més important i més profunda. Tant a Catalunya, com a l’estat espanyol, com a Europa. Davant d’aquesta situació, els organismes internacionals (amb alguns matisos), les autoritats europees, estatals o subestatals, així com una gran majoria dels economistes i els “policymakers” representants de la ortodòxia econòmica (el que s’anomena el “mainstream”) aconsellen o imposen més i més polítiques d’austeritat, per disminuir el dèficit i el deute públics i, segons ells, poder sortir de la crisi.
Tanmateix, més austeritat significa més crisi, més patiment per a les persones i pel teixit de petites i mitjanes empreses, sense solucionar, ni tant sols entreveure la solució, de la crisi que vivim. Al contrari, cada cop ens trobem més enfonsats en el pou de la crisi, això sí, d’una manera lenta, que potser ens fa patir una mica menys intensament però durant molt més temps.
Com ja sabem tots, la crisi comença amb una bombolla immobiliària als Estats Units, a partir de les subprimes, la qual també és produeix a altres països i especialment a Gran Bretanya, Irlanda i l’estat espanyol. El creixement artificial dels preus dels immobles es veu acompanyat per un augment dels preus dels actius financers (bombolla financera), tot plegat facilitat pel procés de liberalització i desregulació del sistema financer i per la forta baixada dels tipus d’interès del diner.
A darrera de tot aquest procés hi ha el gran increment de la desigualtat en la distribució de la renda als països desenvolupats des dels anys 80s del segle passat, que empobreix i posa en crisi la mateixa existència de la classe mitjana i, en especial, la seva capacitat de generar una demanda de consum suficient per a les necessitats de l’economia. Les facilitats per a l’endeutament i l’apalancament a les famílies i les Pimes, que venen possibilitades per la liberalització i desregulació del sistema financer i els baixos tipus d’interès, permeten mantenir artificialment la demanda d’immobles i d’actius financers que generen les bombolles. Fins que aquestes peten.
Quan aquest fenomen es produeix comença també la crisi de les institucions financeres (bancs i caixes) que, d’una banda, com les empreses i les famílies s’havien anat endeutant més i més --per participar també en les bombolles immobiliària i financera-- especialment en el mercat interbancari, tant nacional com internacional, i amb un paper important dels bancs dels països més desenvolupats com Alemanya o els Estats Units. D’altra banda, a partir del començament de la crisi, aquestes institucions financeres veuen com els seus actius, especialment els immobiliaris i financers, van perden valor, i els seus passius (endeutament, morositat) s’incrementen. La confiança de les institucions financeres entre elles també entra en crisi i cada cop els és més complicat trobar finançament en el mercat interbancari. La crisi del sistema bancari es va fent més i més profunda.
Òbviament, la crisi immobiliària, més la crisi financera, més la crisi bancària tenen una repercussió en l’economia real: disminueix l’activitat econòmica i el PIB i augmenta l’atur. L’economia entra en una recessió cada cop més profunda. L’augment del dèficit públic i del deute públic es van fent més grans a mesura que s’incrementa la recessió. Si, a més, la medecina que s’aplica per sortir de la crisi són les polítiques d’austeritat la cosa s’agreuja. S’entra en un cercle viciós del que no podem sortir: la recessió provoca més dèficit i més deute públics, això més polítiques d’austeritat que donen lloc a més recessió i a un nou creixement del dèficit i del deute públic.
Al mateix temps, en el cas dels països de l’eurozona que no tenen moneda sobirana pròpia sinó que utilitzen el euro, cada cop es fa més difícil finançar el dèficit i el deute públic: cada cop costa més col·locar-lo en els mercats financers i els tipus d’interès i les primes de risc que cal pagar per aconseguir el finançament cada cop són més elevats. Aquests països tenen greus i creixents problemes de liquiditat i de solvència i en alguns casos arriben a tenir un perill real de fer fallida (“default”). Aquest no és el cas dels països amb moneda pròpia sobirana (USA, UK, Japó, etc) que no tenen cap problema per finançar els dèficits i el deute amb l’emissió de la seva moneda sobirana i, per tant, en cap cas no tenen el perill de fer fallida.
Com han explicat molt bé Richard C. Koo, després d’estudiar l’experiència japonesa recent, o bé la gent del Levy Institute i de la MMT (Modern Monetary Theory), que van preveure-la ja fa un cert temps, no estem davant d’una crisi cíclica normal sinó d’una “balance sheet recession”. Aquesta es produeix quan peten les bombolles immobiliària i financera i aleshores el sector privat (famílies, empreses i institucions financeres) ha d’entrar en un procés de desendeutament, desapalancament i minimització del seu deute.
El sector privat desencadena un procés de desendeutament, malgrat que els tipus d’interès són molt baixos, el que ens porta cap a una espiral deflacionista. En aquest moment es necessita un estímul fiscal (dèficit) del sector públic, per tal d’evitar entrar en una recessió cada cop més profunda, que ha de durar almenys fins que el sector privat torni a ser capaç d’endeutar-se i gastar d’una forma normal. L’estímul fiscal és un factor important que va permetre que el Japó tingués una “dècada perduda” però no entrés en una recessió més profunda o que els Estats Units no tinguin una recessió tant important com a la eurozona.
*Antoni Soy és professor d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic. També és membre de l'European Forum for Clusters in Emerging Industries (EFCEI).
Tanmateix, més austeritat significa més crisi, més patiment per a les persones i pel teixit de petites i mitjanes empreses, sense solucionar, ni tant sols entreveure la solució, de la crisi que vivim. Al contrari, cada cop ens trobem més enfonsats en el pou de la crisi, això sí, d’una manera lenta, que potser ens fa patir una mica menys intensament però durant molt més temps.
Com ja sabem tots, la crisi comença amb una bombolla immobiliària als Estats Units, a partir de les subprimes, la qual també és produeix a altres països i especialment a Gran Bretanya, Irlanda i l’estat espanyol. El creixement artificial dels preus dels immobles es veu acompanyat per un augment dels preus dels actius financers (bombolla financera), tot plegat facilitat pel procés de liberalització i desregulació del sistema financer i per la forta baixada dels tipus d’interès del diner.
A darrera de tot aquest procés hi ha el gran increment de la desigualtat en la distribució de la renda als països desenvolupats des dels anys 80s del segle passat, que empobreix i posa en crisi la mateixa existència de la classe mitjana i, en especial, la seva capacitat de generar una demanda de consum suficient per a les necessitats de l’economia. Les facilitats per a l’endeutament i l’apalancament a les famílies i les Pimes, que venen possibilitades per la liberalització i desregulació del sistema financer i els baixos tipus d’interès, permeten mantenir artificialment la demanda d’immobles i d’actius financers que generen les bombolles. Fins que aquestes peten.
Quan aquest fenomen es produeix comença també la crisi de les institucions financeres (bancs i caixes) que, d’una banda, com les empreses i les famílies s’havien anat endeutant més i més --per participar també en les bombolles immobiliària i financera-- especialment en el mercat interbancari, tant nacional com internacional, i amb un paper important dels bancs dels països més desenvolupats com Alemanya o els Estats Units. D’altra banda, a partir del començament de la crisi, aquestes institucions financeres veuen com els seus actius, especialment els immobiliaris i financers, van perden valor, i els seus passius (endeutament, morositat) s’incrementen. La confiança de les institucions financeres entre elles també entra en crisi i cada cop els és més complicat trobar finançament en el mercat interbancari. La crisi del sistema bancari es va fent més i més profunda.
Òbviament, la crisi immobiliària, més la crisi financera, més la crisi bancària tenen una repercussió en l’economia real: disminueix l’activitat econòmica i el PIB i augmenta l’atur. L’economia entra en una recessió cada cop més profunda. L’augment del dèficit públic i del deute públic es van fent més grans a mesura que s’incrementa la recessió. Si, a més, la medecina que s’aplica per sortir de la crisi són les polítiques d’austeritat la cosa s’agreuja. S’entra en un cercle viciós del que no podem sortir: la recessió provoca més dèficit i més deute públics, això més polítiques d’austeritat que donen lloc a més recessió i a un nou creixement del dèficit i del deute públic.
Al mateix temps, en el cas dels països de l’eurozona que no tenen moneda sobirana pròpia sinó que utilitzen el euro, cada cop es fa més difícil finançar el dèficit i el deute públic: cada cop costa més col·locar-lo en els mercats financers i els tipus d’interès i les primes de risc que cal pagar per aconseguir el finançament cada cop són més elevats. Aquests països tenen greus i creixents problemes de liquiditat i de solvència i en alguns casos arriben a tenir un perill real de fer fallida (“default”). Aquest no és el cas dels països amb moneda pròpia sobirana (USA, UK, Japó, etc) que no tenen cap problema per finançar els dèficits i el deute amb l’emissió de la seva moneda sobirana i, per tant, en cap cas no tenen el perill de fer fallida.
Com han explicat molt bé Richard C. Koo, després d’estudiar l’experiència japonesa recent, o bé la gent del Levy Institute i de la MMT (Modern Monetary Theory), que van preveure-la ja fa un cert temps, no estem davant d’una crisi cíclica normal sinó d’una “balance sheet recession”. Aquesta es produeix quan peten les bombolles immobiliària i financera i aleshores el sector privat (famílies, empreses i institucions financeres) ha d’entrar en un procés de desendeutament, desapalancament i minimització del seu deute.
El sector privat desencadena un procés de desendeutament, malgrat que els tipus d’interès són molt baixos, el que ens porta cap a una espiral deflacionista. En aquest moment es necessita un estímul fiscal (dèficit) del sector públic, per tal d’evitar entrar en una recessió cada cop més profunda, que ha de durar almenys fins que el sector privat torni a ser capaç d’endeutar-se i gastar d’una forma normal. L’estímul fiscal és un factor important que va permetre que el Japó tingués una “dècada perduda” però no entrés en una recessió més profunda o que els Estats Units no tinguin una recessió tant important com a la eurozona.
*Antoni Soy és professor d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic. També és membre de l'European Forum for Clusters in Emerging Industries (EFCEI).
Comentaris
