La setmana passada, un dels economistes més interessants d'aquest país, Luis Garicano, abandonava el seu paper com a membre de l'equip editorial del magnífic blog Nada es gratis, creat per FEDEA.

En aquesta web pot trobar-se una col·lecció d'estupends articles sobre les qüestions clau de l'economia espanyola d'aquests difícils anys, des dels problemes de competitivitat als de la reforma del sistema financer, sense que deixi d'haver qualsevol tema que a partir de dades pugui ser analitzat d'una manera independent i crítica, que no significa obviar les conviccions de cadascun.

Garicano és, a més, professor d'Economia i Estratègia de la London School of Economics, catedràtic d'Economia Aplicada i posseïdor d'uns quants premis per la seva funció investigadora i divulgativa. Recentment ha estat notícia com a signant del manifest junt a Elisa de la Nuez i César Molinas, entre altres, del manifest a favor de la reforma dels partits polítics, assenyalats com el centre de la deterioració institucional que viu Espanya.

Al llarg dels més de quatre anys d'existència del blog, una de les majors decepcions sofertes per aquest economista, i segurament un dels motius pels quals ha decidit abandonar la seva responsabilitat editorial, ha estat el fet que en aquest país difícilment passa alguna cosa encara que les situacions denunciades siguin d'una gravetat meridiana. "Ha importat el que hem escrit per a alguna cosa? Han succeït coses perquè nosaltres hem empès en aquesta direcció?", es pregunta en un paràgraf del seu comiat.

Unes preguntes que posa gairebé com a tancament a unes reflexions precedents en les quals se sorprèn de la falta de crítica amb que la premsa espanyola, en general, treballa. Cita en aquest sentit un parell d'exemples concrets sobre els greus problemes travessats per empreses com Iberdrola, El Corte Inglés i Telefónica, assenyalant el paper exercit per "dos mitjans capdavanters espanyols…, un de general i un altre econòmic, un d'un grup, un altre de l'altre, però seria igual en els altres… o sigui, que no és biaix ideològic".

Però callen els mitjans, i en conseqüència contradiuen el rol que els és atribuït, per les dificultats econòmiques que travessa la major part de la premsa o se sotmeten al silenci perquè han arribat al convenciment que facin el que facin, diguin el que diguin, el seu esforç no tindrà conseqüències socials? Probablement, es posi l'accent en una o una altra direcció, les respostes han d'estar relacionades.

Fa ja bastants anys, quan els primers problemes greus de corrupció política van començar a copejar en CiU, recordo la solitud que sentia llavors l'únic gran mitjà que es va atrevir a anar al fons de l'assumpte, mentre les capçaleres "catalanes" majoritàries es lliuraven a una complicitat lamentable. Segurament, a la vista, de com han evolucionat els esdeveniments els editors més compromesos l'hi hagin preguntat una vegada i una altra, com l'hi ha estat preguntant Luis Garicano.

I és que si un se submergeix en l'actualitat dels últims anys, en la d'aquests dies, resulta molt difícil escapar a aquesta sensació de que en aquest país, es faci el que es faci, es digui el que es digui, en el fons mai passa res, la qual cosa reconeguin amb mi és profundament trist.

És possible que sapiguem el que ja sabem del cas Bárcenas, dels correus electrònics que impliquen al president del Govern, dels sobres repartits entre figures preeminents del partit majoritari i tinguem de vegades la sensació de que no està passant res? És possible que hàgim assistit a l'assalt al Palau de la Música, amb la connivència directa o indirecta del partit que governa a Catalunya i no passi res? És possible que la Casa Reial estigui sota sospita en tants fronts, i més enllà de la pena de telenotícies d'algun dels seus membres, i no passi res?

És possible que, després de 30 anys d'administració socialista en la Junta d'Andalusia i amb l'escàndol dels EROs sobre la taula, assumeixi el relleu en la presidència una persona l'únic currículum de la qual estigui precisament en llocs rellevants d'aquesta administració i digui amb veu profunda i commoguda que li avergonyeix la corrupció sense una mica d'autocrítica?

És possible, en fi, que el gran delegat a l'ombra dels socialistes catalans, el totpoderós Pepe Zaragoza estigui acusat d'espionatge polític, dimiteixi en conseqüència del seu càrrec a l'executiva federal del PSOE i es mantingui com a diputat, acceptant el seu partit que sigui indigne de representar als seus militants però no als ciutadans que suposadament l'han triat, i que no passi res?

Algunes veus creuen que si no passa res és, precisament, per la generalització de la corrupció i, per tant, la falta d'una alternativa política sense cap deshonra. I si que passa, afegeixen, i ho reflecteixen les enquestes del CIS que mostren la contínua pèrdua de credibilitat de la classe política, però al no existir aquesta alternativa no es mostra electoralment aquest rebuig. Tal vegada. Però, llavors, és hora de fer sonar les alarmes, perquè pitjor que l'absència d'alternativa política és la d'alternatives socials i que, contra el títol d'aquest blog, la corrupció, la incompetència i la passivitat surtin gratis.