Iryo, en xoc

Carlos Bertomeu, president d’Iryo i d’Air Nostrum, està en xoc. Les seues empreses estan en xoc. L’empresari valencià, amb 32 anys d’experiència en el transport de persones, va començar l’any sense haver patit cap accident. Primer Adamuz (Còrdova) i ahir Urda (Toledo) han colpit sense pietat la companyia ferroviària que, amb el seu president al capdavant, es va posar ahir a disposició dels afectats.

Les declaracions de Bertomeu en el lloc de l’accident demostren la responsabilitat i la incredulitat que té la companyia, un dels dos operadors privats que operen l’alta velocitat a Espanya. Iryo ha patit els dos accidents tràgics succeïts enguany a Espanya. No s’ho poden creure. En cap d’ells han tingut responsabilitat del que s’ha patit.

L’estat de xoc no va derivar ahir en paràlisi. La decisió personal de Bertomeu va ser donar la cara. Com més prompte, millor. Amb tota la intensitat que té la humanitat incapaç de comprendre el succeït. Tota la seua organització el va seguir i ell va ser dels primers a arribar.

El seu tren estava parat, complint la normativa i les indicacions, i un tren de Renfe el va embestir. Dins de l’Iryo sinistrat hi era la cap de premsa de la companyia. Va haver de ser hospitalitzada. La situació va deixar Bertomeu sol davant la núvol de micròfons. Ell va arribar tan prompte com va poder.

Hi ha paraules que fan mal d’escoltar-les. “Dolor terrible. Ha passat això, que no hauria d’haver passat mai, una altra vegada“, va ser el primer que li va eixir de dins a Bertomeu.

La part de la responsabilitat el va portar al president d’Iryo a transmetre el més important als mitjans de comunicació en dos minuts. “Estem posant tots els mitjans que té la companyia per ajudar”, va dir.

Amb pesar i la veu trencada, va contestar la pregunta abans que li la feren. Mentre deia “no vos contestaré preguntes perquè em preguntareu per les causes, com ja va passar l’altra vegada”, se li notava la frustració de tenir la maleïda experiència d’haver passat ja per un accident tràgic. L’experiència el va fer esquivar polèmiques per centrar-se en allò que els polítics s’esquiven. Les víctimes són els morts, les seues famílies, els ferits, els seus cercles pròxims.

Donar la cara, estar i ajudar des del respecte i l’acompanyament a qui de veritat ha patit. L’estat de xoc es retroalimenta en sentir al teu voltant tant de dolor. Aquest sentiment invadeix les decisions per focalitzar-se només en les persones. Res a vore amb intentar mantindre una cadira.

En el primer accident es va intentar culpar Iryo, qüestió que es va demostrar completament falsa. Per si colava, les primeres reaccions d’Óscar Puente van ser dir que “no sabem si ha estat el material rodant o la via”. Però és que ara el tren estava parat. Detingut per una estructura que té en la piràmide de decisió el mateix ministre.

Aquesta part, la d’assignar culpa que forma part de la prioritat del Ministeri de Transports, per a Bertomeu no competia amb els seus pensaments ahir. Per això va dir: “Les causes s’investigaran, nosaltres estem a disposició de les autoritats, aquest és un sector regulat, ara hi ha una comissió que estudia l’accident”.

Aquell era un previ per tornar al que és important: “Però la finalitat de la investigació és saber què ha passat perquè això no torne a passar perquè això és sincerament terrible i ho sent infinit per les víctimes”.

No s’ho creu. Els que han estat amb ell saben que no ho pot entendre perquè tampoc el seu entorn, que per naturalesa professional té ampli coneixement en transport, és capaç d’entendre-ho. Les veus es trenquen com la de Bertomeu. “Carlos està consternat amb més de 100 morts”, diuen els molt pròxims a ell.

La consternació és absoluta. Veuen les llàgrimes a punt de brollar en part dels responsables polítics i saben que aquesta part serà investigada. L’experiència i dedicació fa que aquest apartat es quede en “tasques pendents” perquè hi ha massa afectats que han esgotat els seus llàgrims. Arribarà, però no encara.

El consol, estar en primera persona, posar-se a disposició, aguantar l’abatiment s’entrellaça amb la frustració d’una vida dedicada al transport que enguany li colpeja amb saña. Es barreja amb la incredulitat del qui va patir el cop dramàtic a Adamuz i ara el deixa en xoc amb la convicció que no s’ha produït un succés per atzar sinó una gestió que xoca frontalment amb els principis que regeixen en l’empresa privada.

Com no estarà en xoc? Com no estaran les seues empreses en xoc? Paraules pronunciades quan el cotxe torna amb nit tancada i que fan mal d’escoltar-les: “És que hauria de funcionar, no hauria de fallar”. Davant aquest dolor, la resposta és la responsabilitat amb què la companyia ha d’atendre i atén i una enorme incredulitat perquè fins i tot el més estrany, inversemblant, inaudit i inexplicable ha ocorregut.

I no una, sinó dues vegades. Iryo, en xoc.