La bretxa digital de les empreses

Les microempreses no haurien de tindre que convertir-se en expertes en facturació electrònica només per a complir amb la normativa. No obstant això, amb la generalització progressiva de la facturació electrònica obligatòria a Europa, aquest és precisament el risc que es dibuixa.

La facturació electrònica permet automatitzar processos, reduir errors, accelerar els pagaments i generar autèntiques guanys de productivitat; així doncs els beneficis esperats són reals. Però la transformació digital només compleix el seu objectiu quan la tecnologia simplifica de veritat la vida d’aquells que l’usen. Si milions d’empreses han de dominar noves normatives, nous formats, múltiples plataformes i obligacions de reporting cada vegada més complexes simplement per a continuar emetent les seues factures, la seua activitat no es simplifica, al contrari: la complexitat del sistema es trasllada a elles. I són les empreses més menudes les que assumiran el cost més alt.

Una mateixa normativa, conseqüències molt diferents

A la Unió Europea, el 99 % de les empreses són microempreses o pimes. Són prop de 32 milions, ocupen quasi la meitat dels treballadors del sector privat i generen quasi un terç de la facturació empresarial europea. No són un segment marginal: són la base de l’economia a Europa.

Per a un autònom, un comerciant o una empresa de cinc empleats, la realitat és molt diferent.

No obstant això, no totes afronten aquesta transició amb els mateixos mitjans. Les grans empreses compten amb sistemes ERP, equips de TI, experts fiscals i els recursos necessaris per a absorbir canvis normatius complexos. Per a elles, la facturació electrònica és un projecte exigent, però manejable. Per a un autònom, un comerciant o una empresa de cinc empleats, la realitat és molt diferent. La persona que emet les factures sol encarregar-se també dels clients, els proveïdors i el dia a dia del negoci. Cada nova obligació significa, sobretot, temps dedicat al compliment normatiu en lloc del desenvolupament del negoci. La normativa és la mateixa per a tots. Els seus efectes, no.

La complexitat sempre existirà. La veritable pregunta és qui l’ha de gestionar

La facturació electrònica és, per naturalesa, un assumpte complex. Les normatives fiscals són complexes. Els processos de negoci són complexos. Els intercanvis comercials internacionals també ho són. Pretendre el contrari seria ingenu, i dissenyar polítiques públiques sobre aquesta base conduiria inevitablement a sistemes mal adaptats.

La veritable pregunta no és si la complexitat existeix, sinó qui l’ha de gestionar. Aquesta responsabilitat recau en les administracions públiques, els organismes de normalització i els proveïdors de solucions, no en les empreses usuàries, i molt menys en els milions de microempreses que no compten amb els recursos necessaris per a absorbir-la.

Aquest principi ha de guiar el disseny dels sistemes de facturació electrònica. Una petita empresa no hauria de tindre que conéixer els formats aplicables a cada país, els mecanismes de transmissió de dades fiscals o l’arquitectura tècnica dels sistemes. El seu paper és emetre una factura; que la infraestructura, el programari i els proveïdors de serveis s’ocupen de la resta. En canvi, quan cada Estat desenvolupa els seus propis formats, plataformes i exigències de reporting, les grans empreses poden adaptar els seus sistemes. Les microempreses, en general, no poden. Com més fragmentat és l’ecosistema, major és la desavantatge competitiva per a les empreses més menudes.

La complexitat normativa com a barrera a la competència

Hi ha un factor que continua subestimant-se en aquest debat: la complexitat normativa no afecta per igual totes les empreses. Les grans compten amb els recursos necessaris per a adaptar els seus sistemes i absorbir els costos de compliment. Les microempreses, en canvi, tenen una capacitat d’inversió i adaptació molt més limitada. Si complir amb les obligacions de facturació electrònica exigeix programari costós, integracions tècniques complexes o coneixements especialitzats, el compliment normatiu corre el risc de convertir-se en una autèntica barrera d’entrada, fàcil de superar per a les grans empreses, però un obstacle major per a les més menudes.

Això és precisament el contrari del que persegueix la transformació digital. La facturació electrònica hauria de permetre que empreses de totes les mides comercien de forma més senzilla i a menor cost, reduir la càrrega administrativa i facilitar l’intercanvi de dades estructurades amb clients i proveïdors a tota Europa. Sistemes fragmentats, complexos i poc accessibles comprometen aquesta ambició abans fins i tot que puga materialitzar-se.

El veritable criteri d’èxit

En els pròxims anys, l’avanç de la facturació electrònica es mesurarà pel nombre de factures intercanviades, empreses connectades i dades transmeses a les administracions fiscals. Aquests indicadors seran importants. Però no bastaran. Una reforma que mostre una alta taxa de compliment mentre imposa a les microempreses solucions costoses o complexes haurà aconseguit els seus objectius estadístics sense complir el seu propòsit real. El veritable criteri d’èxit està que un autònom, un artesà o un petit comerciant participen plenament en l’economia digital sense haver de dominar la seua complexitat tècnica.

Això és l’accessibilitat: una infraestructura invisible per a qui l’usa. Els proveïdors de solucions, les empreses de serveis, els organismes de normalització i les administracions públiques comparteixen la responsabilitat de fer que el compliment normatiu siga el més senzill i transparent possible. No perquè les microempreses mereixen un tracte especial, sinó perquè la seua capacitat de complir sense fricció és el millor indicador de com de ben dissenyat està un sistema.

Si es supera aquest repte, la facturació electrònica es convertirà en una autèntica palanca d’igualtat econòmica, reduint la bretxa de càrrega administrativa entre grans i petites empreses en lloc d’ampliar-la. En cas contrari, es construeix un sistema fiscal més eficient a costa d’una economia menys competitiva i menys inclusiva.