L’estratègia energètica del Marroc per si té conflictes amb Espanya

El passat 6 de setembre vam publicar a Economia Digital un article titulat «Espanya i el Marroc: l’energia com a palanca geopolítica». Analitzàvem la dependència marroquina d’Espanya en electricitat i gas, i advertíem que Rabat estava desenvolupant una estratègia per a reduir-la. Només dos mesos després, el Projecte de Llei de Finances del Marroc per a 2027 posa negre sobre blanc el que aleshores assenyalàvem: noves centrals de gas, renovables, emmagatzematge i, especialment, infraestructures pròpies per a importar gas natural.

Anàlisi del pla estratègic del Marroc 2027

No es tracta d’un canvi d’estratègia. Els documents oficials confirmen la direcció que ja havíem identificat. No és que haguérem endevinat el que anava a passar ni que fórem gurus de l’energia. És més senzill que això: en el món de l’energia conéixer les variables i posar sentit comú sol ser suficient per a entendre el que passarà, com ja va ocórrer amb l’estret d’Ormuz o Bab el Mandeb.

La fotografia energètica del Marroc

En el nostre article assenyalàvem que el Marroc disposava d’uns 12.000 MW de potència elèctrica instal·lada. El Govern marroquí actualitza ara aquesta xifra a 12.364 MW, dels quals 5.780 MW corresponen a renovables, incloent-hi hidràulica i bombeig. És a dir, un 46,7 % de la potència instal·lada, encara que no de l’energia produïda.

La dependència espanyola també va quedar quantificada: en 2025 Espanya va exportar 3.880 GWh d’electricitat al Marroc, equivalents aproximadament al 8,5 % de la seua demanda anual de referència. A més, la interconnexió permet subministrar uns 900 MW elèctrics, prop del 12 % de la seua demanda màxima.

Pel que fa al gas, la dependència és encara més significativa. El Marroc utilitza les regasificadores espanyoles i el gasoducte Magrib-Europa, en sentit invers, per a introduir un volum equivalent a més del 90 % del seu mercat gasista, segons les nostres estimacions. Aquest combustible alimenta, entre altres consumidors, centrals elèctriques que proporcionen generació gestionable. Això gràcies a la capacitat d’emmagatzematge i regasificació d’Espanya, no perquè disposem del preuat gas. És un matís important per a entendre el que ve.

Renovables, però també centrals de gas

El document oficial confirma que el Marroc no pretén resoldre les seues necessitats energètiques exclusivament mitjançant renovables.

El seu programa d’inversions 2026-2030 contempla més de 18.000 MW de potència, incloent 3.744 MW de centrals de cicle combinat i turbines de gas. Entre elles destaquen Tahaddart II i III, amb 1.400 MW; Al Wahda, amb 990 MW; i Nador, amb 617 MW.

La magnitud és extraordinària: aquests 3.744 MW equivalen al 30 % de tota la potència elèctrica actualment instal·lada al Marroc.

Paral·lelament, desenvolupa projectes com Noor Midelt, amb 1.425 MW fotovoltaics i 2.600 MWh de bateries, a més de nous parcs eòlics, centrals de bombeig i xarxes de transport.

L’estratègia combina renovables per a produir energia competitiva, emmagatzematge per a desplaçar-la i centrals gestionables per a garantir el subministrament quan el vent i el sol no siguen suficients.

Una planificació que reconeix que la transició energètica necessita també estabilitat, flexibilitat i suport. No es pot negar que el pla té molt de sentit geopolític, però a més és pragmàtic i no dogmàtic. El que venim reclamant per a Espanya, dit siga de passada.

El gas: la vertadera clau estratègica

El que crida l’atenció és que el fet d’augmentar la capacitat de cicles combinats augmentaria la dependència d’Espanya pel que fa a la importació de gas. El més rellevant és, per tant, la decisió de desenvolupar infraestructures pròpies d’importació, emmagatzematge i regasificació de gas natural liquat.

El Govern identifica expressament una terminal de GNL a Nador West Med i nous gasoductes per a connectar els principals centres de consum.

Això permetria al Marroc comprar gas internacionalment sense dependre necessàriament de les instal·lacions espanyoles.

Més generació elèctrica pròpia i una porta independent per a importar gas: exactament les dues vulnerabilitats que identificàvem al setembre.

El document no afirma que el Marroc pretenga deixar de dependre d’Espanya. Parla de soberania energètica, diversificació i seguretat de subministrament. Però basta unir els punts per a comprendre’n les conseqüències geopolítiques. Blanc i en botella.

Un Marroc amb més autonomia energètica podrà afrontar eventuals tensions diplomàtiques amb Espanya des d’una posició de menor vulnerabilitat.

La dependència que continuarà sent estratègica

Existeix, però, una tercera dependència menys visible. El Marroc està connectat al sistema elèctric europeu a través d’Espanya. Aquesta connexió no només permet intercanviar electricitat: també aporta el suport d’un sistema molt més gran, especialment en estabilitat de freqüència. Un salvavides.

Construir centrals, renovables i bateries no substitueix automàticament els avantatges de pertànyer a una gran xarxa síncrona.

Però aquest avantatge no sembla que al Marroc li interesse que depenga únicament d’Espanya. Geopolíticament té sentit especialment si veus vindre conflictes.

Vegem la seqüència temporal de projectes per a augmentar la interconnexió amb el sistema elèctric europeu:

La línia del temps: de l’aliança amb Espanya al “Bypass”

• 1997: REMO I Estat: Existència del primer cable Espanya-Marroc
• 2006: REMO II Estat: Existència del segon cable Espanya-Marroc
• 2019: Memoràndum Ampliació Tercer Cable (Inici oficial)
• 2021: Projecte Xlinks (Regne Unit)
• 2026: Impuls seriós 2026 Macrocable a França i relançament amb Portugal

Des de quan es treballa per ampliar la connexió amb Espanya?

La idea d’una tercera interconnexió amb Espanya va tindre la seua formalització tècnica i institucional oficialment al febrer de 2019.

• Els antecedents: Espanya i el Marroc ja comptaven amb dues línies en funcionament sota l’Estret de Gibraltar (REMO I, inaugurada el 1997, i REMO II, el 2006). A mesura que els fluxos comercials van créixer, la necessitat d’ampliar la xarxa es va fer evident.

• L’acord clau (2019): Durant una visita d’Estat dels Reis d’Espanya a Rabat al febrer de 2019, Red Eléctrica de España (REE) i l’homòloga marroquina ONEE van signar un Memoràndum d’Enteniment (MOU) estratègic. En aquest document es va encarregar formalment el disseny d’aquest tercer enllaç de 700 MW. Encara que els plans inicials apuntaven a tindre’l operatiu abans de 2026, els recels estratègics i les necessitats de revisió de seguretat l’han mantingut en fase de redisseny i tramitació dins de la planificació elèctrica a llarg termini.

Quan sorgeixen les altres opcions de manera seriosa?

Les alternatives per a esquivar la xarxa espanyola (bypass) van passar de ser simples idees teòriques a projectes amb suport corporatiu i diplomàtic ferm entre 2021 i 2026.

A. El megaproyecte Xlinks (Regne Unit) — Sorgeix en 2021

És el pioner de les llargues distàncies a la regió. La companyia britànica Xlinks va presentar de forma molt seriosa en 2021 el seu pla per a connectar la regió marroquina de Guelmim-Oued Noun directament amb Devon (Regne Unit) mitjançant un cable submarí de 3.800 km. Va deixar de ser una utopia quan el mateix govern britànic el va declarar projecte d’importància nacional i grans energètiques globals van començar a injectar-li finançament.

B. El macrocable directe a França — Consolidació en 2026

L’alternativa de connectar el Marroc amb França vorejant tota la Península Ibèrica ha donat el seu salt definitiu al llarg de 2026. Impulsat per l’interès de París en assegurar fluxos estables d’energia verda del nord d’Àfrica, els dissenys i anuncis per a aquest corredor submarí de 1.400 quilòmetres des de Nador s’han formalitzat com una prioritat en les agendes d’ambdós països.

C. L’alternativa de Portugal — Reactivació en 2026

Encara que Portugal i el Marroc ja havien calculat els costos d’un enllaç directe cap a l’any 2018, el pla va quedar congelat a causa de la viabilitat econòmica. No obstant això, al setembre de 2026, ambdós governs van acordar formalment recuperar el projecte. La decisió compartida de sol·licitar finançament en bloc a la Comissió Europea va suposar el pas definitiu perquè aquesta opció es convertisca en una alternativa real a l’hegemonia de les xarxes de trànsit espanyoles.

L’ampliació de la connexió amb Europa per Espanya és la més viable econòmicament, la més avançada en el temps i la més lògica des del punt de vista purament elèctric. No obstant això, el panorama de la interconnexió entre ambdós països està marcat per intensos moviments geoestratègics i revisions tècniques. Plantejar les altres opcions té clarament una visió estratègica. El que sorprén és que Europa no ho veja igual i Espanya faça ús de ser país membre per a reforçar aquesta posició.

Una conclusió que es reforça

Al setembre advertíem en aquest mitjà que Espanya disposava d’una palanca energètica important sobre el Marroc, però que el seu valor probablement disminuiria amb el temps.

Avui, la planificació oficial marroquina confirma aquest diagnòstic. I les alternatives passen per altres països europeus que haurien de ser aliats d’Espanya.

Els projectes encara han de construir-se i entrar en funcionament. Mentrestant, Espanya continuarà exercint un paper estratègic. El que dure.

La qüestió ja no és si el Marroc vol diversificar el seu subministrament energètic. El seu Govern ho ha deixat escrit. I té sentit especialment si té en vista qualsevol conflicte amb Espanya, com ja els va tindre amb Algèria quedant aïllada del seu gas. Aquesta situació va ser el resultat d’una forta escalada de tensions polítiques que va portar Algèria a trencar completament les seues relacions diplomàtiques amb Rabat uns mesos abans, a l’agost de 2021.

Espanya té avui una posició rellevant en l’abastiment energètic del Marroc. El Govern marroquí està planificant infraestructures que podrien reduir aquesta dependència durant els pròxims anys, la qual cosa indica que el Marroc veu riscos en la relació energètica amb Espanya i actua en conseqüència.

La qüestió és quant de temps tardarà a aconseguir aquesta independència i com canviarà aleshores l’equilibri entre ambdós països. Encara que la vertadera pregunta és si Espanya entén avui la importància d’aquesta posició de força i si està fent tot el possible per a lluitar per a mantindre aquesta palanca de força amb el Marroc.

Els fets no ens fan ser optimistes. Aquesta posició de braços caiguts deixarà Espanya en una posició de debilitat. Esperem no penedir-nos-en dins de 5 anys.

Com va dir Ramsay Bolton (Joc de Trons): “Si creus que això tindrà un final feliç, és que no has estat prestant atenció”.