La maquinària agrícola també és sobirania alimentària

Durant els últims anys s’ha parlat molt de soberania alimentària. S’ha parlat d’aigua, de costos energètics, fertilitzants, preus a l’origen, relleu generacional i burocràcia. Tot això és important. Però hi ha un element essencial del qual se’n parla molt menys: sense maquinària disponible, sense tallers pròxims, sense recanvis, sense servei tècnic i sense una xarxa de distribució solvent, no hi ha agricultura moderna possible.

La maquinària agrícola no és un bé accessori. És una infraestructura productiva. Un tractor aturat en plena campanya, una segadora sense recanvi, una explotació sense assistència tècnica o un agricultor sense finançament adequat no són simples incidències comercials. Són interrupcions reals de la capacitat productiva del camp.

Per això preocupa l’evolució del canal de distribució i manteniment de maquinària agrícola a Europa i, de manera molt concreta, a Espanya. No pot ser que un agricultor demane cita en un taller i no li reparen el tractor fins d’ací a tres mesos. El sector necessita un servei pròxim, ràpid i econòmic per a disposar de la maquinària que cobrisca les necessitats de l’agricultura del segle XXI. Tenir avanços tecnològics sempre és bo, fins i tot imprescindible en un món cada vegada més globalitzat on Europa està perdent competitivitat a passes gegantines per una política europea equivocada. Els agricultors necessitem, a més, un suport financer suficient per mecanitzar les explotacions, a través d’una PAC que, en lloc de derivar fons a armes, siga un motor que incentive una agricultura més moderna.

La maquinària agrícola és una peça més de la seguretat alimentària. I convé recordar-ho abans que la concentració del canal, la pèrdua d’operadors històrics i l’allunyament dels centres de decisió convertisquen un problema empresarial en un problema estructural per al camp espanyol.