A propòsit dels incendis: davant la demagògia, dades

Tant 2025 com la primera meitat del que portem d’any han sigut excepcionalment generosos en pluges en bona part del territori nacional. Els embassaments i aqüífers s’han recuperat, aportant seguretat hídrica per als pròxims mesos, en contraposició als mals auguris anunciats des del Govern d’Espanya que, com si fora un bruixot de la tribu, només és capaç d’anunciar desgràcies en lloc de previndre-les.

Però diu el refrany que poc dura l’alegria a casa del pobre, i així és en aquesta extrema Espanya que passa del verd frondós i intens de la primavera primerenca al groc assecats de la calor sufocant. Només és qüestió de dies, fins i tot d’hores.

No és res de nou. Els agricultors i ramaders portem generacions convivint amb aquesta realitat. Però els temps i la societat canvien i, amb això, la manera d’interpretar les coses.

Que hi ha sequera, el Govern diu que és canvi climàtic; que plou molt i ens inundem, també és pel canvi climàtic; que fa fred, és pel canvi climàtic, i el de les onades de calor, sens dubte és pel canvi climàtic. Per al bruixot d’aquesta tribu només hi ha una explicació i una solució: “canvi climàtic i pacte d’Estat contra el canvi climàtic”. Lluny de fer una anàlisi crítica de la situació, s’instal·la en la demagògia del monòleg catastròfic.

El problema ja no és si existeix o no el canvi climàtic o establir estratègies per a evitar-lo, sinó que la nostra capacitat d’influir en un fenomen global és nul·la mentre els grans fabricants del món, Xina, Índia i EUA no adopten les mesures oportunes per a això. La qüestió és què podem fer per adaptar-nos a les noves condicions climàtiques i tèrmiques que estem patint.

Ja ho va dir Darwin: “l’espècie que no s’adapta evolucionant, senzillament desapareix”. Per a veure on anem, el millor és veure d’on venim. Fa cinquanta anys, amb l’inici de la democràcia, Espanya comptava amb 35 milions d’habitants. Hui som quasi 50 milions, però el creixement es concentra a Madrid i la costa mediterrània. L’Espanya rural està estancada; més que despoblació, el que no hi ha és creixement.

L’últim pressupost de la dictadura, en 1974, va ser de 3.950 milions d’euros: 112 euros per ciutadà. El de l’actual Govern ascendeix a 485.986 milions d’euros, és a dir, 9.796 euros per habitant. Les xifres parlen per si soles: hui Espanya és un país immensament més ric. La pregunta no és quant gastem, sinó on invertim aquests recursos.

Si ens centrem en la protecció del medi ambient i en els incendis que tant preocupen aquests dies, veiem que a l’arribada de la democràcia, Espanya disposava de 30 avions Canadair per a l’extinció d’incendis sobre una superfície forestal de 11,8 milions d’hectàrees, segons l’últim inventari de l’ICONA.

Hui comptem amb 19,24 milions d’hectàrees de bosc arbrat i d’aquella trentena d’avions tan sols sobreviuen 7, quan hauria d’haver, seguint la lògica anterior, uns 50. Vam rebre la democràcia amb 2,6 avions d’extinció per cada milió d’hectàrees de bosc i cinquanta anys després, amb un Govern que fa de la transició ecològica una de les seues principals banderes, apenas disposem de 0,36 avions per cada milió d’hectàrees.

Els incendis de gran magnitud no es poden combatre sense mitjans aeris suficients. Per això cada vegada escoltem amb més freqüència que determinats focs són “inextingibles” per diversos factors, un d’ells és no tindre hidroavions per a apagar-los.

Els incendis de gran magnitud no es poden combatre sense mitjans aeris suficients

Continue amb més dades. En 1975, el cens agrari registrava 45,5 milions d’hectàrees, de les quals 19,4 milions es conreaven i 26,1 milions eren pastures per al bestiar extensiu. Cinquanta anys després, segons les dades del Ministeri d’Agricultura, la superfície agrària útil s’ha reduït a tan sols 24 milions d’hectàrees, de les quals es conreen 17 milions i tan sols 7 milions són pastures per a la ramaderia extensiva.

Aquí està el gran problema, hem perdut 19 milions d’hectàrees de pastures i deheses on el bestiar s’alimentava i, al mateix temps, netejava càrrega incendiària. Aquestes 19 milions d’hectàrees han passat a estar protegides sota diferents figures, principalment la Xarxa Natura 2000, on l’agricultura i la ramaderia han anat desapareixent com a activitats permeses.

Les xifres despullen la realitat. A Espanya ha canviat el model social i productiu, s’ha abandonat el món rural a la seua sort. La feina de prevenció i manteniment del medi natural que històricament van fer ramaders i agricultors simplement va deixar de fer-se. Tots els governs de la democràcia es van oblidar de qui cuidava el medi natural, i cap Administració va assumir el repte de recuperar-los.

Les conseqüències són clares, les grans columnes de fum ens ho mostren. L’acció de l’ésser humà sobre el medi natural, a través de l’agricultura i la ramaderia, ha perdut influència. Els boscos creixen sense control ni ordre i, per a completar el cercle del despropòsit, no invertim ni un cèntim en prevenció i millora de mitjans aeris d’extinció.

Si de veritat volem conservar el nostre medi natural, cal pagar els serveis ambientals que presten agricultors i ramaders, qui trepitgen la terra cada dia i mantenen viu el territori. No hi ha un altre camí.

Perquè, al final, davant la demagògia només hi ha una resposta possible: les dades. I les dades, una vegada més, desmunten el relat i la eterna litúrgia del bruixot de la tribu.