• Hosbec exigeix a Bustinduy que actualitze l'Imserso igual que les pensions
• Els apartaments turístics marquen el mercat d’edificis en venda a València

Fes aquest exercici amb mi: pensa en algú que no haja viatjat per turisme en l’últim any. O pensa en algú que no vulga fer-ho enguany. Probablement et costarà trobar aquesta persona. No és casualitat: el turisme, l’oci, el leisure ha escalat posicions fins a convertir-se en la segona prioritat de despesa dels consumidors espanyols i europeus, només darrere de l’alimentació i per davant de la sanitat, l’educació o l’habitatge.

Aquest dada la porte a col·lació perquè hi ha un relat que em preocupa: el que presenta el turisme com un problema. Com si fora possible separar l’activitat turística del benestar de qui vivim en els destins. A la Comunitat Valenciana, el turisme representa quasi el 19% del PIB, el 17,4% de l’ocupació i el 19,4% de la recaptació fiscal —més de 9.000 milions d’euros a l’any—, mentre que consumeix de la despesa pública menys d’un terç del que aporta. Si hi ha un sector que contribueix de manera neta a la nostra economia i a la nostra societat, aquest sector és el turisme.

Un ecosistema, no dos bàndols

Quan un hotel obri les seues portes, darrere hi ha proveïdors locals, bugaderies industrials, empreses de manteniment i reformes, transportistes, guies, agricultors, distribuïdors, empreses de seguretat, neteja, tecnologia i energia. El turista que entra per aqueixa porta no sols consumeix allotjament: consumeix transport, comerç, cultura, restauració i activitats. Tot en un cercle virtuós que activa múltiples cadenes de valor.

I hi ha una cosa més que no sempre es té en compte: el turisme no es pot deslocalitzar. Està vinculat a aquest territori, a les seues arrels, al seu paisatge i a la seua gent. Per això és, precisament, el sector més interessat a cuidar l’entorn en què opera. No hi ha dos bàndols. No hi ha un “ells” i un “nosaltres”. Hi ha un ecosistema econòmic i social que, si el cuidem, produeix benestar per a tots.

Reconéixer els impactes sense complexos

Dit això, seria irresponsable negar que el turisme té impactes. N’hi ha: saturació en determinats espais, pressió sobre la mobilitat, tensions en l’habitatge, externalitats mediambientals. Ignorar-los no ens fa més competitius; ens fa més vulnerables. A HOSBEC sempre hem dit que la resposta a aquests problemes no està en els eslògans ni en el rebuig, sinó en la governança, la planificació i la gestió moderna.

Hi ha dos errors que no podem cometre: negar-ho tot, com si no passara res, o demonitzar-ho tot, com si el turisme fora el problema en si mateix. El camí correcte és un altre: és ordenar, equilibrar i millorar. I per a això necessitem un pacte real entre el sector empresarial, les administracions públiques i la ciutadania.

“Turisme que Suma”: una fulla de ruta, no una campanya

Per això a HOSBEC vam tindre clar des d’un primer moment que era obligat sumar-se activament al moviment Turisme que Suma. No és una campanya d’imatge. És una fulla de ruta amb àmbits de treball concrets: convivència i gestió de la saturació, identitat i valors locals, ocupació i condicions laborals, medi ambient i governança públic-privada.

El seu missatge és exigent i alhora senzill: turisme amb dades i mesurament, no amb opinions; turisme amb normes i respecte; turisme amb inversió ambiental; turisme amb ocupació digna; turisme amb institucions i sector alineats. Si volem legitimitat social com a indústria, hem de liderar la millora. No podem esperar que ens la imposen.

Valor, no volum: la batalla pel posicionament

En turisme, com en qualsevol sector, el posicionament és determinant. Si competim només per preu, atraem pressió i marge baix. Si competim per valor, atraem qualitat, major despesa per turista, ocupació estable i reputació. Un destí ben posicionat gestiona millor els seus fluxos, reté i atrau talent, inverteix més i protegeix millor els seus recursos. I, sobretot, conviu millor.

La reputació d’un destí és un actiu col·lectiu. No és de l’hoteler, ni del turista. És de la ciutat, de la comarca, de la província, de la Comunitat Valenciana. Es construeix amb molt d’esforç i pot destruir-se d’un sol cop. Per això el treball que fem en aliança —sector, administracions i societat civil— no és una opció, és una necessitat estratègica.

Un pacte per a tots

El turisme que suma no és només el que fan les empreses. És un pacte de comportament i gestió que implica tots els actors. Les administracions han d’assumir la seua responsabilitat en planificació, capacitat de càrrega, mobilitat i ordenació. Les empreses, en qualitat, ocupació digna, sostenibilitat i innovació. Els turistes, en comportaments responsables i respecte pel destí i per qui viu en ell. Per a gaudir del destí, però cuidant-lo perquè tots puguem i vulguem tornar. I la ciutadania, en exigir bona gestió… però també en reconéixer que el turisme ben fet finança oportunitats, ocupació i prosperitat.

Fes un altre exercici: imagina una Comunitat Valenciana sense turistes. Els aeroports, les estacions de l’AVE, els equipaments culturals, l’hostaleria, els comerços… tot això existeix gràcies, en gran part, al turisme. Ha millorat el turisme la nostra vida personal i professional en els últims 50 anys? La resposta és òbvia. Les oportunitats que crea la mobilitat són incalculables: estudis en altres països, relacions socials sense barreres, accés a preus raonables per a veure món, relacions comercials, oportunitats de treball, inversions… Tot això desapareixeria si el turisme s’esfumara. Ja ho vam viure en primera persona durant la pandèmia i sabem de les seues conseqüències.

El moviment al qual us anime a sumar-vos és aquell en què no hem de triar entre turisme i benestar. Hem de treballar per aqueix turisme amb benestar. Això és, exactament, turisme que suma.

Sempre s’ha dit que en una guerra tots perden i comparteix aquesta afirmació des del punt de vista humà i social. Però, a nivell econòmic, les coses són diferents, ja que molts conflictes moderns estan travessats per interessos amb rerefons econòmic siguen bèl·lics (Iran/Iraq/Ucraïna), polítics (Sàhara-Marroc-Algeria-Espanya) o comercials (aranzels). Que un país guanye o perda amb una guerra no vol dir que participe en ella ni que tinga vinculació alguna: a vegades guanyen o perden tercers de manera col·lateral. Analitzar què guanya o perd cada un pot ajudar-nos a entendre les postures que pren respecte al conflicte o les que pot adoptar en un futur immediat.

Aquest anàlisi em recorda quan, al setembre de 2022, em preguntaven pel sabotatge dels gasoductes Nord Stream en el mar Bàltic. No va quedar establerta públicament una autoria concloent, però sí que era possible analitzar qui guanyava o perdia amb aquell sabotatge. I això, sense provar responsabilitats, ajuda a entendre els interessos en joc.

Ara tenim un conflicte mundial amb una derivada energètica extraordinària. Els conflictes de les últimes dècades han tingut conseqüències energètiques però han d’analitzar-se especialment des d’aquesta perspectiva. Les qüestions militars, nuclears, polítiques o relatives al règim iranià continuen essent essencials per comprendre la guerra; però, si observem on es concentren moltes de les seues conseqüències i atacs, l’energia i les seues infraestructures ocupen un lloc absolutament principal.

Estrangular l’estret d’Ormuz té derivades mundials enormes. A més, els atacs i amenaces sobre infraestructures energètiques i sobre el trànsit marítim han convertit petroli, gas i rutes de subministrament en part central del conflicte.

Diguem això, vegem a qui perjudica i a qui beneficia aquesta derivada energètica, encara que només siga per fer-nos una imatge de les postures que pot prendre cada país en funció dels seus interessos econòmics, més enllà de la seua afinitat política amb un o altre actor.

La guerra d’Iran té guanyadors que no estan directament vinculats a la guerra

Una crisi energètica no afecta igual qui produeix, qui importa o qui té la seua energia atrapada darrere d’una ruta marítima crítica. I la guerra d’Iran està deixant exemples molt clars.

És important deixar clar que, en mercats internacionals com els del gas o el petroli, ens equivoquem si pensem que el preu el determina únicament el nostre proveïdor. El preu es forma en mercats regionals i globals interconnectats. Si un conflicte limita l’oferta i l’escassetat eleva les cotitzacions, l’efecte es transmet ràpidament. Un carregament flexible de GNL pot canviar de destí si un altre mercat ofereix una prima suficient; aquesta possibilitat forma part del funcionament comercial del sector.

Per tant, el problema pot ser de subministrament, de preu, o de disposar de matèria primera i no poder exportar-la, com els ocorre a productors atrapats per l’estret d’Ormuz. De la mateixa manera, els exportadors de GNL les rutes dels quals no travessen zones conflictius poden veure’s clarament beneficiats per preus superiors i, geopolíticament, per la capacitat de decidir on col·locar un producte capaç de condicionar una economia completa.

Una última anotació abans de l’anàlisi: el gas s’utilitza directament en indústries tèrmiques com la ceràmica, el ciment o la metal·lúrgia —per citar sectors importants a Espanya—, però també per generar electricitat mitjançant cicles combinats. Per això la crisi afecta tant el cost industrial directe com, en determinades hores, el preu de l’electricitat.

Abans del conflicte, per Ormuz circulaven uns 20,9 milions de barrils diaris de petroli i derivats; a més, més del 20% del comerç mundial de GNL travessava l’estret. El 89% del cru i condensats que el creuaven es dirigia a Àsia, i la Xina, Índia, Japó i Corea del Sud concentraven el 74%.

QATAR: tindre gas no significa poder vendre’l

Qatar era un dels gegants mundials del GNL, però depén d’Ormuz per traure gran part de la seua producció al mercat. Durant els sis primers mesos de guerra, les seues exportacions de GNL van arribar a caure al voltant d’un 96% respecte al mateix període anterior, amb uns 24.000 milions de dòlars d’ingressos perduts estimats per Reuters. Tindre el recurs no basta si la ruta per comercialitzar-lo deixa de ser segura. És sens dubte un dels grans perjudicats d’aquest conflicte.

AUSTRÀLIA: l’espill contrari

Austràlia també exporta GNL, però està fora d’Ormuz. El Govern australià preveu que els seus ingressos per exportacions de GNL passen de 59.000 milions de dòlars australians en 2025-26 a 65.000 milions en 2026-27, impulsats per l’augment de preus derivat de les disrupcions d’Orient Mitjà.

Això atorga a Austràlia un avantatge geopolític extraordinari més enllà dels beneficis caiguts del cel per la pujada del preu. Ara pot decidir a qui subministra gas i aquest subministrament pot ser clau negociadora que els reporte aquest avantatge geoestratègic tan potent. Mateix producte. Distinta geografia. Resultat completament diferent.

EUA: probablement el gran guanyador estratègic relatiu

Estats Units produeix petroli i gas, és una potència exportadora de GNL i depén molt poc d’Ormuz per al seu propi abastiment. Això no significa que el petroli car siga bo per a la seua economia: augmenta la inflació i els costos de consumidors i empreses. Però, davant la Xina, Japó, Corea o Europa, la seua posició energètica relativa millora. I també la seua capacitat estratègica per subministrar GNL per rutes que no depenen d’Ormuz.

A més, la nova relació petroliera entre Washington i Veneçuela afegeix una important opció estratègica futura. L’acord anunciat a finals d’agost abasta el desenvolupament de 17 camps amb al voltant de 64-65.000 milions de barrils de reserves, encara que aquests recursos no s’han de confondre amb producció disponible immediatament: requereixen inversions, infraestructura i un marc jurídic i comercial estable.

La seqüència Veneçuela-Iran mereix atenció des del punt de vista geopolític, però per si sola no demostra una relació causal entre ambdós esdeveniments. El que sí que es pot afirmar és que el mapa d’opcions petrolieres d’Estats Units és avui diferent del de fa dotze mesos.

Estats Units serà el gran guanyador del conflicte des del punt de vista geopolític-estratègic ja que pot negociar el subministrament amb qui considere oportú a canvi de qualsevol altra negociació. Per portar-ho a l’extrem em plantege què passaria si sent el proveïdor del 35% del GNL d’Europa i podent enviar tot aquest combustible ràpidament a altres clients tan necessitats de GNL (a canvi d’altres negocis) si s’asseuria Europa a negociar assumptes com Groenlàndia, la inversió en armament, l’ús de les seues bases militars… Simplement, Estats Units s’asseuria a negociar amb la clau d’enfonsar l’economia europea o aturar-la amb una decisió que està a la seua mà.

ÀSIA: probablement el gran perdedor

Xina, Índia, Japó i Corea combinen tres problemes: dependència d’importacions, exposició a Orient Mitjà i competència mundial pel GNL disponible.

La conseqüència s’observa en els preus i en les decisions de consum. L’AIE preveu que la demanda de gas asiàtica caiga al voltant d’un 0,5% en 2026 pels majors preus del GNL, que estan provocant substitució de gas per carbó en generació i menors taxes d’utilització en indústries intensives en energia.

EUROPA: energia més cara i pèrdua de competitivitat

Europa també perd perquè importa una part substancial del seu petroli i gas. L’encariment energètic torna a pressionar la competitivitat industrial i augmenta la importància estratègica de proveïdors externs de GNL i gas per canonada. A això s’hi suma que Europa continua reduint la seua dependència energètica de Rússia mentre la guerra a Ucraïna segueix oberta.

Però no tots els països europeus estan igual d’exposats. Espanya —i aquesta és una bona notícia— parteix d’una posició relativament favorable dins del caos mundial gràcies al seu recurs renovable, la seua experiència tecnològica, la seua ubicació geogràfica i una infraestructura gasista especialment desenvolupada.

ESPANYA: una posició relativament resistent

• Una alta penetració renovable implica menor exposició al gas en la generació elèctrica. En 2025 les renovables van produir el 55,5% de l’electricitat espanyola —56,6% incloent l’autoconsum estimat—. L’energia renovable redueix la necessitat física de cremar gas per produir electricitat i aporta major estabilitat davant xocs geopolítics del combustible.
• El gas continua marcant preus en determinades hores, però la seua influència no és constant. En un mercat marginalista, el preu de casació del mercat diari es fixa per a cada període per l’oferta marginal acceptada. En 2022, amb la crisi derivada de la invasió russa d’Ucraïna, els cicles combinats van marcar preu amb molta més freqüència que en 2024. L’expansió renovable redueix estructuralment les hores de dependència del gas, encara que 2025-26 han mostrat que aquesta dependència pot tornar a créixer quan baixa la producció renovable o augmenten les necessitats del sistema.
• La regasificació i l’emmagatzematge donen seguretat de subministrament i flexibilitat. Les plantes espanyoles representen aproximadament el 30% de la capacitat de regasificació de la UE i més del 35% de la seua capacitat d’emmagatzematge en dipòsits de GNL. Això no ens garanteix gas barat: Espanya està exposada a les referències europees i internacionals, inclòs el TTF. Però sí que redueix el risc físic de no disposar de subministrament. Pot semblar poc però és un gran avantatge a l’hora de negociar.
• La diversificació és una altra fortalesa. En 2025, el 67% de l’aprovisionament gasista espanyol va arribar en forma de GNL i es va rebre GNL de 16 orígens diferents. Aquesta diversitat augmenta la capacitat de reacció si un proveïdor canvia de destí o una ruta queda bloquejada —avui Ormuz; demà podrien tensionar-se Suez, Bab el-Mandeb, Malacca o l’entorn de Taiwan—.
• Nota sobre la transició renovable. Una major penetració renovable exigeix xarxes més robustes, nous codis de xarxa, emmagatzematge, demanda flexible, mercats de capacitat i altres eines d’operació. Arribar tard a algunes d’aquestes reformes —i haver patit el tall elèctric de 2025— no invalida la direcció estratègica: reduir la dependència exterior pot fer Espanya més resistent i competitiva i afavorir inversions intensives en electricitat.

No obstant això:

Espanya continua sent importadora neta de gas i petroli i, per tant, paga el xoc mundial de preus.

Indústries com la ceràmica, la química i altres consumidors directes de gas pateixen igualment l’encariment internacional, encara que la diversificació i la infraestructura redueixen el risc d’abastiment.

La capacitat de regasificació ajuda a tindre gas; les renovables ajuden a no necessitar usar-lo.

I potser aquesta siga una de les grans lliçons d’aquesta crisi.

L’AIE estima que l’oferta anual conjunta de GNL de Qatar i Emirats Àrabs Units podria caure uns 54 bcm en 2026 respecte a 2025, mentre nous projectes de Nord-amèrica, Àfrica i Austràlia afegirien prop de 50 bcm de subministrament al balanç mundial.

No estem veient simplement una pujada del petroli i del gas. Estem veient una possible redistribució geogràfica del poder energètic mundial.

Els recursos importen. Però també importa on són, per quina ruta ixen i quant depén cada economia de comprar-los fora.

La geografia torna a ser política energètica.