• Air Nostrum, Baleària, Google, Meta i els hotels s'uneixen per a situar el turisme com a baluard de l'estat del benestar
• El turisme valencià afronta un altre estiu rècord amb preus a l'alça i un 92 % d'ocupació a l'agost

Fes aquest exercici amb mi: pensa en algú que no haja viatjat per turisme en l’últim any. O pensa en algú que no vulga fer-ho enguany. Probablement et costarà trobar aquesta persona. No és casualitat: el turisme, l’oci, el leisure ha escalat posicions fins a convertir-se en la segona prioritat de despesa dels consumidors espanyols i europeus, només darrere de l’alimentació i per davant de la sanitat, l’educació o l’habitatge.

Aquest dada la porte a col·lació perquè hi ha un relat que em preocupa: el que presenta el turisme com un problema. Com si fora possible separar l’activitat turística del benestar de qui vivim en els destins. A la Comunitat Valenciana, el turisme representa quasi el 19% del PIB, el 17,4% de l’ocupació i el 19,4% de la recaptació fiscal —més de 9.000 milions d’euros a l’any—, mentre que consumeix de la despesa pública menys d’un terç del que aporta. Si hi ha un sector que contribueix de manera neta a la nostra economia i a la nostra societat, aquest sector és el turisme.

Un ecosistema, no dos bàndols

Quan un hotel obri les seues portes, darrere hi ha proveïdors locals, bugaderies industrials, empreses de manteniment i reformes, transportistes, guies, agricultors, distribuïdors, empreses de seguretat, neteja, tecnologia i energia. El turista que entra per aqueixa porta no sols consumeix allotjament: consumeix transport, comerç, cultura, restauració i activitats. Tot en un cercle virtuós que activa múltiples cadenes de valor.

I hi ha una cosa més que no sempre es té en compte: el turisme no es pot deslocalitzar. Està vinculat a aquest territori, a les seues arrels, al seu paisatge i a la seua gent. Per això és, precisament, el sector més interessat a cuidar l’entorn en què opera. No hi ha dos bàndols. No hi ha un “ells” i un “nosaltres”. Hi ha un ecosistema econòmic i social que, si el cuidem, produeix benestar per a tots.

Reconéixer els impactes sense complexos

Dit això, seria irresponsable negar que el turisme té impactes. N’hi ha: saturació en determinats espais, pressió sobre la mobilitat, tensions en l’habitatge, externalitats mediambientals. Ignorar-los no ens fa més competitius; ens fa més vulnerables. A HOSBEC sempre hem dit que la resposta a aquests problemes no està en els eslògans ni en el rebuig, sinó en la governança, la planificació i la gestió moderna.

Hi ha dos errors que no podem cometre: negar-ho tot, com si no passara res, o demonitzar-ho tot, com si el turisme fora el problema en si mateix. El camí correcte és un altre: és ordenar, equilibrar i millorar. I per a això necessitem un pacte real entre el sector empresarial, les administracions públiques i la ciutadania.

“Turisme que Suma”: una fulla de ruta, no una campanya

Per això a HOSBEC vam tindre clar des d’un primer moment que era obligat sumar-se activament al moviment Turisme que Suma. No és una campanya d’imatge. És una fulla de ruta amb àmbits de treball concrets: convivència i gestió de la saturació, identitat i valors locals, ocupació i condicions laborals, medi ambient i governança públic-privada.

El seu missatge és exigent i alhora senzill: turisme amb dades i mesurament, no amb opinions; turisme amb normes i respecte; turisme amb inversió ambiental; turisme amb ocupació digna; turisme amb institucions i sector alineats. Si volem legitimitat social com a indústria, hem de liderar la millora. No podem esperar que ens la imposen.

Valor, no volum: la batalla pel posicionament

En turisme, com en qualsevol sector, el posicionament és determinant. Si competim només per preu, atraem pressió i marge baix. Si competim per valor, atraem qualitat, major despesa per turista, ocupació estable i reputació. Un destí ben posicionat gestiona millor els seus fluxos, reté i atrau talent, inverteix més i protegeix millor els seus recursos. I, sobretot, conviu millor.

La reputació d’un destí és un actiu col·lectiu. No és de l’hoteler, ni del turista. És de la ciutat, de la comarca, de la província, de la Comunitat Valenciana. Es construeix amb molt d’esforç i pot destruir-se d’un sol cop. Per això el treball que fem en aliança —sector, administracions i societat civil— no és una opció, és una necessitat estratègica.

Un pacte per a tots

El turisme que suma no és només el que fan les empreses. És un pacte de comportament i gestió que implica tots els actors. Les administracions han d’assumir la seua responsabilitat en planificació, capacitat de càrrega, mobilitat i ordenació. Les empreses, en qualitat, ocupació digna, sostenibilitat i innovació. Els turistes, en comportaments responsables i respecte pel destí i per qui viu en ell. Per a gaudir del destí, però cuidant-lo perquè tots puguem i vulguem tornar. I la ciutadania, en exigir bona gestió… però també en reconéixer que el turisme ben fet finança oportunitats, ocupació i prosperitat.

Fes un altre exercici: imagina una Comunitat Valenciana sense turistes. Els aeroports, les estacions de l’AVE, els equipaments culturals, l’hostaleria, els comerços… tot això existeix gràcies, en gran part, al turisme. Ha millorat el turisme la nostra vida personal i professional en els últims 50 anys? La resposta és òbvia. Les oportunitats que crea la mobilitat són incalculables: estudis en altres països, relacions socials sense barreres, accés a preus raonables per a veure món, relacions comercials, oportunitats de treball, inversions… Tot això desapareixeria si el turisme s’esfumara. Ja ho vam viure en primera persona durant la pandèmia i sabem de les seues conseqüències.

El moviment al qual us anime a sumar-vos és aquell en què no hem de triar entre turisme i benestar. Hem de treballar per aqueix turisme amb benestar. Això és, exactament, turisme que suma.

Durant els últims anys s’ha parlat molt de soberania alimentària. S’ha parlat d’aigua, de costos energètics, fertilitzants, preus a l’origen, relleu generacional i burocràcia. Tot això és important. Però hi ha un element essencial del qual se’n parla molt menys: sense maquinària disponible, sense tallers pròxims, sense recanvis, sense servei tècnic i sense una xarxa de distribució solvent, no hi ha agricultura moderna possible.

La maquinària agrícola no és un bé accessori. És una infraestructura productiva. Un tractor aturat en plena campanya, una segadora sense recanvi, una explotació sense assistència tècnica o un agricultor sense finançament adequat no són simples incidències comercials. Són interrupcions reals de la capacitat productiva del camp.

Per això preocupa l’evolució del canal de distribució i manteniment de maquinària agrícola a Europa i, de manera molt concreta, a Espanya. No pot ser que un agricultor demane cita en un taller i no li reparen el tractor fins d’ací a tres mesos. El sector necessita un servei pròxim, ràpid i econòmic per a disposar de la maquinària que cobrisca les necessitats de l’agricultura del segle XXI. Tenir avanços tecnològics sempre és bo, fins i tot imprescindible en un món cada vegada més globalitzat on Europa està perdent competitivitat a passes gegantines per una política europea equivocada. Els agricultors necessitem, a més, un suport financer suficient per mecanitzar les explotacions, a través d’una PAC que, en lloc de derivar fons a armes, siga un motor que incentive una agricultura més moderna.

La maquinària agrícola és una peça més de la seguretat alimentària. I convé recordar-ho abans que la concentració del canal, la pèrdua d’operadors històrics i l’allunyament dels centres de decisió convertisquen un problema empresarial en un problema estructural per al camp espanyol.