Alacant, des de la Vega Baixa: cosmopolita, tradicional i neuronal, que no radial.

Entre un caldo amb pilota (amb sang, per descomptat, i d’ànec salvatge, si pot ser) i uns llagostins amb ou fregit, tomaca i nyora verda (plat original de la comarca) es fa més senzill entendre als de la Vega Baixa. Els seus empresaris ofereixen alhora un profund arrelament a les tradicions i l’enorme obertura que requereix el que està envoltat de forasters.

Un lloc per a aproximar-se (Economia Digital va rebre la invitació) a aquest complex equilibri és la Comuna de Guardamar del Segura, de Paco Gómez, el que va ser president entre 2016 i 2018 de la Confederació Empresarial de la Província d’Alacant (Coepa). Porta més de 15 anys reunint a un grup d’amics (empresaris, directius, militars…) convertits en comuners per a menjar els dimecres amb la condició de tenir la vesprada lliure.

Al principi diversos tocaven la cuina. Ara el menjar casolà i calent arriba fet. No hi ha cap regla escrita però es menja amb davantal. “Posa-t’ho, t’embrutaràs amb els llagostins”, adverteixen.

Encara que la finca està ubicada en el terme municipal de Guardamar del Segura, en la conversa surt més Rojales, poble conegut perquè més del 50% dels seus veïns són estrangers. “Rojales segueix sent el mateix, amb les seues mateixes tradicions, després està on estan els estrangers, però no es barregen i no afecten els uns als altres”, explica un comuner.

A Alacant, el primer tema que sempre surt quan es defineixen és el de la població. Tindre un 25% dels veïns estrangers marca molt. El mateix va ocórrer amb l’entrevista a Toni Pérez, president de la Diputació d’Alacant, quan feia referència a que la província tenia “un increment poblacional que no està fixat en un segment sinó que està distribuïda tant en edat com molt repartida en tota la província”.

Les converses en la Comuna, que en aquests entorns es fan amb la confiança tàcita que no es desvetllaran els detalls, van des del viatge pròxim a Sud-amèrica a la diferència que hi ha entre els conceptes de “alegal” o “il·legal”. També es parla de política, sentint desassossec per la situació de l’alacantí que ara presideix la Generalitat Valenciana. La defensa de Carlos Mazón és ferma en un entorn que es reivindica “comuna, però no de comunistes”.

Entre les tasques després del menjar està llegir el llibre ‘Coepa, principi i fi d’un pilar socioeconòmic de la província d’Alacant’. Versa sobre la patronal alacantina que va desaparèixer en 2018 i que va ser símbol d’un poder alacantí que es va desmoronar. El pròleg és de César Quintanilla, pròxim president de CEV Alacant, que forma part de la nova patronal autonòmica que tindrà a Vicente Lafuente al capdavant.

Hi ha tons de veu que serveixen com a punt d’inici per a contar una història. Quan es senyala amb menyspreu una foto del llibre on està Salvador Navarro, actual president de la CEV, perquè la troben ràpidament al saber on està en un llibre de més de 200 pàgines, i parlant després d’haver llegit tot el escrit en Economia Digital sobre les eleccions en la CEV, la postura dels que estan en la Comuna de Guardamar del Segura no requereix major explicació.

L’agravi que els alacantins van patir en veure com la seua patronal provincial Coepa es va fer cendres s’assembla a la distància que es té amb la CEV de Salvador Navarro, que no es veu patronal autonòmica sinó d’una València imperialista que no atén la singularitat d’Alacant. Aquest centralisme molesta especialment en la província d’Alacant, que el seu ADN té una configuració inversa.

Hi ha senyals que marquen aquesta singularitat de la província, que d’una banda és tremendament oberta i cosmopolita al estar envoltada d’estrangers i per una altra són autosuficients i remarquen la seua singularitat dins de la seua comarca. L’aeroport es diu “Alacant-Elx Miguel Hernández”. Això és així perquè Alacant i Elx, separats per poc més de 25 quilòmetres, es consideren substancialment diferents de l’altra. Alacant, capital de província, té 358.000 habitants, mentre Elx té 243.000, la qual cosa compara amb Corunya (249.000) i Vitòria (258.000) o amb Terol (243.000) i Granada (232.000), totes elles capitals de província.

Això fa que Elx, amb els seus tres patrimonis mundials de la humanitat, viva al marge de la realitat cultural que té Alacant, fins al punt que alguna il·licitana és capaç d’oblidar-se fins i tot de quan comencen les Fogueres, que és la festa principal d’Alacant, i considerar perfectament laborable dates en les quals el seu veí està de festa. Aquesta sorprenent independència comarcal arriba fins a extrems com els sentits al sud de la Comunitat Valenciana: “Un de la Vega Baixa no té necessitat d’estar en Alacant”.

El mateix ocorre amb els de Dénia, que són una altra part d’una província d’Alacant distinta, que es felicita per tindre una llum especial i única, especialment quan es passa el túnel del Mascarat, on les pupil·les es tanquen en la foscor fins que es tornen a obrir amb l’skyline de Benidorm, que es considera un centre neuronal no només únic en la província, sinó amb singularitat en tota Espanya. Un altre territori completament distint als nomenats és Alcoi. Si el centre de la Vega Baixa és Torrevella o Oriola és un debat que no es va abordar, aquesta vegada, en la comuna.

Aquesta disparitat entre nuclis dins de la província d’Alacant que no guarden relacions de dependència amb la seua capital i que atresora cadascuna singularitats econòmiques pròpies i independents marca notables diferències però quan els temes són empresa, economia, problemes i oportunitats. La visió des d’Alacant és calcada al que es comenta a Múrcia o a València perquè la singularitat s’entremescla amb aquesta obertura i condició cosmopolita en la qual es reprodueixen també en els problemes comuns.

Una altra forma de conéixer la singularitat de la província d’Alacant està relatada per César Quintanilla en el pròleg del llibre comentat. Diu que és necessari “una acció pràctica d’entendre què som i d’on venim”. El fil conductor per a aquesta acció és recordar COEPA, la patronal d’Alacant que des de 1978 i durant 40 anys va voler “impulsar a una província que, encara que comptava amb elements a favor, no deixava d’estar en una posició de desavantatge amb l’inici de la democràcia”.

El concepte abans esmentat que la província d’Alacant no és radial queda clar en uns els paràgrafs de Quintanilla. “La presència de Coepa acostava a totes les comarques, les vinculava i entreteixia relacions profundes entre ciutats i municipis de la costa amb les de l’interior, del nord amb les del sud. I, sobretot, feia que la nostra Comunitat Valenciana fora millor, estiguera més cohesionada, disposàrem d’objectius comuns, més vinculació entre el nord i el sud, on el nostre centre era la nostra meta compartida de consolidar societats més justes, més cohesionades i on les empreses tinguessin més i millors oportunitats de desenvolupar els seus propòsits”.

Aquesta definició de les característiques que defineixen a la província d’Alacant, amb el seu caràcter cosmopolita i tradicional, i aquesta distribució comarcal dels centres de decisió en els quals es careix d’una centralitat aspiradora de lideratges, també queda clar en l’últim missatge de César Quintanilla, que escriu com a president de Uepal (Unió Empresarial de la Província d’Alacant) però que aquesta setmana serà el president de CEV Alacant, és a dir, una de les potes de la CEV autonòmica que presidirà Vicente Lafuente.

“No es tracta de llevar la persiana de Coepa que es va baixar a principis de 2018. Es tracta que l’esperit d’unió que un dia va significar Coepa no quede tancat darrere d’eixa porta i que el puguem recuperar per, des de la unió empresarial i social, ser capaços des de la generositat de construir teixits econòmics més robustos, economies més fortes i societats més justes”, és el missatge de Quintanilla.