L’esquerra desfonda els sindicats d’educació per a retardar-li a Llorca una setmana els pressupostos

El marc polític que afecta les empreses ha deixat d’estar condicionat per la DANA amb tots els esforços focalitzats en la reconstrucció. Ara el fang polític es dirigeix cap a les protestes de funcionaris. Han començat els d’educació i vindran més sectors públics. Ja es dóna per fet que al setembre es manifestaran contra el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, i al desembre li tocarà el torn a la consellera de Justícia, Núria Martínez. Aquests enfrontaments distreuen la feina sobre la resta de sectors econòmics. La clau tant en el govern com en l’oposició està en com gestionar aquestes mobilitzacions.

El primer èxit de l’esquerra utilitzant els sindicats (3 d’esquerra i 2 conservadors) ha estat retardar una setmana la presentació de pressupostos que tenia prevista Juanfran Pérez Llorca. Ho fan amb el col·lectiu de professors amb notables símptomes d’esgotament. Quatre de cada cinc van a treballar aliens a les aturades, la qual cosa demostra la desconnexió dels professors amb les consignes polítiques del PSOE i Compromís.

La vaga d’educació, convocada com a indefinida i amb una participació molt baixa, ha estat la primera demostració de força. Un èxit quant a convertir-se en tema de conversa a la Comunitat Valenciana malgrat que les dades de seguiment certifiquen l’enorme deteriorament i la pobra capacitat de convocatòria que tenen els sindicats. La reflexió en el govern ha de girar sobre com gestionar les mobilitzacions que, sense ser representatives (aquesta setmana ha tingut un seguiment de la vaga d’entre el 17% i el 25%), són notablement sorolloses.

La comparació amb vagues d’estibadors al Port de València, mobilitzacions a Ford Almussafes o les més recents vagues del transport deixen en posició raquítica el múscul dels sindicats d’educació. Tampoc té res a veure la mobilització d’educació amb les viscudes antigament per ETA o l’aigua o, més recentment, per la DANA.

El primer dia de vaga van aconseguir un aprovat raspadet, 52% de participació, encara que la setmana la van tancar amb un 34% de seguiment, cosa que significa que un 66% (majoria reforçada) dels treballadors no recolzen efectivament la vaga.

L’oposició a la vaga acudint amb normalitat al centre de treball s’ha elevat per damunt del 80% en cadascuna de les jornades de la segona setmana de vaga que anomenen indefinida. Ajuda a la confusió que s’haja empès els alumnes cap a una vaga estudiantil, que els menors d’edat han recolzat amb l’entusiasme propi dels xiquets als quals se’ls suspén la docència per a reduir el seu esforç escolar.

La manifestació del divendres 15 de maig va ser la més gran en 10 anys. Va congregar 35.000 persones mentre més de 41.000 treballadors estaven donant classe. La menor manifestació dels últims 10 anys va ocórrer el dilluns 11 de maig també de 2026. Allà van ser 25.000 segons les dades de Delegació de Govern, la delegada de la qual, Pilar Bernabé, anima a la vaga. En la resta dels 10 anys no hi va haver manifestacions ja que governava l’esquerra i sí que hi va haver reunions per a demanar equiparació salarial, que és el principal motiu d’aquesta vaga.

Motius polítics

La vaga d’educació està marcada per profunds motius polítics, que es resumeixen en les eleccions dels sindicats i la política lingüística. El principal motor de la mobilització és salarial mentre que la resta de reivindicacions, enormement rellevants com la ràtio de les classes i les inversions en infraestructures, hi ha més consens de voluntats encara que la disponibilitat pressupostària estiga bloquejada per la infrafinançament que el govern de Pedro Sánchez no va a solucionar tampoc ara.

La vaga en educació no s’entén sense la variable que a l’octubre hi ha eleccions sindicals en educació. La convoquen tres sindicats d’esquerra i dos conservadors i cap vol signar un acord amb la Generalitat en solitari per la penalització que això puga comportar en els comicis de tardor. Greu equivocació va ser pensar que es podria arribar a un acord amb part dels sindicats com part de la conselleria d’Educació va aventurar.

El parany va ser demanar una pujada de 500 euros al mes, que va començar amb una oferta de la Generalitat de 75 euros que es va elevar a 200. Assolida aquesta quantitat, que és notablement generosa perquè eleva els salaris de l’educació espanyola al pòdium dels millor pagats i vist que el seguiment de la vaga es desploma, els sindicats van crear una mesura fictícia de pressió.

Asseguren que es produirà una dimissió en bloc dels equips directius, cosa que portaria el sistema educatiu de la Comunitat Valenciana al caos. Això suposaria, per exemple, que els directors d’institut millor remunerats perdessen un plus de quasi 1.000 euros.

Malgrat les manifestacions sindicals, la Generalitat Valenciana confirma que, a tancament d’aquesta edició, no hi ha cap registre de renúncia degudament registrat. Ningú, per tant, no ha renunciat al complement salarial que beneficia la junta directiva dels col·legis i instituts públics amb pluses d’entre 289 i 934 euros al mes. Si ho feren, previsiblement, no el tornarien a cobrar mai, cosa que suposaria una pèrdua de retribució a la qual els funcionaris no estan acostumats.

L’altre motiu polític és la política lingüística. La llibertat d’elecció de llengua del PP contrasta amb els decrets de plurilingüisme il·legals i vetats judicialment que va intentar imposar Compromís en el Botànic que dirigia el socialista Ximo Puig. Julia Llopis (Vox) va preguntar en l’última sessió de control si el PP renunciaria a la llei de llibertat educativa que havia pactat amb ells. Òbviament, no.

En la mateixa cita, Juanfran Pérez Llorca va retreure a Gerard Fullana (Compromís) que en la vaga d’educació va promoure el lema “sense inversió, no hi ha inclusió, només és ficció”, quan la seua proposta quan va governar es basava que la “inclusió no suposarà augment de despesa”.

Aquesta fricció política i la necessitat dels sindicats convocants de ser els últims a llevar-se de la taula com a estratègia de la seua campanya electoral complica l’acord per al PP. La caiguda en el seguiment de la vaga i les amenaces buides de dimissions en les direccions de col·legis i instituts, que s’anuncien però no s’envia la sol·licitud per a deixar de cobrar el plus, augmenta la debilitat sindical i acosta l’acord.

Si el moviment en educació es mesura per fotos de manifestants, l’esquerra acreditarà el seu èxit. Per a això ha ajudat l’espectacular augment de baixes laborals que els professors han tingut sobtadament quan si feien vaga perdien salari. El Español ha xifrat en un 5.440% l’increment de baixes entre professors amb ocasió de la vaga. També convé una reflexió sobre les dades de seguiment perquè la participació en la vaga està molt lluny de tenir un seguiment majoritari.

–