Actualizado
Mazón demana apartar a Campo, Díaz i Conde-Pumpido per a dictaminar la inconstitucionalitat de l’amnistia.
El president de la Generalitat Valenciana censura que la llei d'amnistia, que assumeix "el relat sobiranista" i acosta "a fer realitat l'ensomni dels Països Catalans".
El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, ha assenyalat la relació de tres jutges amb el partit socialista com a argument per a demanar que se n’aparten del dictamen sobre la inconstitucionalitat de la Llei d’Amnistia. Això és el que tècnicament es diu recusació dels magistrats.
El motiu és la seua “notòria i vergonyosa vinculació amb el partit socialista”. El primer assenyalat és Cándido Conde-Pumpido, sobre el qual va recordar que ja s’ha absentat i el ple del Tribunal Constitucional ja va acceptar la seua abstenció, quan es tractava de donar la seua opinió sobre el procés.
Sobre Juan Carlos Campo, el motiu esgrimit per Mazón per a recusar-lo va ser el fet que va ser ministre de Pedro Sánchez, mentre que sobre Laura Díez ha recordat que ha tingut diversos càrrecs en la Generalitat catalana.
Mazón ha emfatitzat que a la Comunitat Valenciana existeix una especial i reforçada legitimació per l’efecte que la Llei d’amnistia produeix en la impunitat dels qui van participar en el procés, i això perquè existeix una demanda històrica, integrada en l’ideari de l’independentisme català, i abanderada precisament per qui són amnistiats, que consisteix en el reconeixement dels anomenats “Països Catalans”, territori del qual, afirmen, forma part la Comunitat Valenciana.
Aquestes declaracions de Mazón s’han produït després d’un ple extraordinari del Consell en el qual s’ha acordat autoritzar a l’Advocacia General de la Generalitat perquè interpose en nom i representació del Consell de la Generalitat un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei d’Amnistia al considerar que infringeix diversos preceptes de la Constitució Espanyola i de l’Estatut d’Autonomia, entre els quals es troben el principi de legalitat, el dret a la igualtat de tots els espanyols davant la llei o la divisió de poders.
El recurs d’inconstitucionalitat es fonamenta en que es tracta d’una Llei que no té cabuda en el nostre ordenament jurídic, ja que la figura de l’amnistia no sols no es recull en la Constitució (a diferència de l’indult individual de l’article 62.i), sinó que les esmenes amb les quals es va pretendre expressament la inclusió de l’amnistia en el text constitucional van ser rebutjades.
El Consell argumenta que la Llei d’Amnistia infringeix el disposat en els articles 1, 2 i 9 de la Constitució Espanyola, vulnerant les previsions que conceben Espanya com un Estat social i democràtic de dret, amb uns valors superiors que inspiren el seu ordenament jurídic, com són la justícia i la igualtat; atempta contra la indissoluble unitat de la Nació espanyola i contra el principi constitucional d’autonomia; vulnera previsions essencials que estableixen la subjecció de tots els ciutadans i poders públics en la Constitució i a l’ordenament jurídic; queda lluny de promoure la igualtat, i obvia els principis de legalitat, seguretat jurídica, responsabilitat i interdicció de l’arbitrarietat.
Una altra de les infraccions del text normatiu és pel tracte desigual que dispensa als qui beneficia, i per la discriminació injustificada i arbitrària que introdueix respecte a la resta dels ciutadans, infringeix el dret a la igualtat, consagrat en l’article 14 de la Constitució Espanyola, i infringeix així mateix el disposat en el seu article 139.1, ja que propicia un tracte discriminatori, contrari a la igualtat de drets i obligacions de tots els espanyols.
De la mateixa manera, el govern valencià considera que la Llei d’amnistia contravé el disposat en els articles 117.1 i 118 de la Constitució Espanyola, i això perquè, sense el manteniment de cap previsió constitucional concreta, altera el sistema de separació de poders que inspira la nostra Constitució i sobre el qual es fonamenta l’Estat de Dret, s’oposa al normal exercici de la potestat jurisdiccional i propicia que sentències i resolucions judicials hagen de ser considerades nul·les, quedant sense efectes i sense executar, amb el que greus fets delictius, o constitutius d’un altre tipus d’infracció, queden sense sanció.