Hipocresia climàtica en contra dels agricultors europeus

Cada vegada sorgixen més experts, des de diferents punts d’Europa, que defensen amb arguments objectius el clamor dels agricultors i ramaders front a uns acords comercials amb països tercers que ens expulsen dels nostres camps. Ja hem parlat alguna vegada de ‘La venjança del camp’ de Manuel Pimentel o de ‘La guerra silenciosa contra l’agricultura’ de Richard J. Schenk.

Ara l’italià Thomas Fazi, investigador del Mathias Corvinus Collegium (MCC) de Brussel·les, ha redactat un exhaustiu informe, titulat ‘Reclamar la sobirania alimentària: un enfocament alternatiu del comerç i l’agricultura’, que dissecciona un sistema “manipulat” i d’una “hipocresia climàtica” en contra dels productors i consumidors europeus.

La “paradoxa de la UE”, afirma Fazi, és que tenim un sector agrari pròsper, amb una producció superior a 500.000 milions d’euros a l’any i amb una renda agrària a l’alça, però, malgrat les dades macroeconòmiques, cada dia tanquen 800 explotacions familiars.

No hi ha més que veure les xifres oficials a la Comunitat Valenciana: més de 173.000 hectàrees abandonades, una de cada cinc deixada de cultivar, una edat mitjana de 64,5 anys i una falta dramàtica de relleu generacional. Fazi fa incidència en que “la UE té el major règim de lliure comerç del món”, amb 42 acords que abasten 74 països socis.

Aquesta xarxa s’ha ampliat en l’última dècada mitjançant l’entrada en vigor dels tractats amb Colòmbia i Perú (2013), Equador (2017), Canadà (2017), Japó (2019) o Vietnam (2020) i actualment s’estan negociant més amb L’Índia, Austràlia o Mercosur.

Poca transparència mediambiental

L’expert constata que aquests acords “beneficien a les grans corporacions agroalimentàries en detriment dels petits agricultors”, el seu procés de negociació “careix de transparència i escrutini democràtic” i des del punt de vista mediambiental “pràcticament no existeix cap avaluació oficial de l’impacte en les emissions de CO2”.

Efectivament, malgrat les draconianes exigències que Brussel·les imposa als agricultors i ramaders europeus sota el pretext pseudoecologista, al mateix temps signa tractats comercials que “només condueixen a un augment de les emissions i de les importacions agràries procedents de països amb normes mediambientals menys estrictes”.

“La UE té el major règim de lliure comerç del món, amb 42 acords que abasten 74 països socis”

La contaminació que la UE pretén eradicar en sòl europeu “simplement s’exportaria a tercers països que ens subministrarien els aliments que deixaríem de produir”, per no parlar del que contamina el transport d’ultramar: “És difícil imaginar una política més hipòcrita i directament suïcida”, conclou Fazi.

Perquè eixa és la segona part, estem perdent autosuficiència alimentària. La UE ja depén de les importacions per l’equivalent al 11% de les calories i el 26% de les proteïnes que consumim.

Dependència

També depenem en gran mesura d’inputs clau per a la producció d’aliments, sobretot els fertilitzants. Blat de moro, proteaginoses, olis vegetals, sucre o determinades fruites i hortalisses són alguns dels productes per als quals la UE depén cada vegada més del que ve de fora.

Tal com va proclamar el propi Parlament Europeu, “els reptes geopolítics actuals demostren que la seguretat alimentària no és un logro permanent” i que una dependència excessiva de les importacions “exposa els ciutadans a la volatilitat dels mercats mundials”.

Per això, Fazi ens dóna la raó en subratllar que si potenciem la producció europea i si importem només quan faça falta, eixirem guanyant els agricultors, els consumidors i el medi ambient.