No has proporcionat el text complet de la notícia que vols que traduïsca. Si me’l pugues facilitar completament, podré traduir-lo al valencià per a tu.

L’any 2025 va camí de passar a la història per batre rècord d’hectàrees cremades per incendis forestals a Espanya. Les xifres són esgarrifoses: un 10% del total de províncies com Zamora, León i Ourense han quedat calcinades. Segons el Ministeri d’Agricultura, el 9% del total són deús agrícola.

El Govern assenyala com a màxim responsable al canvi climàtic i decideix dissoldre qualsevol responsabilitat amb la proposta exprés d’un gran pacte d’Estat. Ni suficient ni encertat, perquè exclou una anàlisi exhaustiva i rigorosa de les causes que han propiciat l’avanç del foc sense control en els últims anys.

A Espanya la superfície agrícola ocupa el 33,7% del territori, però en les zones afectades pels incendis no arriba al 10%. En canvi, a nivell nacional la superfície forestal és del 55% i allà on més dany han fet les flames supera l’80%. Quant a la densitat de població, mentre la mitjana espanyola és major als 97 habitants per km², en els territoris on avança el foc no arriben a 29 habitants per km². Com a poc, crida l’atenció.

A això suma el fet que en les últimes dècades el bosc s’ha duplicat al mateix ritme que caigut la població rural. I que en contraposició al creixement forestal hi ha una alarmant minva dels recursos que Estat i autonomies destinen a la prevenció d’incendis, un 52% menys en els últims tretze anys.

Per tant, atribuir al canvi climàtic la responsabilitat única d’aquests incendis és esquivar la causa amb una cortina de fum que distorsiona sobre la realitat.

Recordem que el final del segle XIX va venir marcat per una profunda crisi política, social i econòmica que va acabar amb els desastres del 98 en el nostre país. De tota crisi sempre sorgeix una oportunitat, que en aquella ocasió va ser el naixement del moviment intel·lectual i cultural del “regeneracionisme” liderat per Joaquín Costa, qui va assegurar que la sortida d’aquella depressió vindria per dotar al territori nacional d’una “pell verda i hídrica”, convertint els secs paramos en fèrtils horts, les erosionades muntanyes en frondosos boscos, i l’aigua dels rius en el motor econòmic nacional.

Han passat més de 125 anys del naixement d’aquelles idees, i de fet que van encertar en els pronòstics. Avui Espanya és una potència mundial en agricultura i és l’horta d’Europa, però arde per l’abandonament del medi rural, per la desídia de les administracions, per la despoblació, i per el menyspreu al sector primari.

Els pobles s’han cremat perquè no hi ha hagut ningú que segara l’herba seca que arribava fins a les portes de les cases. Qui hi va a haver, si ens expulsen de les nostres pròpies terres, amb una burocràcia insostenible i una competència deslleial de tercers països que no podem suportar?

És impossible negar que les inclemències meteorològiques porten una tendència clara en què la calor cada vegada apreta més i les sequeres són més prolongades. El que no podem consentir és la deixadesa de funcions de les diferents administracions. El “tu més” de la disputa política és un sense sentit que busca ocultar l’omissió d’acció. El Govern de l’Estat el que més, per ser el màxim responsable, el MITECO en especial per donar-nos l’esquena i les comunitats autònomes, obsessionades en adquirir competències que no són capaces de gestionar, fonamentalment per carecer de mitjans econòmics per a això.

Em pregunto de què val preconitzar la lluita per descarbonitzar la nostra forma de vida si només aquest agost ha coro…