El foc visible i el que crema en silenci.

Dolor, ràbia, impotència. Això va ser el que vaig sentir en escoltar fa uns dies a un ramader, en una entrevista televisiva, lamentar com la desídia en la cura dels monts afavoreix la propagació dels incendis. Veure morir el seu bestiar, veure cremar les seues cases i els seus camps, no és només la seua tragèdia: és la nostra. Però el foc que devora al sector agrari i ramader no es limita a les flames de l’estiu.

Des de fa dècades crema un altre incendi, menys visible però igual de devastador: el de l’abandonament polític. I ací no caben excuses ni ideologies, perquè tots els governs, uns per omissió i altres per acció, han contribuït a arraconar a qui produeix els nostres aliments i custodia el territori.

El cinisme és tan evident que sembla que tot estiguera dissenyat per a arribar a este punt. Els interessos d’uns pocs s’imposen mentre els agricultors i ramaders assumeixen les pèrdues. Al final, la factura la pagarà la societat sencera. Perquè, seiem sincers, qui no té un avi, un besavi o algun familiar que alguna vegada va treballar la terra o va cuidar un ramat? La prosperitat d’avui es va aixecar sobre la suor d’ahir, però la memòria s’esborra ràpid quan resulta incòmoda.

Les xifres ho confirmen: en els últims trenta anys les polítiques agràries han conduït a la desaparició del teixit rural. Espanya lidera l’abandonament d’explotacions a Europa, el relleu generacional és pràcticament inexistent i la taca de cultius perduts s’estén per tot el territori. Pobles buits, camps abandonats, bestiar sacrificat. Eixe és el paisatge d’un fracàs que avança sense fre.

Mentrestant, bona part de la societat segueix sense comprendre que qui ens alimenta i gestiona el territori són un pilar estratègic per al país. La sobirania alimentària no és una consigna romàntica, és una qüestió de supervivència. Depéndre de tercers per a menjar és hipotecar el futur dels nostres fills.

És paradòxic que molts dels dirigents que avui legislen provenen de famílies que van moldre vaques, van cultivar blat o van sembrar tomates. Però sembla que el poder esborra la memòria i adorm la consciència. Bé els faria escoltar a qui, enmig de l’adversitat, segueix reclamant un futur digne per al camp.

El ramader que hui enterra a les seues bèsties tornarà demà a criar-ne altres. Els prats reverdiran i la vida continuarà, encara que les ajudes arriben tard o mai. En els despatxos, no obstant això, persistirà el cinisme de qui evita comprometre’s amb un pla real per a un sector que és, en definitiva, la llavor de la supervivència de tota la nació.

Perquè el que està en joc no és només el futur del camp, sinó el de tota la societat. Els agricultors i ramaders no demanen caritat: exigeixen justícia i visió d’estat. Si els governants no ho entenen, ens arrossegaran a tots cap al mateix incendi.