Ecologistes radicals: “Sostenir-la i no esmenar-la”

L’expressió “sostenir-la i no emmendar-la” fa referència a l’actitud dels qui es mantenen obstinats en el seu error, per orgull o per mantenir les aparences, encara que aquesta obstinació provoque un dany pitjor que rectificar. Aquesta dita encaixa com anell al dit per als ecologistes radicals, els quals fa temps que van imposar a la societat el seu discurs de la por i ara s’encerren en ell malgrat les conseqüències reals i evidents que ja podem constatar en el nostre dia a dia.

Sense anar més lluny, ací a València sabem desgraciadament on ens ha portat el discurs ecologista amb el resultat de la DANA. Els ecologistes tenien un doble discurs alineat: d’una banda, volien rius lliures, sense obstacles antinaturals com preses, dic o assuts; i d’altra banda, van decretar la llei paisatgística de l’Horta de València, que va impedir construir les infraestructures necessàries en el barranc del Poyo.

Llavors va arribar el 29 d’octubre de 2024, quan la falta d’infraestructures hidràuliques i de neteja de canyes va agreujar la riuada a nivells catastròfics. Ací tenim, per citar dues proves inequívoques, el paper que van desempenyar la presa de Forata (van entrar 2.000 m³/s i van eixir 1.000 m³/s) i el Pla Sud (va evitar que l’aigua arribara al centre de València). No obstant això, l’ecologisme radical continua aferrant-se a la ideologia dels llits naturals, com si l’errada al llarg de la història fora la humanitat que ha anat intentant gestionar el territori per a minimitzar l’impacte de recurrents sequeres i riuades.

Els ecologistes radicals també sostenen i no emmenden la seua posició sobre el (des)control de la fauna salvatge, ni tan sols davant la detecció de porcs senglars morts per pesta porcina africana (PPA) que ha posat en perill la nostra principal ramaderia. Insisteixen que la presència de senglars no és en absolut excessiva, arriben a advertir que si els cacem es reproduiran més ràpid -com en una pel·lícula fantàstica de Disney- i que el que sobren són les granges de porcs. Serà que no els agrada el pernil! La cruda realitat és que la superpoblació d’animals silvestres ha multiplicat els danys agraris, ha transmès malalties a bestiar, mascotes i persones, ha causat destrosses en nuclis urbans, ha atacat a ciutadans que han hagut de ser atesos en urgències i ha provocat cada vegada més accidents de trànsit (m’agradaria saber si algun familiar d’un finat en accident segueix pensant com un ecologista radical de sèrie).

Una altra salvatjada. El discurs ecologista criminalitza els regadius. Alerten que, en lloc de ser una barrera, afavoreixen l’avanç de la desertització. L’investigador Millán Millán, fundador del Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM), va acreditar que la salvació d’Europa passava perquè hi haguera cultius amb evaporació i evapotranspiració d’aigua, imprescindibles per a aconseguir pluges, tant en la vessant mediterrània com atlàntica. Tenim exemples com Israel, on una gestió racional i optimitzada de l’aigua ha guanyat terra al desert. Ací, en canvi, per culpa del discurs ecologista radical, està avançant el desert.

Tenim exemples com Israel, on una gestió racional i optimitzada de l’aigua ha guanyat terra al desert

La prohibició de matèries actives fitosanitàries ha tingut dos efectes, no sé quin d’ells pitjor. El primer, la Unió Europea ha exportat la contaminació exponencialment, perquè, davant les exigències comunitàries, els països tercers usen fitosanitaris prohibits ací -així com més recursos de fitosanitaris, fertilitzants, aigua, energia, etc. per a produir el mateix quilo d’aliments que nosaltres- i, a més, els porten des de milers de quilòmetres i no precisament en el catamarà de Greta. I segon, com a conseqüència de la pèrdua de competitivitat i la crisi de rendibilitat, l’abandonament massiu de camps ha causat una gravíssima degradació paisatgística, ha despoblat els municipis de l’interior i ha recrudit els incendis forestals.

Erre que erre, els ecologistes radicals persisteixen en el seu Pacte Verd perquè, diuen, és l’indicat per a mitigar el canvi climàtic en tot el planeta. Però la supressió del 50% dels fitosanitaris obeïx a un motiu científic o ideològic? Per què no posar el 80 o 90%, o només el 30%? En la seua croada contra el glifosat, van ser capaços d’inventar-se dades sobre el seu risc, la qual cosa va provocar, juntament amb altres irregularitats, el tancament de la revista “Science of the Total Environment”. Fins i tot en el Ministeri per a la Transició Ecològica es neguen a autoritzar l’alliberament massiu del parasitoide Anagyrus fusciventris per al control biològic del cotonet del caqui Pseudococcus longispinus, malgrat ser una espècie assentada en el nostre territori, al·legant l’argument que pot afectar a la biodiversitat. Lògic que la resta del món no ens haja seguit per aquest camí hipòcrita i suïcida que l’únic que ha aconseguit és desindustrialitzar Europa i encarir la cistella de la compra.

Jo en el seu dia els vaig qualificar de il·luminats, però em vaig quedar curt. Perquè en aquell moment vivien en la ideologia. Però ara és pitjor, molt pitjor, perquè continuen en els seus tretze després de conéixer tots els desastres quantificables que ja podem verificar i patir. Sabent el que ha succeït, encara continuen vanagloriant-se que no hem de fer infraestructures hidràuliques, apostar pel regadiu, reduir la població de senglars o usar medicines per a fer front a les plagues i malalties agràries. O són tan orgullosos i prepotents, o viuen d’aquest pessebre, que no volen admetre que els seus plantejaments estan sent catastròfics. El mateix pot dir-se dels polítics de la UE, que han assumit i convertit l’ecologisme radical en la seua raó de ser, per això els costa tant retractar-se. Neguen la major, i continuen negant-la malgrat tot. Dit això: “Sostenir-la i no emmendar-la”, i així de mal ens va.