L’estratègia industrial valenciana en la cruïlla: més enllà de Ford, Volkswagen i les grans corporacions estrangeres.
La transició cap al vehicle elèctric, la competència asiàtica i la relocalització europea estan redefinint les regles del joc.
L’estratègia industrial valenciana en la cruïlla: més enllà de Ford, Volkswagen i les grans corporacions estrangeres.
Comentarios
Durant mig segle, el cor industrial de la Comunitat Valenciana ha bategat al ritme de Ford Almussafes. La seua arribada, en els anys setanta, va transformar completament l’estructura econòmica regional: va atraure inversió estrangera, va generar milers de llocs de treball directes i indirectes i va crear un teixit de proveïdors que va convertir el metall i l’automoció en els motors del creixement.
No obstant això, hui eixe model mostra signes d’esgotament. La transició cap al vehicle elèctric, la competència asiàtica i la relocalització europea estan redefinint les regles del joc. I la pregunta s’imposa: què rumb prendrà l’estratègia industrial valenciana si Ford o Volkswagen ja no foren el seu eix tractor?
Un model industrial en revisió
La dependència d’unes poques grans empreses ha generat una estructura vulnerable. Quan l’automoció esternuda, tota l’economia valenciana es refreda. La desindustrialització silenciosa, visible en la pèrdua de pes del sector secundari sobre el PIB regional, revela una mancança de visió estratègica a llarg termini. Les polítiques públiques han sigut reactives, més centrades en salvar llocs de treball que en anticipar els canvis estructurals.
La Comunitat necessita passar d’una política de conjuntura a una estratègia de transformació industrial que articule un nou model productiu. La indústria valenciana no pot limitar-se a muntar peces; ha de produir coneixement, tecnologia i valor afegit. Les oportunitats estan ahí: l’economia circular, la producció d’hidrogen verd, els materials sostenibles, la biotecnologia aplicada a la salut o la intel·ligència artificial industrial.
Però sense una visió integradora —que combine indústria, formació, innovació i territori— el risc és repetir errors del passat: dispersió, projectes desconnectats i pèrdua de cohesió territorial.
Cohesió i vertebració com a eixos estratègics
El futur industrial valencià no pot dependre únicament de l’eix València–Almussafes. La cohesió territorial ha de convertir-se en un principi rector. Castelló, amb el seu potent clúster ceràmic i químic; Elx i Elda, amb la seua capacitat innovadora en el calçat; o Alcoi, amb la seua tradició tèxtil i la seua aposta per l’economia circular, són exemples que la reindustrialització ha de ser policèntrica.
Reforçar aquests pols exigeix infraestructures logístiques, formació especialitzada i una administració àgil que acompanye els processos d’inversió. Sense coordinació entre les distintes capes institucionals —autonòmica, local i europea—, el teixit productiu seguirà fragmentat i vulnerable.
L’estratègia: dels governs a les empreses
Parlar d’estratègia industrial no és parlar només de política pública; també és parlar de cultura empresarial. En un entorn global on l’avantatge competitiu es redefineix cada sis mesos, l’estratègia és l’idioma comú entre el sector públic i el privat. Les empreses que sobreviuen no són les més grans, sinó les que pensen millor la seua direcció.
Cada vegada més pimes valencianes estan comprenent que la planificació estratègica no és un luxe, sinó una eina de supervivència. El seu enfocament il·lustra una idea central: l’estratègia no és un document, sinó una pràctica cultural que impregna la presa de decisions, des del taller fins al consell d’administració.
La creació de capacitats tecnològiques pròpies
L’estratègia industrial valenciana ha de prioritzar la creació de capacitats tecnològiques pròpies, apostant per l’automatització, l’anàlisi de dades i la ciberseguretat.
A més, urgeix enfortir els llaços entre universitats, instituts tecnològics i empreses. La transferència de coneixement no pot seguir sent l’eslabó feble del sistema valencià d’innovació.
La digitalització i automatització, és un altre dels vectors indispensables. Els fons europeus Next Generation han suposat una oportunitat sense precedents per a modernitzar el teixit industrial, però el seu impacte real segueix sent desigual. Moltes pimes, per falta de recursos o assessorament, no aconsegueixen convertir les subvencions en avantatge competitiu.
De la reacció al propòsit
El gran desafiament no és només econòmic, sinó cultural. La Comunitat Valenciana necessita passar de la reacció al propòsit: d’esperar que arribe la pròxima multinacional, a construir el seu propi projecte de futur.
Una estratègia industrial moderna no es limita a atraure inversions, sinó que busca crear ecosistemes de valor. Per a això es requereix lideratge polític, visió empresarial i una societat civil compromesa amb el canvi.
La transició verda i digital no és una amenaça, sinó una oportunitat per a redefinir la identitat productiva valenciana. Però eixa transició només serà possible si existeix una planificació compartida, sostinguda en el temps i respaldada per tots els actors econòmics i socials.
Conclusió: dissenyar el futur
La Comunitat Valenciana es troba en una cruïlla històrica. Si el futur no pot dependre de Ford ni de Volkswagen, ha de construir-se sobre una base més sòlida: el coneixement, la innovació i la cooperació.
El nou horitzó industrial no vindrà donat per decret, sinó per la capacitat col·lectiva de pensar estratègicament.
L’estratègia —a nivell de govern, empresa i societat— és la veritable infraestructura que necessita la Comunitat Valenciana.
Perquè en el segle XXI, els territoris que prosperen no són els que produeixen més, sinó els que pensen millor el seu futur.
